Des de CGT Catalunya portem anys de lluita i denúncia dels efectes laborals d’aquesta pols assassina i ja fa més d’una dècada vam editar la Guia Bàsica d’Acció Sindical contra l’amiant («www.cgtcatalunya.cat/amiant/»). Durant gairebé un segle, l’asbest va ser el «mineral miracle» de la industrialització. Barat, resistent al foc i excel·lent aïllant, es va incorporar de forma massiva en la construcció, les canalitzacions d’aigua, el sector ferroviari, la construcció naval i la indústria de l’automòbil. No obstant això, darrere d’aquest material idíl·lic s’amagava una realitat criminal: la seva inhalació provoca patologies mortals i irreversibles, com l’asbestosi, el càncer de pulmó i el mesotelioma pleural, una forma de càncer gairebé exclusivament lligada a l’exposició a aquest mineral.
Malgrat que la perillositat de l’amiant era coneguda des de principis del segle XX, la seva prohibició total a Espanya no va arribar fins l’any 2002. Durant dècades, milers de treballadors i treballadores van estar exposats a aquesta pols mortal sense les mesures de protecció més elementals, sovint sota la passivitat o la complicitat de les empreses. Una realitat que han hagut de patir milers de treballadors, com en els casos tant coneguts com les empreses de Rocalla de Castelldefels, Roca de Gavà, el metro de Barcelona, Uralita de Cerdanyola, Alstom de Santa Perpètua de la Moguda, el Port de Barcelona, Honeywell del Prat de Llobregat o tants centre educatius arreu el territori (podeu veure l’article «Mapa de l’Amiant a Catalunya» a Catalunya de març de 2026)
La promulgació de la històrica Llei 8/2026, d’erradicació de l’amiant.
Després de molts anys de lluita sindical i social de múltiples associacions d’afectats, per fi les administracions catalanes han aprovat una norma de localització i erradicació de l’asbest a Catalunya, que obre una nova etapa. Aquesta norma neix amb l’objectiu d’establir el marc jurídic necessari per garantir la retirada definitiva d’aquest material de forma segura, reconeixent públicament les víctimes i situant la salut pública i laboral al centre de l’acció política.
La nova llei catalana no és una simple declaració d’intencions; és un text normatiu que busca la coordinació de totes les administracions públiques, les empreses i els agents socials per fer front a un repte de salut pública monumental. I respecte als centres de treball, segons consta literalment a l’ Article 1 de la Llei, s’obliga a «c) Garantir la seguretat i la salut de les persones treballadores i del conjunt de la ciutadania en la gestió i la retirada de l’amiant».
Per tant, la norma vincula de forma indissociable la retirada de l’amiant amb la seguretat dels treballadors que realitzen aquesta tasca, i estableix el compromís explícit de «reconèixer públicament les víctimes de l’amiant i promoure’n la reparació«.
El Cens Català
Un dels grans problemes en la lluita contra l’amiant ha estat la invisibilitat del risc. No es pot retirar allò que no se sap on és. Per solucionar-ho, l’Article 9 de la norma imposa obligacions molt concretes a les administracions, concretament «Identificar, gestionar i retirar els materials que contenen amiant dels béns mobles i immobles dels quals són titulars, amb una atenció especial a les escoles, els centres de salut, els equipaments comunitaris i esportius i els altres edificis d’ús públic»
La creació del Cens Català de materials que contenen amiant és un pas de gegant. Als centres de treball s’ha d’exigir immediatament a les administracions locals i autonòmiques l’accés a aquest cens per verificar si els centres de treball públics (fàbriques, escoles, hospitals o oficines) estan lliures d’aquest perill.
La llei és especialment exigent amb les empreses i professionals dedicats a la retirada d’aquest material. Aquest àmbit és molt rellevant a causa dels massa freqüents fraus en la retirada de l’asbest per subcontractacions i empreses pantalla amb treballadors altament precaritzats, realitzant retirades d’amiant sense les mesures preventives obligatòries.
Polítiques públiques i vigilància de la salut: El Registre de Mesoteliomes
L’amiant té un període de latència extremadament llarg: des que un treballador respira la fibra fins que desenvolupa el càncer poden transcórrer entre 20 i 50 anys. Per això, la vigilància de la salut post-ocupacional és una eina de vida o mort. L’Article 14 obliga a «crear el Registre de mesoteliomes i de malalties relacionades amb l’amiant. La finalitat del Registre és disposar d’un sistema d’informació per avaluar la tendència de l’evolució del mesotelioma, com a malaltia índex, les fonts d’exposició, les malalties relacionades amb l’amiant i el seu impacte assistencial en les diferents regions sanitàries»
Aquest registre és una reivindicació històrica del col·lectiu de pneumòlegs, sindicats i de les associacions d’afectats. Massa sovint, les Mútues Col·laboradores amb la Seguretat Social han intentat ‘amagar’ les malalties de l’amiant derivant els treballadors a la sanitat pública com si fossin malalties comunes (tabaquisme, bronquitis), per estalviar-se el pagament de les prestacions i evitar recàrrecs de prestacions a les empreses.
Cal fer força per fer avançar una llei encara insuficient
La Llei 8/2026 és una fita legislativa que ens dóna més eines per posar fi a la pandèmia silenciosa de l’amiant. Però caldrà estar atents de si realment compta amb les partides econòmiques necessàries i té el necessari desenvolupament normatiu en reglaments. La història recent de la legislació laboral està plena de lleis proclamades inicialment com a grans solucions que acaben esdevenint paper mullat per la manca de voluntat política i, sobretot, per la manca de pressupost. Si no es dona contingut real i econòmic, la llei novament serà un brindis al sol, sense solucionar un drama social que desgraciadament continua afectant a milers de treballadors a la nostra societat
El gran punt feble de la norma es troba en el finançament. L’Article 9 de la Llei imposa a les administracions locals l’obligació d’identificar i retirar l’amiant, remetent la seva suficiència financera al Fons per a l’Erradicació de l’Amiant de Catalunya. No obstant això, la llei no blinda una partida pressupostària mínima, incondicionada i immediata. Deixar la retirada de l’amiant dels nostres centres de treball, escoles i hospitals subjecte a la «disponibilitat pressupostària» és una clàusula d’escapament inacceptable que permetrà a les administracions dilatar la seva obligació i no complir de forma real i eficaç les seves obligacions legals.
A més, els terminis d’execució són excessivament laxos. Mentre les fibres d’amiant continuen degradant-se i essent respirades diàriament per milers de docents, personal sanitari i treballadors als centres de treball, la llei atorga terminis de fins a una dècada per a la retirada completa. Per a la classe treballadora, cada any de retard es tradueix, matemàticament, en noves sentències de mort per mesotelioma, càncers de pulmó i asbestosis d’aquí a vint anys.
Finalment, la llei passa de puntetes sobre la responsabilitat de les grans empreses capitalistes que es van enriquir amb l’amiant i que avui continuen eludint el pagament d’indemnitzacions als tribunals. El text legal no crea un fons de compensació ràpid a càrrec de les empreses infractores, obligant les víctimes i les seves famílies a continuar patint un calvari judicial de molts anys per veure reconeguda la seva dignitat.
Però malgrat les mancances, la llei ens dóna una nova eina legal per localitzar i intentar erradicar l’asbest a cada fàbrica, a cada taller, a cada escola i a cada oficina. Des dels centres de treball haurem de fer força per a la seva aplicació real i eficaç. Ni una mort més per amiant!
Àlex Tisminetzky, Advocat laboralista i afiliat a CGT




