Milers de persones conviuen actualment com a parelles de fet sense haver formalitzat el matrimoni. I en el cas concret de Catalunya, el codi civil propi reconeix aquestes persones com a parelles de fet reals amb la simple convivència durant almenys dos anys o tenint fills en comú. Però en cas de defunció d’un dels dos membres de la parella, la tramitació de la prestació de viudetat s’ha convertit sovint en l’inici d’un calvari burocràtic i judicial quan es descobreix que, per a l’INSS, la seva relació “no existeix”, en una col·lisió normativa entre el dret civil català i la legislació estatal de Seguretat Social, que intentarem explicar en aquest article.
El Codi civil de Catalunya i la llei estatal de Seguretat Social
Les reformes de la Seguretat Social van incorporar a partir de 2007 el dret a percebre la prestació de viudetat a les parelles de fet, malgrat fer-ho amb condicions més precàries i amb més requisits (i més estrictes) que les parelles casades. Va ser un important reconeixement a la realitat social de persones que (per múltiples motius) no volien casar-se i que era especialment important en els casos de parelles del mateix gènere.
La norma estatal de 2007 permetia que en les comunitats autònomes amb dret civil propi la consideració de parella de fet es podia acreditar i reconèixer segons la determinació legal d’aquesta normativa específica i pròpia, com en el cas de Catalunya, Galícia, Navarra, les Illes Balears, l’Aragó i el País Basc.
En el cas concret de Catalunya, el Dret Civil Català propi reconeix a les parelles de fet sense la necessitat de cap tràmit formal ni inscripció en cap Registre específic de Parelles de Fet, acceptant qualsevol mitjà de prova “admissible i suficient” que demostri la relació en els darrers dos anys.
Això permetia que moltes parelles catalanes poguessin accedir en aquests primers anys de la normativa a la prestació de viudetat sense haver de complir el requisit de la inscripció formal de dos anys en cap registre oficial (requisit establert a la norma estatal).
Els jutjats inicialment van aplicar aquesta norma en doctrina reiterada, estimant múltiples prestacions de viudetats de parelles de fet catalanes, d’acord amb persones que demostraven que eren realment parella de fet amb testimonis, comptes corrents comuns, empadronaments o qualsevol altre document.
El terratrèmol de la Sentència del Constitucional de 2014
El Tribunal Constitucional espanyol, però, en una polèmica sentència de 2014, considera que a totes les parelles de fet de l’Estat espanyol se’ls ha de requerir els mateixos requisits, fet pel qual va derogar la normativa que possibilitava aplicar el dret propi de les comunitats autònomes, i per tant es deixava d’aplicar en aquest àmbit el codi civil Català.
Aquesta declaració de nul·litat va ser un cop duríssim. De la nit al dia, milers de parelles que havien confiat en la validesa de la seva unió segons el dret català es van trobar en una situació de desprotecció absoluta, fins i tot tenint fills en comú. L’administració va passar a exigir la inscripció formal en el llibre de parelles de fet oficial a tothom, sense oferir cap període d’adaptació.
El resultat, però, és que les parelles de fet catalanes a partir d’aquesta sentència es trobaven en pitjor situació que les de la resta de l’Estat. Per una part moltes d’elles eren reconegudes a Catalunya com a parelles de fet a tots els nivells davant de l’administració (per a ajudes, beques, inscripcions…), però no podien accedir a la prestació de viduïtat segons la normativa estatal.
Per tant, amb l’objectiu d’igualar l’aplicació de la norma a tot l’Estat, el Tribunal Constitucional va fer més difícil l’accés a les parelles de fet catalanes, i a més a més va deixar sense protecció de viduïtat a realitats de fet que són reconegudes jurídicament dins la normativa civil catalana.
La trampa de la formalització i la manca de registres
El problema es va agreujar per la manca històrica del «llibre de registres» de parelles de fet al codi civil català. En molts municipis catalans, els registres locals de parelles de fet no existien i el Registre de Parelles Estables de Catalunya no es va crear fins al 2015, entrant en funcionament efectiu molt més tard.
Això va crear situacions d’impossibilitat material de compliment. Com pot una parella inscriure’s amb dos anys d’antelació si no existeix un registre on fer-ho?
L’impacte en perspectiva de gènere
Tots els estudis han conclòs que aquesta normativa afecta desproporcionadament les rendes més baixes i, especialment, les dones, que és el col·lectiu de persones més afectat a la pensió de viudetat i que ve condicionat també per carreres de cotització sovint més curtes i més precàries. Aquesta prestació de la Seguretat Social té una funció compensatòria davant la pèrdua d’ingressos de la unitat familiar per la pèrdua d’un dels membres. Negar-la és condemnar massa vegades el supervivent a la precarietat econòmica, sobretot en el cas de parelles amb fills petits.
Així mateix, la desprotecció s’estén als fills; la manca de reconeixement de la parella de fet impedeix l’accés a la prestació de viudetat, deixant els menors en una situació de necessitat agreujada.
Aquesta realitat ha causat la reacció i organització de moltes de les afectades, especialment dones, amb la creació de diverses associacions que reclamen reformes legals en aquest àmbit, com la Confederación de Federaciones y Asociaciones de Viudas Hispania (CONFAV) Viudedad Igualdad (@viudedadiguald), que reclamen principalment l’equiparació de les parelles de fet amb els drets de les parelles casades.
Cap a una reforma urgent i necessària
La situació actual és insostenible, i fa massa anys que es manté, tot i les successives promeses dels successius governs de rectificar-la. No es pot permetre que el dret a la protecció social depengui d’haver passat o no per un casament quan la convivència és pública, notòria, de llarga durada i fins i tot quan es tenen fills en comú.
Cal que la llei estatal equipari les parelles de fet amb les parelles casades a tots els efectes, o almenys que reconegui la validesa de les parelles de fet estables constituïdes segons el dret civil de cada territori, eliminant en el cas català la jerarquia del registre de parelles de fet sobre la realitat material d’una convivència real com a parella.
Alhora, cal la flexibilització dels mitjans de prova: el certificat d’empadronament continuat durant molts anys i l’existència de fills comuns han de ser proves suficients per acreditar l’existència de la relació de parella real i efectiva i poder accedir a la prestació de viudetat.
La prestació de viudetat compleix una evident funció social i no pot ser només un privilegi de les parelles casades, sinó una realitat per a totes les parelles reals que actualment conviuen a la societat.
Àlex Tisminetzky és advocat laboralista i afiliat a CGT
