Un moviment inèdit que resisteix i es renova
Josu Egireun
El conjunt del moviment sindical: CFE-CGC, CGT, FO, FSU, Solidaires, MNL, UNEF, UNL i FIDL (és a dir, tots els sindicats excepte la CFDT i UNSA) convoca pel 22 i 23 de gener a “la convergència interprofessional” en tot el territori i a convertir el 24 de gener (data en la qual el Consell de Ministres té previst donar el vistiplau al projecte de Llei) en una jornada vagues i mobilitzacions massives.
I en aquesta mobilització destaca la vaga ininterrompuda que vénen protagonitzant en l’SNCF (ferrocarril francès) i la RATP (transport públic en l’aglomeració de Paris). Una vaga que de manera intermitent es veu acompanyada per la protagonitzada en altres sectors, així com amb milers d’iniciatives de mobilització al llarg de tot el territori francès, però que no es podrà mantenir indefinidament, entre altres raons, per les dificultats econòmiques que comporta per a les i els vaguistes.
Un moviment inèdit
Inèdit, per la resposta ferma i continuada davant l’enorme duresa del govern. Un govern que viu el seu moment Thatcherià, disposat a fer fallida el clatell del moviment sindical per a imposar el projecte neoliberal que ve ajornant des de fa 40 anys i que compta amb el suport d’un enorme consens mediàtic (tant en els grans mitjans de comunicació privats com públics) així com l’amenaça de tancament i deslocalització en empreses que es plantegen anar a la vaga…
No obstant això, i malgrat totes les maniobres en la taula de negociació (amb la col·laboració de la CFDT i UNSA), el govern no aconsegueix parar la mobilització ni que l’opinió pública renunciï a donar suport a la protesta. Només així es poden entendre els 43 dies de vaga ininterrompuda en l’SNCF i la RATP, així com la mobilització en l’ensenyament, les refineries, els dockers i altres sectors (les i els danzarines de l’Òpera del Paris, dels advocats i advocades) que amb diferents formats continuen actius en la mobilització.
És també el que explica que la mobilització es mantingués activa durant les festes nadalenques (malgrat l’enorme pressió perquè hi hagués treva en aquestes dates) i que la mateixa es tradueixi en un veritable carrusel d’iniciatives a nivell local, amb un nivell d’inventiva que no es coneixia fins al present. En això també, aquest moviment, per la seva creativitat, resulta inèdit. Com està sent el compromís pel mateix del món intel·lectual i de la cultura.
Inèdit, finalment, perquè es donen en unes condicions difícils. No sols a causa de la precarietat en el món del treball i a les dificultats de la gent per a arribar a final de mes, sinó perquè venim d’una història de derrotes: contra la reforma de les pensions en 2010, contra la Llei del Treball en 2016 i, més recentment, contra la privatització de la SNCF l’any passat.
Un moviment que resisteix
Encara que no fos més que per haver impedit que l’aprovació de la reforma s’hagués realitzat com un passeig de roses, es pot dir que aquest moviment suposa un pas endavant. Però en l’ambient hi ha més.
En primer lloc, l’orgull, la dignitat de mantenir-se dempeus, de no deixar-se atropellar, que la lluita és necessària i que la lluita paga. De fet, encara que es mantingui el gruix de la reforma, el govern ja s’ha vist obligat a fer fallida el seu criteri d’universalitat per a la reforma (tothom paga el mateix i tothom cobrarà en funció dels mateixos criteris), havent d’acceptar el manteniment de determinats règims especials, així com a maniobrar amb una negociació amb la CFDT i UNSA.
En segon lloc, no és anodí que la direcció d’aquests dos sindicats prestats a vendre la seva ànima, s’hagin vist desautoritzats de cap a peus per les seves bases que estan en vaga. En la RATP, per exemple, UNSA és el sindicat majoritari.
“cal preparar-se per a confrontacions sostingudes en el temps, més enllà d’esporàdiques jornades de vaga”
En tercer lloc, la coordinadora intersindical no cedeix davant les dificultats, que són grans. Ja hem fet referència a sectors que temen llançar-se a una vaga dura per les amenaces de tancament i deslocalització, però les dificultats van més enllà, perquè en un context de derrota les dificultats per a iniciar la vaga, sabent que no serà només per a un dia, apareixen amb cruesa.
En aquest context, cal valorar en la seva justa mesura, la voluntat de les direccions de la intersindical per continuar encoratjant el moviment, no entrar al drap de les maniobres del govern i continuar exigint la retirada pura i simple de la reforma. Tothom és conscient que per a aconseguir-ho cal estendre i ampliar el moviment, però no n’hi ha prou amb fer sonar el xiulet perquè esclati la vaga general i tombar el projecte del govern. La vaga general, com deia Rosa Luxemburg, no es decreta.
Per aquest motiu la mobilització d’aquí al dia 24 serà important. El moviment es troba en aquest llindar en el qual un element detonador pot donar-li un impuls cap endavant o en el qual cal organitzar bé la retirada perquè l’experiència hagi valgut la pena. D’això es podrà parlar després de la jornada del dia 24 de gener.
La mobilització contra aquesta reforma de les pensions, mostra que en aquesta guerra declarada contra els drets socials, parar-li els peus als projectes de demolició social imposats per les polítiques neoliberals actuals exigeix preparar-se per a confrontacions sostingudes en el temps, més enllà d’esporàdiques jornades de vaga.
Un moviment que es renova
A diferència d’altres mobilitzacions històriques com les de 1995 o 2003, una característica d’aquest moviment és que les assemblees locals no resulten tan massives com llavors (és l’aire dels temps), però, d’una banda, emergeixen allí on en altres ocasions no existien i, per una altra, desenvolupen una gran capacitat d’iniciatives amb molta inventiva. En certa manera, aquest moviment reprèn el fil, la frescor, del que van ser mobilitzacions com Nuit Debout o, que encara continua existint, la de les armilles grogues. Una cosa totalment necessària per a la renovació del moviment sindical.
Finalment, aquest moviment també està servint per a obrir una reflexió àmplia entre els sectors actius sobre les modalitats de lluita necessàries per a confrontar en bones condicions el poder establert, un debat que recorre avui dia a tot el moviment sindical, però que va més enllà.
Article publicat a PoderPopular
