Després de més de dos anys treballant des de la plataforma Viure ens costa la vida, de la qual el nostre sindicat en forma part des dels seus inicis, el proper 11 de novembre per fi es convoca la vaga general centrada en la carestia de la vida i, sobretot, l’habitatge. La dreta continua obsessionada amb Mari Carmen, l’última -tant de bo no n’hi hagi cap altra- víctima mortal que s’ha cobrat la voracitat insaciable dels especuladors immobiliaris i la parasitària classe rendista. Però nosaltres sabem que, si bé Mari Carmen és ja un símbol per a aquesta lluita, això no va d’ella. Tots som Mari Carmen. L’asfíxia d’uns salaris cada cop més baixos i uns lloguers desorbitats era un barril de pólvora que havia d’esclatar abans o després.
Tot ha passat molt ràpid: les places, les protestes, el crit de vaga general omplint els carrers, les centrals sindicals majoritàries sobrepassades per la pressió popular i obligades no només a convocar, sinó a haver de consensuar la data amb els sindicats d’habitatge i els sindicats laborals que han donat suport a aquesta lluita des de fa anys i de la qual ells n’eren absents. Fins i tot l’oportunista – una vegada més – jugada del PSOE d’avançar les eleccions davant d’una finestra d’oportunitat que els ha caigut del cel.
Però no només a ells se’ls ha obert una finestra d’oportunitat: sobretot se’ns ha obert a nosaltres, a totes les organitzacions de l’esquerra no parlamentària que sabem que els canvis socials sempre venen de la pressió popular i dels carrers, i no del que es decideix en hemicicles emmoquetats. Un cop més la realitat s’ha imposat i el que semblava impossible fa uns mesos avui és inevitable. Però aquest cop ens ha agafat preparats, perquè fa molt temps que treballem per aquesta vaga.
Tot i que és impossible saber quant ha contribuït el treball que les organitzacions hem fet, és indubtable que les coses s’han desbordat per fi. A l’imaginari col·lectiu la idea de la vaga ja hi era. Això ens demostra que si bé les condicions per a les mobilitzacions es donen en qualsevol moment, només si hem treballat abans podem fer que la reacció de la ciutadania esgotada es transformi en formes de lluita i pressió adequades per aconseguir els nostres objectius. Però ara ens toca el més difícil. Hem de traslladar el crit de la vaga dels carrers als centres de treball. És la nostra feina com a sindicats, ja que el moviment per l’habitatge està organitzant els carrers i creant comitès territorials. Nosaltres hem de fer assemblees, cal convèncer els nostres companys, sobretot aquells que diuen que no poden perdre un dia de sou.
Cal dir-los que, mentre els darrers anys l’IPC ha pujat un 26% i el preu de l’habitatge més d’un 80%, els salaris només ho han fet un 14%. Perdre un dia de salari és el menor dels seus problemes. Sabem que les grans centrals sindicals majoritàries, per molt que convoquin i sense menysprear la seva capacitat de convocatòria i d’arribar a llocs on nosaltres encara no estem–, no treballaran gaire per aquesta vaga. Ens toca a nosaltres i ara la prioritat és que sigui un èxit rotund, ja que en depèn la possibilitat que sigui la primera d’una llarga llista de jornades de lluites que culminin amb l’assumpció de les nostres reivindicacions. Sabem que amb un sol dia de vaga no serà suficient, però que una vaga que pari el país farà que estiguem molt més a prop que abans.
Hem de treballar colze a colze tots, i cap mà sobra. Molts es pregunten contra qui és aquesta vaga, que es fa amb un govern en funcions i en vigílies d’unes eleccions, i nosaltres ho tenim clar: és contra tots ells, contra la patronal i els rendistes, contra els que governaven i contra els que governaran, siguin qui siguin Perquè, mentre els nostres salaris siguin cada cop més miserables i els lloguers estiguin pels núvols, nosaltres seguirem al carrer i serem ingovernables.




