Com molta de la meva gent de classe treballadora, després de treballar dia rere dia en una empresa de merda comencen les meves vacances. Tres setmanes per recuperar-me i estic a la millor casa de totes fent la desitjada migdiada, sí. Aquesta migdiada que durant la setmana no tinc el privilegi de fer perquè el descans per dinar la carmanyola és massa curt.
Doncs, la primera migdiada realment programada a l’agenda no ha estat possible perquè al meu poble, concretament, al parc del davant de casa meva, conflueixen nombroses realitats i diversitats. Res més enllà de la realitat de qualsevol altre poble de la Costa Brava o del Baix Llobregat on la migració és i serà present com a fet característic, sociopolític, i profundament cultural, arrelat a una terra de múltiples colors.
Aquesta diversitat no tan sols terrenal existeix també a la pista de futbol sense gespa on hauria de poder jugar tothom, i això no legitima les nombroses actituds discriminatòries, xenòfobes, LGBTI-fòbiques, i islamofòbiques que poden tenir lloc amb absoluta impunitat. Cal entendre la diferència, oi tant! La diferència de la llibertat d’expressió, i la diferència d’escampar odi al carrer de tothom a cop de pilota neofeixista.
Com us podeu imaginar, la primera migdiada de l’estiu fou un malson. Vaig haver de sortir al balcó, espantada, després de sentir el crit d’uns adolescents que deien «moros de mierda». Aquest cop de crit que no només m’afecta a mi, també afecta moltíssima gent, a la meva família escollida, a la meva gent, amistats, i vincles més propers.
Així doncs, amb totes aquestes profundes interseccions, reflexiono, si he de respondre o no, si he d’augmentar l’escala del conflicte en un parc popular comunitari del poble o no. També, intento no despertar a la resta de gent que a casa intenta descansar. Però, no ho puc sostenir més, perquè sostenir és un verb inaguantable quan la vida hi és al centre.
Els seus crits de «moros de mierda» no només circulen amb un patinet podrit fruit de la tecnologia del mal de Silicon Valley que els hi compra la seva estimada mare amb el seu gran esforç, sinó que dins de les pistes de futbol, com si fos l’escenari del palau Sant Jordi, escridassa «viva Espanya y viva Vox», ho diu ben alt, però no li arriba a tanta gent. Però és just en aquest moment quan identifico a una persona major d’edat que surto al balcó. Això si sense les meves ulleres -la gent que em coneix ja sabeu que les perdo tot sovint-. Em desperto, ho intento, segueixo escoltant autèntiques barbaritats. Espero, però ja no puc més perquè quan els adolescents arriben a l’estimada pista de futbol del poble la classe d’història contemporània que fan a l’espai públic no és només gens situada a la realitat dels fets, sinó que promou un odi vomitiu.
I encara haurà d’arribar el dia que hagi de veure a Rosa Parks aixecar-se de la cadira de la pista, o encara haurà d’arribar el dia que alguna de les meves referents, estimades
escriptores com l’Angela Davis, o la premiada Leïla Slimani hauran de patir la possibilitat de marxar de casa seva per l’odi d’uns neofeixistes organitzats en patinet.
Per això, surto al balcó, no només per a mi, tot i la solana de migdia, tot i la por, tot i el profund respecte que li tinc a aquest poble fet en principi, per a tothom, surto al balcó decididament sense les ulleres. Surto realment perquè la senyora, la mare hi és present, per això, els dic que arribarà la meva família marroquina, la meva gent del Sàhara Occidental, les meves amistats africanes, també les guineanes, i arribaran per on calgui perquè també tenen tot el dret a jugar a pilota. O juguem totis, totes, tots, o l’educadora de torn haurà de punxar la pilota.
Davant la resposta que la meva família hi és arreu i que són una colla de feixistes, el nen adolescent em respon valent, -Señora, así que catalana eh, calla, calla, que solamente tengo trece años. Bé, el meu marit trans surt de la finestra i em fa una crida a l’ordre. Òbviament obeeixo, el seu em sembla un bon crit, i entro per intentar relaxar-me. Entro per totes, perquè no vull ser cap salvadora, ni resoldre un conflicte sola, entro perquè aquest cop he decidit que ho fem diferent, que ho farem entre totes perquè tothom té dret a viure, i a jugar al parc.
La clarividència material que necessitava és el seu crit, la d’una persona que realment m’estima, que em cuida, que em diu que no baixi i que no em posi en risc, perquè és el que vol aquesta gent, el que volen és que siguem també feixistes quan no tenim cap
«reino», quan el seu «reino» està podrit, perquè com deia l’estimat sociòleg ianqui a nacionalisme banal, la nació no existeix sense draps, draps, draps, draps de cases, de treballs que no els fa ningú, perquè aquestes persones, aquestes ningú no són espanyoles, són marroquines, són colombianes, són veneçolanes, són andaluses, són galleges, són de tot arreu, però aquesta colla de neofeixistes que no són cap institució ni nació ha posat una ben gran a l’entrada del poble, una ben espanyola clar que sí, només una, i a sobre aquesta.
L’autodeterminació -aquesta dolça paraula- no els agrada, però és el que fan ells al parc, amb la diferència que no han permès cap referèndum per a totes les persones. Per això, no ho podem normalitzar, plantar una bandera -una única- és digne de les grans institucions o no, però plantar nombroses banderes és digne de la diversitat existent actual, així que les nombroses banderes de diversos colors no les podeu tapar, ni arrencar, ni molt menys insultar, ni discriminar. Us ho diu una educadora, no us ho diu cap policia, ni cap legislació, però aviso als navegants que el que heu fet en nom de Schengen, en nom d’Espanya, en nom d’una Europa podrida de feixisme interessat a cop de privatització de negocis interessats no té oblit ni té perdó.
El que heu fet aquest cap de setmana al meu poble passarà a la història, dins dels llibres d’història contemporània, els de veritat, com un fet inoblidable perquè encara em tremolen
les mans quan ho escric a l’ordinador, després d’escriure en paper com a bona senyora analògica, i encara em tremolen les cames del privilegi blanc europeu d’homes, de dones ben espanyoles que en unes targetes que diu Regne d’Espanya tenen o es pensen que com deia l’estimat Foucault es pensen que exerceixen el poder des d’una pista de futbol. Bé, com sempre serà un dia que durarà anys, i aquest també, quan estem al costat bo de la història, quan nosaltres, les antifeixistes, almenys decidim exercir el poc poder que tenim, però cap a un altre lloc, amb una gent molt més humil que no amb tota una colla de feixistes pseudoreis de la pista.
Uns pseudoreis que encara no tenen clara la seva bandera Schengen, per què quina és? Com és Schengen? Com és el seu algoritme neofeixista? Qui ha teixit el seu drap? Dones migrants? Persones treballadores d’arreu de fora d’Europa? El patinet que porten els adolescents blancs neofeixistes és fruit del seu treball o del treball d’altres persones? La política Schengen està legitimitat per assassinar a més de 150 persones impunement?
Així doncs, cridem que ni a la Selva, ni al Baix Llobregat passaran, que no passareu, que contra el vostre odi, contra la xenofòbia, el racisme, LGBTI-fòbia, i el patriarcat, responem, una vegada més, col·lectivament. Les ferides no s’obliden, s’obren, i es curen amb responsabilitat mútua.
