Ja fa temps que la convocatòria d’una vaga general on les principals reivindicacions i demandes girin al voltant de la problemàtica de l’habitatge és una qüestió recurrent al nostre sindicat. Sabíem que hi havia un desig, el que ningú sabia era si anava més enllà, ni si era viable. Tot eren especulacions. Mancaven xifres. El que va començar com una idea abstracta va cristal·litzar en la creació de la plataforma “Viure ens costa la vida”, impulsada tant per la taula sindical de Catalunya (de la qual la CGT forma part), com per la COSHAC, coordinadora on conflueixen tots els sindicats d’habitatge i organitzacions afins més importants del nostre territori. Aquest projecte va tornar a fer un important salt endavant el passat dia 6 de juny amb la macroenquesta que es va realitzar a Catalunya des de la plataforma per preguntar a la ciutadania sobre diversos temes relacionats amb el cost de la vida, els salaris i sobretot sobre la problemàtica de l’habitatge, i on s’interrogava directament sobre la possibilitat de fer una vaga.
Abans d’haver sortit al carrer i fer la primera enquesta, la jornada ja era un èxit. Per poder aconseguir que les dades que se n’extraurien fossin rellevants, calia una mostra prou elevada i abastar un territori ampli i divers. Es va posar com a objectiu arribar a 25 municipis i comptar amb 1.000 voluntaris per realitzar les enquestes, números que semblaven, per a molts, difícils d’assolir. El 4 de juny, dos dies abans de la macroenquesta, hi havia 1.800 persones apuntades i s’havien creat 55 comitès en un total de 42 municipis del territori, incloent-hi com a mínim un a cadascuna de les quatre capitals de província.
Tanmateix, que la militància de les diferents organitzacions que en conformaven l’entrellat de la convocatòria s’impliqués, no volia dir que la majoria de la població a Catalunya estigués d’acord amb el nostre projecte. El dia 6 de juny es van realitzar més de 10.000 enquestes al llarg de les quatre hores del matí i a la tarda se’n van poder processar i indexar 9.527 abans que el servidor que utilitzàvem col·lapsés. Aquella mateixa, tarda a la roda de premsa que es va fer, es van donar les dades extretes. Les xifres parlen per si soles: un 91,2 % de les persones enquestades es mostrava d’acord o molt d’acord a abaixar per llei els preus del lloguer i dels habitatges; un 89 % donava el seu suport a posar límits de preu als productes bàsics, com ara els aliments o l’energia; i un 93,2 % es considerava partidari d’augmentar per llei els salaris i les pensions al mateix ritme que la inflació. I el més rellevant, un 82% dels enquestats es declaraven a favor d’anar a la vaga. Molt més del que ningú esperava.
Tot i que hem de ser conscients que una enquesta no és la realitat -i que lògicament no podem extreure de forma automàtica que una vaga per l’habitatge tindria un seguiment massiu només per aquests resultats-, val a dir que moltes de les enquestes d’opinió que es publiquen als grans mitjans de comunicació parteixen de mostres molt més baixes en participació o territorialitat. Sense ser triomfalistes ni caure en l’autoengany i amb la màxima prudència, podem extreure de tot el que va significar la jornada del 6 de juny, sense cap mena de dubte, que les condicions tant objectives com subjectives per fer la vaga són molt reals. Ara, a més de saber que és necessària i que tenim el desig de fer aquesta vaga, també tenim xifres.
Els següents passos han de ser meditats, sense presses (però sense pauses) i, si ens prenem seriosament aquest horitzó que ens hem marcat, han de ser rotunds. Hem de passar de la difusió a l’agitació, de les xerrades a centres cívics i centrals sindicals a fer assemblees als llocs de treball. Hem de traslladar el discurs intern de les organitzacions al carrer. I ho hem de fer nosaltres, no ho farà ningú més. És una gran oportunitat en un moment com l’actual. Tothom sembla últimament capficat en un comprensible pessimisme, però que ens paralitza i ens fa mal. Recordem que la vaga de la Canadenca, aquella mítica vaga on es va aconseguir per primer cop en la història la jornada de 40 hores, es va donar sota condicions molt dures, cosa que ens demostra que els contextos difícils no fan impossible la lluita, i de vegades fins i tot poden esperonar-la. És poc probable que aquesta vaga acabi sent la Canadenca de la nostra generació, però no és impossible. Val la pena provar-ho.
Rubén Páez és afiliat del Sindicat d’Administració Pública de Barcelona
