El sindicalisme d’habitatge: de la resistència a la proposta
L’actual moviment pel dret a l’habitatge no sorgeix del no-res, sinó que és hereu d’una llarga tradició de lluites vinculades a les condicions materials de vida de la classe treballadora. Ja a principis del segle XX, en un context d’urbanització accelerada i d’especulació sobre el sòl, les classes populars van organitzar-se per fer front a l’encariment dels lloguers, protagonitzant vagues de lloguers i altres formes d’acció col·lectiva per garantir l’accés a un sostre digne. Aquelles primeres experiències van assentar una idea fonamental: l’habitatge no és només una mercaderia, sinó una necessitat bàsica travessada per relacions de poder i de classe.
Més recentment, l’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi financera de 2008 van marcar un punt d’inflexió en la rearticulació d’aquestes lluites. Milers de desnonaments, l’endeutament massiu de les llars i el rescat del sistema financer van evidenciar el paper central de l’habitatge en el funcionament del capitalisme contemporani. En aquest context, van emergir noves formes d’organització com les Plataformes d’Afectades per la Hipoteca (PAH) i els primers col·lectius de suport mutu, que no només denunciaven les conseqüències socials de la crisi, sinó que també desenvolupaven eines concretes d’autodefensa col·lectiva davant dels desnonaments i l’endeutament.
Més d’una dècada després, la naturalització de les conseqüències d’aquella crisi ens situen en un escenari menys “explosiu”, però potencialment més perillós: ja no cal perdre la feina per veure perillar l’accés a un sostre. La consolidació d’un sistema rendista, l’estancament dels salaris i l’augment sostingut dels preus del lloguer han configurat una nova realitat. És en aquest context de precarització de la vida, encariment de l’habitatge i pèrdua sostinguda de drets socials on el sindicalisme torna a situar-se com una eina central per a l’organització col·lectiva de la classe treballadora.
Si bé el moviment pel dret a l’habitatge ha nascut i crescut en el si dels moviments socials, les transformacions recents de la societat —i, per tant, de les pràctiques necessàries— han impulsat una major estructuració i coordinació organitzativa. En aquesta línia, fa poc més d’un any, al II Congrés d’Habitatge de Catalunya, desenes de col·lectius, incloent-hi PAHs i sindicats de barri amb una dècada de trajectòria, vam fer un pas rellevant en la construcció d’espais de coordinació com la Confederació Sindical d’Habitatge de Catalunya (COSHAC).
La mateixa idea de sindicat com a mecanisme d’autodefensa col·lectiva expressa un primer element clau: en la crisi actual no hi ha simplement un problema amb l’habitatge, sinó un conflicte entre classes. De la mateixa manera que, en l’àmbit laboral, allò que sovint es presenta com a disfuncions del mercat no són sinó expressions d’aquest conflicte.
No és casual, per tant, que en aquest Congrés s’aprovés una resolució per avançar conjuntament amb el sindicalisme laboral en la construcció d’un nou pol de lluita. Com apuntàvem a l’inici, els darrers anys hem vist com les millores salarials arrencades a empresaris i administració, fruit de la lluita i la vaga, queden sovint neutralitzades per l’augment continuat del cost de l’habitatge. De què serveix aconseguir una millora salarial si, al mateix temps, el lloguer augmenta per sobre del salari? De què serveixen els convenis si el càlcul de l’IPC no reflecteix el cost real de l’habitatge?
Com a gran estructura d’extracció de renda de la classe treballadora, el rendisme s’ha consolidat com una pinça especialment lesiva per a aquells que ja pateixen l’explotació del treball assalariat. Els guanys que no s’obtenen en l’esfera de la producció es capturen directament en els espais de reproducció en un bucle que tendeix a reproduir les mateixes desigualtats de manera sistemàtica. Si bé aquesta dinàmica no és nova —el mateix sindicalisme laboral ja va impulsar vagues de lloguers en altres períodes històrics—, el paper central dels actius immobiliaris en el capitalisme financer contemporani ha situat el conflicte de l’habitatge en una posició encara més central. Això ha afavorit el desenvolupament de formes d’organització i lluita específiques.
Tanmateix, aquesta diferenciació organitzativa no hauria d’ocultar una realitat de fons: ambdues lluites són expressions d’un mateix conflicte. De la mateixa manera que el rendisme ha operat com una pinça per aprofundir l’explotació, l’aliança entre sindicalisme laboral i sindicalisme d’habitatge ha de construir-se també de manera articulada i complementària.
Un primer pas conjunt: enfortir-nos plegades
L’any passat vam veure com les massives mobilitzacions convocades pel moviment per l’habitatge –i amb el suport del sindicalisme de classe– obligaven a les institucions públiques, per primera vegada, a fer petites regulacions en el mercat de lloguer per assegurar no tenir una revolta social. Així i tot, hem vist com la majoria de les mesures (el topall de preus o, en els últims mesos, la prohibició de compres especulatives), estaven tan plenes de falles que denotaven els immensos esforços del PSOE per mantenir els privilegis del rendisme. A la vegada, els últims mesos hem vist com les massives mobilitzacions del personal docent i educatiu, de la mà del sindicalisme de classe, aconseguien superar l’intent desmobilitzador del sindicalisme concertat i del PSC.
Sota aquests exemples concrets supura una deriva de fons: les condicions actuals del sistema no permeten continuar garantint els drets socials i econòmics de la majoria sense tocar els interessos i beneficis d’una minoria explotadora i rendista. Davant aquest escenari, els governs de l’Estat Espanyol i de Catalunya, mancats d’una alternativa a un capitalisme en descomposició, han derivat en mers gestors de la misèria col·lectiva.
És, però, en aquest mateix context, en què l’aliança entre les forces sindicals i de classe pot començar a donar esperances: no només en el suport a les lluites pròpies, sinó en l’articulació d’estratègies conjuntes que ens permetin situar el sindicalisme de classe en una posició molt més forta i a l’avantguarda de la construcció d’un bloc de defensa dels drets socials i econòmics.
És amb aquesta perspectiva que comencem a veure ja alguns fruits: la construcció d’una proposta de lluita conjunta vinculada a una possible vaga general, sota la consigna d’apujar els salaris i abaixar el preu de l’habitatge, va, entenem, en la direcció correcta. D’una banda, perquè situa un marc que contraresta la pinça que explicàvem prèviament; de l’altra, perquè ens obre l’oportunitat de desenvolupar un treball de base conjunt, on la nostra gent es trobi braç a braç, per sortir a convèncer aquells que encara dubtin, picar portes plegats, fer comitès de vaga conjunts i enfortir-nos col·lectivament.
En un moment en què les desigualtats s’intensifiquen, el sindicalisme –en totes les seves formes– esdevé una peça clau per a la construcció d’un projecte emancipador: la confluència entre el sindicalisme laboral i el d’habitatge cada vegada serà més necessària davant un sistema que posa en risc la dignitat mínima de la classe treballadora.
Perquè si el conflicte és compartit, la resposta també ho ha de ser: només organitzades, només juntes, podrem guanyar un futur de drets per la nostra classe.
Marina Pardo forma part del Comitè de Seguiment de la COSHAC
