Aquesta setmana el consell constitucional francès es pronunciarà sobre la validesa de la reforma de les pensions duta a terme per l’executiu d’Elisabeth Borne, primera ministra del país i defensora a ultrança d’una reforma qüestionada per sindicats, organitzacions socioambientals i per la majoria dels treballadors. La decisió d’aquests nou membres podria desbloquejar la tensa situació que viuen des de fa gairebé quatre mesos les classes treballadores franceses. En cas contrari, la determinació sembla inqüestionable i les ganes de continuar lluitant fins a la retirada definitiva de la reforma s’albira avui dia com l’única solució possible. En aquest context de mobilitzacions massives, hem volgut traduir i publicar aquesta entrevista a Simon Duteil, co-delegat nacional d’Unió Solidaires, sindicat germà de CGT a França, combatiu, democràtic i de transformació social, en la qual aborda algunes de les claus de l’assoliment històric actual: una intersindical unida al complet des del començament de les protestes. Aquesta estratègia inaudita es manté forta tot i les diferències polítiques entre els 8 sindicats que la componen, sent, no obstant això, objecte de crítiques des d’alguns sectors per falta de radicalitat i fermesa.
El novembre de 2022, els treballadors i treballadores d’Avanza, l’empresa que gestiona el servei públic d’algunes línies d’autobús del Baix Llobregat, convoquen aturades parcials contra les condicions laborals precàries i el mal estat de la flota de vehicles, una situació que arrosseguen des de fa anys. Som al mes de març de 2023 i la seva lluita continua. Entrevistem en Quique, conductor de l’L95, actualment de baixa, i en Víctor, conductor de l’E86: ambdós afiliats a la CGT, ens expliquen les raons que han portat la plantilla a la vaga, què reivindiquen i quina és la seva visió del conflicte.
Sou els responsables de la mobilitat a gran part del Baix Llobregat i els que rebeu de primera mà les queixes de la població sobre el servei d’autobús. En quines condicions està la flota de vehicles que conduïu?
Quique: Ens veiem treballant amb autobusos obsolets en els quals no funciona l’aire condicionat, ni els sistemes antibaf, ni els eixugaparabrises, ni els fars. Els seients d’usuaris i conductors estan destrossats, les rodes estan desgastades… A molts vehicles, el pedal d’emergència que serveix per a comunicar incidents està espatllat i tampoc funciona el sistema de comunicació amb l’empresa: et veus obligat a fer servir el teu telèfon personal, fet que no és ni tan sols legal.
Víctor: La flota està molt deteriorada: fa 6 anys que s’hauria d’haver renovat. La situació ja era dolenta amb l’anterior operador, Mohn, però els últims 3 anys s’ha agreujat. Avanza va obtenir la licitació del servei presentant una oferta un 16% més baixa: amb un parc de vehicles que ja era obsolet, es van afegir 42 autobusos que estaven a Madrid pendents de ser desballestats. Hi ha vehicles que circulen malgrat no complir amb els requisits ambientals ni tenir la ITV. El 70 o 80% de les rampes per a persones amb mobilitat reduïda no funcionen. El servei de neteja és pràcticament inexistent: s’han hagut de retirar autobusos perquè estaven infestats de xinxes, puces o fongs que han afectat treballadors i usuaris. Això últim vam haver de denunciar-ho a Inspecció de Treball, que va obligar l’empresa a desinfectar tota la flota.
Com afecta això a les vostres condicions laborals?
Quique: Tot això repercuteix a la salut dels treballadors i treballadores. Jo, actualment, estic de baixa per ansietat i depressió, provocades per les condicions laborals a Avanza que, en alguns casos, els treballadors hem denunciat des de 2015. L’absentisme laboral és del 12%, en molts casos per ansietat, però també per lesions d’esquena, de ciàtica i de cervicals, a causa d’uns seients antics i desgastats on treballem moltíssimes hores a la setmana.
Víctor: Quan va entrar Avanza es va trobar una plantilla amb 170 treballadors de baixa. Hi ha moltíssima gent amb depressió, s’aguanta molt estrès: cada dia t’exposes que t’insultin i, fins i tot, que t’agredeixin, perquè els passatgers arriben tard al seu lloc de treball. Mai saps si acabaràs el servei o et quedaràs tirat enmig d’una carretera.
Parlem amb en José Alberto Villaverde, secretari general de la CGT Administracions Públiques de Barcelona, per la convocatòria de vaga general del 28 d’octubre en el sector públic.
Per quins motius es convoca aquesta vaga general del sector públic?
El motiu principal és el RDL 14/2021, conegut com a «Icetazo», que tracta sobre la precarietat en l’Administració Pública. És un decret que profunditza més en la precarització tant de les condicions laborals de les persones que hi treballen com de la qualitat dels serveis públics. Es vol imposar el fet de no aprovar un procés selectiu s’equipari a un acomiadament procedent, sent vint dies per any treballat. Pensem en els milers de persones que porten anys i anys treballant per a l’Administració i que es poden veure al carrer amb una ínfima indemnització. A més, aquest decret no sanciona a l’Administració que és la veritable responsable que moltes treballadores es trobin en aquesta situació de precarietat per la temporalitat en els seus contractes: personal que no es fix a l’Administració, tot i portar anys en molts casos, i que poden treure la plaça que ocupa a concurs. La temporalitat estructural és una forma de precarietat, sense dubte.
El conflicte laboral al 112 és quelcom que ve de lluny, a conseqüència de la gestió d’un servei públic i essencial en mans d’empreses privades. Com és lògic, aquestes companyies tenen com a objectiu prioritari l’afany de lucre i això no només perjudica els empleats, sinó que té impacte directe en l’atenció que rep la ciutadania en moments crítics.
La plantilla es troba infradimensionada i sobrecarregada de feina perquè a l’empresa li resulta més rendible tenir els treballadors imprescindibles a poques hores i assumir les sancions derivades de la pèrdua de trucades, que complir amb els estàndards de qualitat que hauria de tenir la gestió d’un servei tan important com aquest. A més, fruit de la privatització propiciada per les institucions públiques, ens regim pel conveni de call center, un conveni que precaritza les nostres condicions laborals, no s’adequa al tipus de feina que desenvolupem ni a la importància de la mateixa i ni tan sols les empreses respecten. Com és lògic, aquesta situació afecta, i molt, a l’atenció que rep la ciutadania, ja que no es pot garantir que la seva trucada sigui atesa o ho sigui de forma immediata. A més hem de tenir en compte que la qualitat de l’atenció pot veure’s afectada fruit de l’estrès i el sobreesforç que ha de fer la plantilla en nombroses ocasions.
L’inici de les protestes
A finals de maig l’empresa adjudicatària del servei, Grupo Norte, es va declarar en concurs de creditors voluntari. Els treballadors i els comitès dels centres de Reus i Zona Franca ens en vam assabentar per la premsa. Malgrat que en un principi la companyia pretenia fer creure que aquesta situació era temporal i que no ens afectaria, van acabar reconeixent que no podien assegurar el cobrament de les nòmines. Aquest punt va ser el detonant per encendre a una plantilla ja molt cremada i iniciar les mobilitzacions. Durant els dies següents es van organitzar diversos actes de protesta davant els centres de treball. En aquest context de lluita, el comitè d’empresa de Reus, format íntegrament per 9 delegats de la CGT, va convocar una a les treballadores per proposar dur a terme una jornada de vaga. En paral·lel al centre de Zona Franca es crea una assemblea alternativa al comitè existent per coordinar les protestes i adherir-se a la possible aturada. Finalment i després que la proposta fos aprovada per una majoria amplíssima en tots dos centres, es convoca la vaga.
La jornada de vaga a pesar del boicot
Com era d’esperar una vaga al 112 durant la revetlla de Sant Joan va caure com un gerro d’aigua freda a l’empresa i a les institucions públiques catalanes. Un cop més totes dues institucions van anar de la mà per intentar silenciar la veu dels treballadors; l’empresa va sol·licitar establir un 100% de serveis mínims i el Departament de Treball, amb el vistiplau d’Interior, els hi va concedir. Lògicament les treballadores davant d’aquesta situació no vam romandre impassibles, ens vam concentrar davant d’Interior i del centre de Reus, aconseguint molt de ressò mediàtic i unes promeses per part del Conseller Joan Ignasi Elena que no s’han complert.
“treball ha decretat uns serveis mínims del 85%”
La vaga indefinida
Davant dels incompliments de l’Honorable anteriorment esmentat i de la nul·la reacció de l’empresa a les nostres demandes, no ens ha quedat altra alternativa que convocar des de CGT una vaga indefinida ratificada en ambdós centres i al que si ha sumat el nou comitè de Zona Franca format per CCOO (8) i UGT (1). Aquest cop treball no ha tingut excuses per imposar-nos un 100% de serveis mínims i ha acceptat la nostra petició del 85%. Som conscients que aquests serveis mínims continuen sent de màxims, però hem de tenir en compte que mai en la història del 112 de Catalunya s’han decretat serveis mínims inferiors. Per altra banda, nosaltres com a treballadores volem que la nostra protesta tingui incidència en el servei per tal que s’escoltin les nostres reivindicacions, però no deixem de banda a la ciutadania ni prioritzem les nostres condicions laborals al bé col·lectiu.
Aquesta segona vaga, que tot just acaba de començar, està tenint molt de seguiment (tenint en compte els serveis mínims) i més ressò que l’anterior, si bé som conscients que caldrà allargar-la en el temps i intensificar els actes de protesta per aconseguir la reacció política que busquem. Com era d’esperar l’empresa ja ha iniciat les maniobres per posicionar la plantilla en contra de la vaga i dels convocants. Les negociacions entre les parts estan sent força complexes degut a les característiques del servei i a diverses casuístiques que afecten la continuïtat de part de la plantilla. Per part del comitè de vaga tenim la convicció que hem de seguir ferms en la nostra posició per tal de garantir que la vaga sigui efectiva i intentant que les conseqüències no desitjades de la mateixa siguin les mínimes per als treballadors que no tenen el seu futur assegurat.
La proclamació de la IIa República va permetre una ràpida i creixent reorganització dels sindicats de la CNT. El Sindicat de la Fusta era un dels més importants de Catalunya, comptant amb 10.500 afiliats, dels quals gairebé 4.000 ho eren de la secció d’ebenistes. Aquest sector es componia de nombrosíssimes unitats de producció petites i estava en una accelerada mecanització i recomposició tecnològica, produint-se un desplaçament creixent de l’obrer-artesà del moble per obrers sense qualificació professional. Aquest fenomen portava incorporat un canvi en la correlació de forces entre patró i obrer. Un obrer-artesà estava en millors condicions per pressionar el patró i fer valer la seva participació en la producció, perquè la seva tasca especialitzada i artística era difícil de substituir, mentre que un obrer-apèndix de la màquina era més fàcilment substituïble, perquè reduïa la seva autonomia i la seva capacitat d’organitzar el treball com li convingués més.
El Sindicat de la Fusta havia comprovat que l’atur forçós en el seu sector pujava a més del 20% de la força laboral i creien que la seva reducció passava per una rebaixa de la jornada laboral de les 48 hores setmanals a 44. A aquesta reivindicació afegien la d’eliminar les festes intersetmanals (majoria de caràcter religiós), ja que eren dies que no cobraven, i, per últim, que les eines de treball anessin a càrrec dels patrons (organitzats al Col·legi d’Artífexs).
La patronal no va acceptar la negociació amb el Sindicat i va derivar el litigi cap als Jurats Mixtes (JM). Aquests organismes havien estat creats pel Ministeri de Treball, pretenent ser un instrument de conciliació i consens que evités les vagues. En acudir als JM, la patronal introduïa un element de greus conseqüències, ja que era conscient que la CNT rebutjava aquestes institucions arbitràries i plantejava l’acció directa, és a dir, negociacions entre obrers i patrons implicats en el conflicte sense intermediació de tercers, el que suposava no acceptar la legislació laboral imposada des de l’Estat. Si la CNT rebutjava acudir al JM, la vaga seria declarada il·legal i el conflicte es convertia, d’aquesta manera, en un pols de força entre dues parts: la patronal, les autoritats (Govern Civil, Prefectura de Policia, Generalitat, Govern), la UGT i el PSOE, situats en defensa de la Llei de Jurats Mixtes i, d’altra banda, la CNT, interessada no només en la victòria de les reivindicacions plantejades, sinó a demostrar la inviabilitat d’una legislació laboral que considerava es realitzava amb la intenció d’obstaculitzar l’acció cenetista en benefici de la UGT.
En aquesta situació, la vaga es va iniciar el 14 de novembre de 1932. Entre els militants anarcosindicalistes existia una clara consciència que l’emancipació de la classe obrera era només possible mitjançant un enfrontament directe, social i econòmic amb la burgesia. Era fonamental que la conquesta de les reivindicacions es realitzés mantenint intactes els principis ideològics sobre els quals funcionava l’organització: l’acció directa. “Les nostres reivindicacions socials únicament i exclusiva tenen consistència quan, arrencades eficaçment de les prerrogatives i privilegis burgesos, anul·len gradual, però contínuament el seu poder de classe opressora, posant a disposició de tots el que, en virtut de lleis anacròniques, només és patrimoni exclusiu d’uns quants“. Aquest tipus d’acció sindical es va trobar amb una radical i poderosa oposició en diferents fronts:
La intransigència patronal. Allò important no era si les bases obreres eren assumibles o no, negociables o no, sinó la derrota de l’adversari directe a qui calia esgotar per cansament i gana allargant al màxim el conflicte. Amb això pretenien debilitar el moviment obrer revolucionari i desprestigiar les seves tàctiques de lluita. I és que la patronal, al dirigir-se al JM, mostrava una actitud de no reconeixement del sindicat com a ens representatiu dels treballadors, amb la clara intenció de deslegitimar-ho com a portaveu d’aquests. Un altre aspecte fou la pressió i amenaces de boicot a aquells empresaris que arribessin a un acord particular amb el Sindicat, trencant el front patronal. No cal dir que el Col·legi d’Artífexs va comptar amb el suport incondicional de la gran patronal catalana del Foment del Treball Nacional, i amb el de la major part de la premsa, des de la conservadora (La Vanguardia, La Veu) fins a la de sectors d’ERC (L’Opinió).
La parcial actuació de les autoritats. El Govern Civil i la Prefectura Superior de Policia van obstaculitzar permanentment el procés d’autoorganització dels treballadors: es prohibien sense motiu la celebració d’assemblees en llocs públics; s’empresonaven als militants sindicals; es va assaltar a mà armada el local del Sindicat de la Fusta, saquejant i destruint els seus arxius (l3-XII); permanent presència policial als carrers de Barcelona i als voltants dels tallers, impedint la tasca informativa dels sindicalistes; policies de paisà retiraven els cartells dels tallers on es treballava perquè els seus patrons havien acceptat les bases del Sindicat; el Govern Civil imposava multes de 500 pessetes als patrons que signaven les bases obreres, etc.
La legislació laboral. Elaborada per Largo Caballero, ministre de treball i secretari general d’UGT, pretenia obstaculitzar deliberadament les tàctiques d’acció directa que proposava la CNT, d’aquí la creació dels JM. Això va donar legalitat i legitimitat a la intransigència patronal per no negociar directament amb el Sindicat de la Fusta. El JM va acabar per imposar unes bases que van ser rebutjades pels ebenistes (20 de novembre): eines a càrrec del patró i augment salarial d’1,5 pessetes diàries. Ni referència a allò més important: la reducció de jornada. A partir d’aquesta resolució la vaga va seguir desenvolupant-se, però ara era considerada il·legal, legitimant a la patronal per decidir l’acomiadament massiu de treballadors.
existia una clara consciència que l’emancipació de la classe obrera era només possible mitjançant un enfrontament directe amb la burgesia
Un objectiu prioritari d’aquesta vaga va ser demostrar la manca de representativitat de l’organisme patronal (Col·legi d’Artífexs), acusant-lo d’estar dominat pels grans tallers i interessats en mantenir la vaga com a fórmula per arruïnar als petits. La CNT pretenia amb això enfrontar a aquests dos grups, cosa que va aconseguir, ja que van ser abundants els tallers que, en solitari i al marge de la gran patronal, acudien al Sindicat a signar les bases obreres (a mitjans de desembre gairebé 20 cases l’havien fet, representant el 25% del contingent laboral del sector), però llavors als ebenistes se’ls presentava el problema de com continuar la lluita sense perjudicar-los. A més, entrava en l’estratègia sindical presentar a aquests patrons com a exemple de racionalitat enfront de patrons intransigents.
En una assemblea celebrada el dia 24 de novembre de 1932 al Palau de la Metal·lúrgia, es van prendre acords d’importància. Es va decidir parcialitzar la vaga a partir de dilluns dia 28. S’havia d’entendre per això que es reincorporarien a la feina els obrers d’aquells tallers que haguessin acceptat les bases, però sempre que no fessin treballs per a patrons que no ho havien fet. Es va realitzar una crida als treballadors de botigues de mobles perquè es neguessin a rebre productes elaborats en tallers de fora de la localitat que no haguessin signat. Es responsabilitzava als treballadors que s’incorporaven per causa de la parcialització de la vaga perquè, en cas de detencions, clausura del Sindicat o altres causes, cedissin la meitat del seu jornal per seguir mantenint el conflicte. Finalment, es va acordar que la vaga només es donaria per finalitzada quan tots els sindicalistes empresonats per la seva causa estiguessin en llibertat.
Aquests acords van obligar a establir una estratègia perquè la situació no s’escapés del control del Sindicat. La parcialització de la vaga va obligar a demostrar la gran capacitat d’organització que posseïa el Sindicat de la Fusta. Es va establir un estricte control sobre el mecanisme de reincorporació, anaven sent convocats a mesura que els seus tallers respectius anaven acceptant les bases obreres. D’altra banda, es donava una contrasenya per al lliurament de mobles a les botigues i controlar que no provenien de tallers reticents a l’acceptació de les bases. Es van lliurar altres per a aquells treballadors que havien de fer feines fora del taller, controlant així que no fossin esquirols qui les realitzaven.
Si aquest sistema era l’organitzat pels treballadors, també es va fer necessari garantir als patrons signants que els seus tallers estarien fora de perill de qualsevol incident amb els “grups informatius” que els recorrien per esbrinar on es treballava sense control sindical, o per evitar qualsevol tipus d’acció violenta per part de sectors de vaguistes enfurismats. D’aquesta manera es convidava a aquests patrons a què passessin diàriament pel local sindical a recollir uns cartells elaborats pel Sindicat que havien de col·locar-se en lloc ben visible dels tallers. El cartell deia: «Aquesta casa ha acceptat les bases del Sindicat». No només deia que allà es treballava sota control sindical, sinó que deixava interpretar que es treballava perquè el patró, fent cas omís de les ordres del seu organisme (Col·legi d’Artífexs) i de la JM, havia acceptat les reivindicacions obreres. Això representava un triomf, encara que parcial, de les tesis sindicals d’acció directa. No era d’estranyar, per tant, que aquests patrons fossin pressionats i amenaçats tant pel Col·legi com pel Govern Civil, ja que la seva actuació elevava la moral dels vaguistes i dificultava la derrota del sindicat cenetista.
“la jornada de 44 hores es va imposar en el sector, les eines anirien a càrrec dels patrons”
Després del moviment revolucionari del 8 d’abril de 1933 la repressió va caure amb contundència sobre el Sindicat de la Fusta, ja que tota la seva Junta va ser empresonada i el seu local tancat per ordre governativa. La vaga, però, va continuar, fins al punt que el Col·legi patronal va haver d’acceptar reunir-se amb el Sindicat en els primers dies de febrer. El desacord va ser total pel que fa al punt central, la reducció de jornada, però la CNT va poder presentar aquesta reunió com una victòria dels seus principis d’acció directa. Aquesta reunió va provocar, tanmateix, la por de les autoritats a què es pogués arribar a un acord al marge del JM, de manera que es va amenaçar amb la presó als patrons que signessin un acord “al marge de la legalitat”. Foment va impulsar una reunió d’Entitats Econòmiques de Catalunya (92 organismes patronals), el 12 de març, que van emetre comunicats cridant a la resistència dels patrons ebenistes.
Malgrat tot, el 20 de març el 80% dels patrons havia signat. El 17 d’abril eren ja el 95%. La jornada de 44 hores es va imposar en el sector, les eines anirien a càrrec dels patrons, però l’eliminació de festes no es va aconseguir perquè depenia d’una decisió de l’Estat. Però la reivindicació més important aconseguida va ser la creació d’una Borsa de Treball, que implicava el control del Sindicat sobre el mercat laboral. Una conquesta que el propi Sindicat considerava com a arma poderosa i que qualificava d’un triomf de la dignitat dels treballadors (i una posada en qüestió de l’anomenat lliure mercat de treball que defensa el capitalisme):
“Cap company ignora el dolor que representa anar de taller en taller, implorant l’almoina de la feina. Fins ara eren infinitat d’homes desocupats que recorrien Barcelona durant el dia, entraven en els tallers i els patrons, després de mesurar la seva persona de cap a peus, els contestava invariablement: per ara, no. I seguia la ruta eterna dels dies sense feina i de la imploració d’ell mateix. La Borsa de treball, per rigorós torn, donarà ocupació als treballadors de la fusteria i seran els patrons els que hauran de venir a sol·licitar seus operaris al Sindicat. No cal exaltar més aquesta mesura conquerida, ja que representa una victòria moral, la més ferma i la més important”. Solidaritat Obrera 6/8/1933
