Escrivim aquí algunes de les companyes del sindicat que hem viscut de prop les infiltracions policials.
Fa dos anys i mig vam descobrir que un agent de la policia nacional s’havia fet passar per una persona totalment fictícia i que, en acte de servei i amb sou públic, s’havia acostat a nosaltres arribant a mantenir relacions sexoafectives i compartint espais d’allò més íntims. Agredides i instrumentalitzades, vam ser l’eina i el mitjà per accedir a informacions, espais i entorns polítics.
Ens van utilitzar per a entrar en els nostres espais d’oci, les nostres cuines i els nostres llits, conscients que són els espais on compartim les nostres maneres de pensar i entendre el món que volem construir; elements indispensables per a poder comprendre allò que després fem. Segurament és per això que les infiltracions no es limiten a assemblees, actes o manifestacions, perquè ells sí que han entès que allò personal és polític.
Els últims anys de lluita social ens demostren que la força d’un sindicat no rau només en l’àmbit laboral, com podem veure en la lluita per l’habitatge digne. Des de la fundació de molts d’ells, i en particular en els sindicats anarquistes com la CGT, la seva acció social es distingia per no enfocar-se només en l’esfera del treball, sinó també en la lluita per unes condicions de vida dignes. I és precisament en la força col·lectiva en el que creiem, i la lluita, en la qual ens reconeixem.
Conscients de l’atac polític i col·lectiu que les infiltracions suposaven, ens vam organitzar i algunes vam interposar una querella contra l’agent de policia nacional Daniel Hermoso Pérez, àlies Daniel Hernández Pons, els seus superiors jeràrquics i el ministeri de l’Interior.
Però la querella no va ser admesa ni als jutjats de Barcelona ni a l’audiència provincial. Aquest litigi està comportant uns elevats costos econòmics, i és per això que volem fer ús d’aquest espai per agrair el suport i les contribucions econòmiques de la CGT. La CGT Catalunya va cobrir part dels costos inicials d’una de les tres advocades que porten el cas. Agraïm també al col·lectiu “Llibertàries”, que ens ha donat sempre suport i va mediar per demanar ajuda a la CGT confederal estatal, que ha cobert els últims costos derivats del recurs presentat al Tribunal Constitucional.
Des de fa un any ja no hi ha una querella com a tal, sinó que sis companyes hem presentat un recurs d’empara al Tribunal Constitucional perquè es posicioni davant la negativa judicial d’investigar uns fets tan greus, reconeguts internacionalment com a TORTURA. No perquè creguem en la seva justícia, sinó perquè sabem pel precedent de les companyes del Regne Unit que existeix aquesta via i, si fa falta, podem arribar al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. Això és l’únic que ens permetrà posar una mica de llum sobre les infiltracions.
Segurament, en aquest moment, la part més visible de les accions que hem emprès per fer front a les infiltracions policials sigui la querella. Però, com ja hem dit, és només una via i continuem apostant per una denúncia de base i de carrer, per crear xarxes de solidaritat i enfortir-nos davant aquestes pràctiques. Quan tot va passar va haver-hi gent que demanava una reacció ràpida, però en tocar-nos tan de prop a les nostres vides privades, respondre a aquestes violacions de la intimitat va requerir temps. Primer ens vam trobar entre les persones afectades, ens va servir de suport, de reflexió i, a poc a poc, hem creat una resposta.
Perquè no només va ser el Dani. Aquests últims tres anys hem conegut fins a 12 casos recents d’infiltracions policials en moviments socials. El Juan Ignacio, el Dani, el Ramón, la Mavi, la Maria, el Sergio, la Lucía, el Carlos, la María Ángeles, la Belén, l’Álvaro i la Neiva Marin. Aquests se sumen a una llista anterior d’infiltracions descobertes abans del 2022, amb casos com l'”Albert Martínez”, el “Nel”, el “Luis”, l'”Ángel”, el “David” i una llarga llista de noms, i altres que ens queden per descobrir. Tot això s’analitza al llibre L’ombra de l’estat, signat per Roses Negres i publicat per l’Editorial Descontrol molt recentment.
Les infiltracions no són una cosa nova, però sí que és cert que la majoria de nosaltres no sabíem que es podien travessar tantes línies vermelles. Tots aquests casos evidencien el caràcter estructural i científic de les infiltracions policials a l’Estat espanyol, l’opacitat ministerial i el buit legal, amagat maldestrament sota la llei franquista de secrets oficials.
Aquesta llei permet a la Comissaria General d’Informació fer i desfer tenint accés a fons reservats i donant explicacions només al ministre de l’Interior, càrrec que actualment ocupa Fernando Grande Marlaska, jutge que acumula múltiples denúncies per maltractaments i tortures. La sistematització de les infiltracions policials, tant en èpoques anteriors (en sindicats com la CSI, als moviments antimilitaristes i antiglobalització, al 15M, a ETA i a les lluites antifranquistes i revolucionàries) com en l’actualitat, demostren que això no va de signe polític. Governi qui governi, l’Estat serà l’Estat i la policia serà la mateixa.
El Dani el vam conèixer nosaltres, però li podria haver passat a qualsevol altra persona. Les infiltracions policials suposen un atac directe al lliure pensament, a l’associacionisme i a l’activisme polític, i això ens afecta a TOTIS. Per això és important que de manera col·lectiva prenguem mesures per evitar que això torni a passar.
Potser ferides, però no vençudes, seguirem organitzades i lluitant, perquè no ens volem resignar al món de merda que ens volen vendre.
Perquè el sindicalisme, com moltes altres lluites, l’entenem social. Ens veiem als carrers contra les infiltracions policials!
Salut i anarquia!!
