Toni Álvarez
Guardo a la memòria un fet que vaig viure a principis dels anys 90. Amb poc menys de 20 anys estava repartint a la fira de la Puríssima de Sant Boi de Llobregat unes octavetes proinsubmissió a tot aquell que mostrava una mica d’empatia per agafar-ne. A l’estona va arribar una parella de policies municipals demanant-nos un permís per repartir-les i clar, no en teníem. Perquè tampoc en calia, no només perquè la sacrosanta constitució permet (o no) la llibertat política i de manifestació, sinó perquè la resta de persones (treballadores en el seu cas) que repartien octavetes tampoc en tenien. Fet que vam constatar abans i després de la conversa amb els policies municipals.
Una conversa que va començar molt amablement, “què feu, què repartiu”, etc. i que es va anar espatllant a mesura que li fèiem veure, a tan simpàtica parella, que no deixaríem de fer-ho per molt que ens insistissin. La conversa va anar pujant de to fins el moment que vaig entendre quins són els marges de la llibertat, un d’ells es va posar la mà a la pistola i ens va dir: “se ha acabao, dadme o tirad la octavillas”. Fa més de 30 anys però no ho he oblidat.
El desplegament formal dels mossos d’esquadra als centres educatius de Catalunya va coincidir amb la meva entrada a la professió, l’any 2008. Ja veieu que, objectivament, no fa gaire temps. La primera vegada que vaig estar dins d’un taller de mossos d’esquadra va ser amb una classe de 2n de primària, infants de 7 i 8 anys, imagineu-los, excitats davant la presència de dos senyors uniformats, amb una pistola!
A l’estona, per explicar quina era la seva feina, van demanar qui era el “malote” de la classe. I els infants, sense cap mena de dubte van assenyalar un nen d’origen magrebí, mogut, dispers i ple de vitalitat. “L’Ibrahim, l’Ibrahim!!” I el senyor amb pistola va fer sortir l’Ibrahim, que tot cofoi i content de ser protagonista per alguna cosa que no veia dolenta es va veure emmanillat pels dos mossos d’esquadra, davant de tota la classe, la meva estupefacció i el no saber si era bo o dolent el que li estava passant a l’Ibrahim. No va ser fins una bona estona després que vaig processar allò que acabava de presenciar i que no vaig ser capaç de tallar al moment. Com als anys 90, un tall sec de realitat em va deixar una profunda marca a la consciència.
Una responsabilitat, que assumeixo, m’acompanya i que vaig mirar de reconduir ajuntant-me amb tot de persones i entitats que pensen que allò que vaig presenciar a una aula d’una escola pública no podia passar, Desmilitaritzem l’educació. En aquest camí recorregut m’he trobat una de les grans paradoxes de l’educació, que quan més currículums i normatives parlen de pau, de resolució no-violenta dels conflictes, més policies tenim a les nostres escoles i instituts. Fent xerrades, intervenint en situacions que, segurament, es podien haver gestionat amb temps i educadors socials i recursos, i que acaben desbocades per realitats socials dantesques. Perquè no és més barat tenir mossos que educadors, però sí més eficient per controlar-nos. Pensem-hi. No podem permetre que la política educativa estigui, cada vegada més, en mans de l’imperi de la força.
Hi ha tot de lleis i normatives que, encara, emparen una formació humanista, social i transformadora. No deixem que es posin la mà a la pistola, que emmanillin o amenacin de forma alegre i aparentment innocent. Parlem-ne als claustres, exigim els recursos que calen per educar en pau, sense amenaces. Som moltes les persones i educadores que ho compartim, sovint en silenci per no significar-nos. Davant d’aquesta falta de reflexió i debat tenim la facilitat amb què els mossos ofereixen els seus tallers i xerrades. Parlem-ne, a més de ser una necessitat educativa és normativament necessari revisar aquesta presència armada als centres educatius. Que s’acabi aquesta impunitat.
