A finals de gener, el moviment Regularización Ya! va anunciar que el govern aprovaria la regularització extraordinària a la qual podran acollir-se més de mig milió de persones estrangeres que viuen —i treballen— a l’Estat Espanyol. Una mesura que donarà papers i reconeixerà drets a treballadors i treballadores que fa temps que són aquí. És una victòria de la classe treballadora, de tota, en el seu conjunt, resultat de molts anys de lluita: de col·lectius antiracistes, de persones migrades autoorganitzades que han reclamat els seus drets en condicions molt adverses, i de xarxes populars que hem teixit solidaritat arreu.
En sectors com els camps de fruita de Ponent, les cures a domicili per a persones grans o en situació de dependència, la neteja, l’hostaleria o la construcció, són milers els treballadors i treballadores que durant anys s’han vist obligades a treballar sense contracte ni reconeixement legal, en clandestinitat i sota una precarietat estructural.
Mantenir centenars de milers de persones treballant en situació irregular és el que permet sostenir un model econòmic basat en la sobreexplotació. Pagar per sota del mínim, esquivar convenis col·lectius i estalviar-se les cotitzacions. No és una disfunció del sistema: és una peça clau que fa que determinats sectors siguin rendibles a costa de drets bàsics.
Quan una persona no té papers, no només té menys drets: té menys capacitat de defensar-los. Viu sota l’amenaça constant de l’expulsió, una por que fa gairebé impossible denunciar abusos o organitzar-se col·lectivament.
Però la irregularitat no afecta només qui la pateix directament. Quan hi ha una part de la força de treball obligada a acceptar qualsevol condició per necessitat, això arrossega cap avall els estàndards de totes. Per això la regularització no és només una qüestió de drets individuals: és una qüestió col·lectiva.
Si tothom parteix dels mateixos drets, ningú pot ser utilitzat per rebaixar els de la resta. La regularització no és caritat: és la condició necessària per disputar unes relacions laborals dignes i evitar que el capital ens aboqui a enfrontar-nos entre nosaltres en una cursa per veure qui està disposada a acceptar més explotació. És la base sobre la qual es pot construir lluites comunes de tota la classe treballadora.
La diferència entre una treballadora amb papers i una que no en té no és el treball que fan. És que els seus ocupadors no han de cotitzar per elles i que les treballadores queden sense les proteccions que haurien de tenir. Regularitzar és acabar amb aquesta anomalia i evitar que hi hagi persones forçades —per necessitat— a acceptar condicions d’esclavatge.
L’extrema dreta parla d'”efecte crida”, de descontrol migratori o de pressió sobre els serveis públics. Però darrere d’aquest discurs hi ha una realitat: la defensa d’un model econòmic que necessita mà d’obra submisa i sense drets.
Ens volen fer creure que el problema de la classe treballadora és la població migrant, quan el problema real és l’explotació i el capital que la sustenta. En la irregularitat, l’empresari no necessita negociar res, la por és l’eina de control més eficaç que existeix.
Per això s’enrabien. Perquè a partir d’ara serà molt més difícil trobar algú disposat —obligat— a treballar catorze hores al camp per dos-cents euros al mes. Perquè regularitzar vol dir reconèixer drets. Perquè el seu model —basat en la desprotecció— trontolla.
La regularització no és només una victòria per a avui: és un terreny que caldrà defensar. Els moviments socials tenim una responsabilitat concreta: donar suport a l’autoorganització, pressionar perquè la implementació sigui tan àmplia i accessible com sigui possible. Però sobretot, obrir les nostres organitzacions, lluitar colze a colze i enfortir el sindicalisme de classe. Perquè el feixisme també se’l combat amb més drets.
Els interessos de la classe treballadora, independentment del seu origen, són els mateixos davant del capital. Per això, continuarem lluitant per no acceptar aquesta divisió artificial i construir un moviment capaç de plantar cara a les lògiques d’explotació que ens afecten a totes. O ens alliberem totes, o no ens alliberem.
És aquest teixit —de col·lectius migrants, sindicats i moviments antiracistes— el que ha fet possible aquesta victòria. I som els mateixos que haurem de defensar-la contra els que ja preparen l’ofensiva política i mediàtica per deslegitimar-la.
Les victòries s’han de reconèixer, no per complaença, sinó per recordar que quan ens organitzem i sostenim la lluita, podem guanyar.
Llibert Rexach forma part de la Plataforma Fruita amb Justícia Social
