Com el capitalisme engrandeix l’ombra de la condició humana

Noemi Simarro i Marta Minguella. Federació CGT Ensenyament

Per una educació pública!

Encara que pugui semblar una paradoxa, l’esclat del Covid19 ens va portar inicialment un indici d’esperança, una il·lusió amagada que ens va fer imaginar que tots els sistemes de producció caurien. Una innocència efímera que ens obriria el camí a repensar les nostres necessitats i convertir-les en “deseidades”. El virus ens permetria apropar-nos al postulat de l’Amaya Pérez Orozco: una societat que desbanqués el valor monetari pel de la vida, on es valorés realment els treballs essencials i el sistema públic, en definitiva, un camí cap al benestar comú.

En canvi, la realitat impera, i l’esperança s’esvaeix mentre observem com el capitalisme es continua reforçant: ni s’ha posat proposat el control públic de la sanitat privada, ni s’ha plantejat la seva nacionalització. Els estats es barallen per les mercaderies, els fons voltors estan a l’ordre del dia i la tornada al treball preval per damunt de la salut de la població. I en el sector que a mi em pertoca, en matèria educativa, es fa molt més evident la desigualtat de recursos entre els i les estudiants de l’escola privada i concertada i els de la pública.

El teletreball s’ha imposat en el sistema educatiu, tot i l’evidència que les classes telemàtiques accentuen acusadament les desigualtats econòmica i social. En els 35 dies que portem de confinament, moltes de les estudiants no han pogut rebre contingut acadèmic per manca d’ordinador i/o internet a casa. Ara que sembla que els governs donaran sistemes informàtics per pal·liar les bretxes digitals em pregunto quins recursos es destinaran per cobrir les necessitats econòmiques i socials, realment a mi em genera una desconfiança profunda aquesta almoina.

Esperem que aquesta distribució del material informàtic no s’interpreti en lògica mercantilista i el govern l’intenti vendre com un senyal d’igualtat entre l’alumnat. Els dispositius no poden cobrir les desigualtats en termes d’habitatge, d’alimentació, de suport familiar, etc. És evident que la majoria de famílies que trien concertada i privada tenen molts més recursos per continuar la vida acadèmica. Les conseqüències d’això són realment preocupants, un jovent que creixerà pensant que gràcies a la seva feina ha pogut arribar als objectius acadèmics, i creurà que és mèrit propi, i que els que no han triat aquest camí, mereixen ser carn d’explotació.

En l’àmbit de l’educació pública, el desconcert és total. Encetem un 3r trimestre sense instruccions i amb informacions contradictòries pel que fa la seguiment de l’alumnat, a la seva avaluació, a l’atenció psicosocial necessària en aquesta situació, etc. És escandalosa la despreocupació per la manca de recursos humans per atendre les necessitats de l’alumnat, ja que mentre queda desatès, una decisió política ha deixat molt professorat substitut sense feina i sense possibilitat d’aconseguir-la. Professorat que podria ser clau per combatre en certa manera les desigualtats que estan patint les persones de classe treballadora.

Formar persones amb esperit crític i implicació social i comunitària és una de les motivacions de la nostra professionalització com a docent. S’enfonsa la condició humana quan, fins i tot en temps de crisi sanitària i confinament, aquest objectiu docent s’allunya, ja que des dels poder públics es prioritzen els continguts, s’imposa el treball telemàtic que acusa les desigualtats, i no es cobreixen baixes per poder donar suport a tot l’alumnat que té mancances socials, familiars, culturals i emocionals. Arriba l’ombra capitalista quan novament les polítiques afavoreixen les classes privilegiades, i l’educació pública queda relegada, ara sí, a grans esforços de professorat i alumnat que poques vegades seran valorats.

Així mateix, com a professores de formació i orientació laboral d’un centre públic, avui des de casa posem un excel·lent a tot el nostre alumnat, una nota per respondre amb justícia a les classes populars. Assignem aquesta qualificació per sanejar l’esquinçament i la vergonya que em fa haver explicat les deduccions de les nòmines destinades a cobrir, entre d’altres, les despeses de la sanitat. I, per contra, que ara el nostre alumnat visqui en pell pròpia que la classe a la qual pertany queda afectada per la insuficiència de places d’UCI, de respiradors, de tests, etc. Un excel·lent per la impotència que avui vivim per no donar-los una formació i orientació laboral que els valori i els tingui en compte. Una nota que va carregada de força per portar a terme, ara més que mai, una real lluita de classes. Suport per subvertir des de les aules les desigualtats imperants i construir un sistema educatiu totalment públic.

Així mateix qualifico d’excel·lents a totes les persones, famílies, organitzacions i sindicats combatius compromesos en aconseguir una societat més justa i equitativa.

I ànims a les companyes substitutes en lluita!!!

La lluita contra la Covid-19 a Itàlia

Marcelo Amendola. Militant de CUB (Confederazione Unitaria di Base). [Article traduït per Àngel Bosqued]

Beneficis per a les empreses, falta de seguretat per als treballadors i treballadores

L’emergència Covid va explotar a finals de febrer, resultant especialment afectades algunes zones del nord d’Itàlia. El govern va decretar la “zona vermella” en 10 pobles en el sudest de la regió de la Llombardia, una àrea de la “plana padana” de camps destinats a l’agricultura, séquies i aïllats dipòsits de logística. A causa de les pressions de les Patronals, no es va fer el mateix amb la zona industrial de Nembro i Alzano Llombard, un altre principal focus de contagis.

En pocs dies el virus es va difondre, aconseguint números impressionants: les persones contagiades a Itàlia han superat els 170.000; més de 22.000 les víctimes i el 50% estan a Llombardia.

Els italians han sortit als balcons i finestres per tocar música amb paelles i cassoles / EFE

El govern mai va decretar un veritable tancament de les activitats no essencials, deixant obertes moltes indústries; va atribuir a les empreses la possibilitat d’organitzar amb plena llibertat creativa protocols anticontagis; i el Ministeri de la Salut encara indica l’ús de les màscares com no obligatori, excepte situacions especials.

Van esclatar vagues en diverses fàbriques per la falta d’EPIs i de mesures de seguretat. Les tres centrals sindicals tradicionals, sol·licitades pel Govern i les Patronals, es van precipitar a signar acords que, encara que no van modificar significativament els problemes laborals, van aconseguir apaivagar les vagues. Tot això, mentre l’òrgan nacional que regula l’exercici de la vaga en els serveis públics essencials “convidava” els sindicats a no declarar vagues fins al 30 d’abril, sota pena de sancions.

Garantida la pau social, el Govern ha pogut emetre els decrets econòmicament centrals: el primer, destinant 25 milions en subvencions per a persones assalariades i autònomes el treball de les quals s’havia suspès. El segon, regalant 400 milions de liquiditat a les empreses, proporcionats pels bancs i garantits pels impostos dels contribuents.

És clar que qui pagarà la crisi seran els treballadors i treballadores: les persones suspeses, que podran perdre fins a la meitat de les seves retribucions normals; els “falsos autònoms”, que rebran una pobra prima de 600 €; les persones amb contractes temporals, moltes de les quals quedaran sense treball i sense cap ingrés.

“qui pagarà la crisi seran els treballadors i treballadores”

A més, les empreses podran demanar les subvencions pels seus assalariats suspesos sense cap acord amb els sindicats; això els permetrà organitzar futures reobertures parcials o totals, sense que hi hagi cap control a través de negociacions col·lectives.

Què és el que ha contribuït a una difusió tan forta i particular del Covid19? Segurament una mala gestió inicial dels focus d’infecció, prioritzant els interessos econòmics sobre la salut de les persones. Segurament la falta d’imposició de mesures rógides de seguretat a les empreses obertes i la manca de controls per part de les autoritats públiques.

Ha influït molt, també, la mala salut de la sanitat pública, martiritzada per: milions d’euros de retallades (37 en els últims 10 anys); subvencions més o menys ocultes a grups sanitaris privats; la introducció de fons sanitaris privats en els convenis col·lectius, amb la complicitat dels sindicats moderats. Sobretot, la sanitat de Llombardia s’havia transformat en el centre d’experimentació dels projectes de privatització, amb atribucions de serveis públics a grups de la dreta catòlica i continus escàndols de corrupció. La immediata saturació de les places als hospitals es va resoldre desplaçant a les persones contagiades a les Residències Sanitàries per a Persones Majors, que es van transformar en nous focus de contagis i defuncions. El govern ha ajornat les mesures de tancament i de limitació de les llibertats individuals i col·lectives fins al 3 de maig.

Quines són ara les tasques imminents per als sindicats de lluita? Serien moltes: la més important, pressionar perquè en les empreses es prenguin totes les mesures tècniques i organitzatives, necessàries i especifiques, perquè la salut de la població treballadora no sigui durant més temps sacrificada a la productivitat i al Covid19; així que es reobrin, o es continuï la producció, només en les empreses que garanteixin la plena i total seguretat dels seus empleats i empleades.

Sector químic-portuari: L’esclavitud de ser essencial

Pilar Frey Martínez. Sindicat de Químiques de CGT Barcelona

Una gran majoria d’empreses del sector químic-portuari han estat considerades com a essencials segons el RDL 10/2020. S´oblida que es tracta d’empreses que han aplicat EREs, externalitzat a una gran part dels seus treballadors, fet acomiadaments, incompliment reiterat dels drets de conciliació, etc. 

Llegeix més

Óscar Murciano: “L’acció sindical ha d’estar en mans de les pròpies afectades”

Redacció Catalunya

Aquest mes de maig parlem amb Óscar Murciano, secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya. Terrassenc d’adopció, l’Óscar treballa a DXC Technology com a informàtic i és membre de la secció sindical de CGT i de la Coordinadora d’Informàtica de la CGT. Poques persones coneixen millor l’estat sindical de la Confederació i del món sindical català actualment. Com el mes passat, realitzem l’entrevista de forma telemàtica.

Llegeix més

Coronavirus: calen respostes a la desocupació i les desigualtats socials

Moisés Rial. Activitats Diverses CGT Sallent

Els efectes socials, laborals, econòmics, de model de societat i milers de pèrdues humanes que ens impacta la pandèmia del COVID-19, conegut com a coronavirus, obre en canal les costures del mal anomenat estat del benestar.

Els efectes socials, laborals, econòmics, de model de societat i milers de pèrdues humanes que ens impacta la pandèmia del COVID-19, conegut com a coronavirus, obre en canal les costures del mal anomenat estat del benestar, que en època de necessitats vitals de salut pública, d’habitatge, d’alimentació i el sociosanitari, esdevé cabdal, com ho demostra les reivindicacions des de balcons a barris, pobles i ciutats en aplaudiments als qui estan defensant i salvant vides en els serveis bàsics essencials, com són els i les treballadores sanitaris, de residències, d’emergències, de la neteja, de comerç d’alimentació, de treball domèstic, de transport, educadors i treballadors socials, personal laboral i funcionaris de justícia, TGSS, Hisenda, SOC, etc. en serveis essencials.

Alhora milions de persones inclosos en els ERTOs presentats, que a Catalunya del 15 de març al 24 d´abril de 2020 pujaven a 93.967 expedients presentats, amb 688.452 persones afectades, 96 de força major, afectant 86,6% dels treballadors, a més que el 97% d’ERTOs són aprovats pel Dept. Treball. L’afectació d’ERTOs és:

• Serveis: 76.748 expedients. 491.373 persones afectades
• Indústria: 7.779 expedients. 131.957 persones afectades
• Construcció: 7.575 expedients. 44.582 persones afectades
• Agricultura: 682 expedients. 3.905 persones afectades
• Sense Especificar: 1.183 expedients. 16.235 persones afectades

Per sectors econòmics:
• Serveis de Menjar i begudes: 18.890 expedients. 107.717 persones afectades
• Comerç detall expedients. Vehicles de motor: 12.440 expedients. 55.643 persones afectades
• Altres activitats de serveis personals: 6.814 epedients. 18.416 persones afectades

I les comarques amb més ERTOs:
• Barcelonès: 31.034 expedients. 234.568 persones afectades
• Vallès Occidental: 10.039 expedients. 87.879 persones afectades
• Baix Llobregat: 8.812 expedients. 93.128 persones afectades

I la segona onada serà els que es converteixin en ERO d’extinció als jutjats mercantils, que comencen a presentar-se i acomiadaran a milers de treballador i treballadores.

Es vol fomentar la precarietat, l’autoexplotació dels autònoms forçats a ser-ho per empreses, la pèrdua salarial de la classe treballadora regulada, que s’afegiran a l’atur inscrit (10,45% al 4rt trimestre 2019 a Catalunya i 13,78% a l’Estat espanyol, segons l’IDESCAT). I misèria per les 2 milions de persones a l’economia submergida estatal (21% del PIB).

Quedem-nos a la retina amb què sobreviurà de la classe treballadora, amb les dades actuals a Catalunya i l’Estat espanyol, per àmbits laborals i percentatge del conjunt de la població ocupada a la fi del 2019 segons l’EPA:

– Indústria: 610.500 treballadors (17,6%) / 2.763.700 treballadors (13,8%)
– Construcció: 205.900 treballadors (5,9%) / 1.283.900 treballadors (6,4%)
– Serveis: 2.620.000 treballadors (75,1%) / 15.125.400 treballadors (75,8%)
– Cultura: 177.800 treballadors (5,1%) / 777.900 treballadors (3,9%)
– TIC: 114.300 treballadors (3,3%) / 566.100 treballadors (2,8%)
– Sector Turístic: 471.300 treballadors (13,6%) / 2.677.400 treballadors (13,4%)

Població ocupada: 3.478.100 treballadors / 19.966.900 treballadors (4rt trimestre 2019 EPA)
Atur enregistrat: 417.047 persones a l’atur a Catalunya a març 2020 (218.444 persones són majors de quaranta-cinc anys). Són 233.294 dones i 183.753 homes registrats a l’atur el març del 2020.
Consten 1.740.675 homes i 1.563.890 dones d’un total de 3.277.565 persones cotitzants a la Seguretat Social a Catalunya.
El mateix Banc d’Espanya preveu passar de 9,5 a 12 milions de persones sota el llindar de la pobresa a escala estatal.

“conscients, empoderats i mobilitzats, els treballadors i treballadores, si ens hi posem, ens en sortirem del virus neoliberal”

Aviat veurem el nou panorama de reconversió econòmica i destrucció de llocs de treball, que segons previsions de l’OIT, la desocupació pujaria 25 milions de persones a escala mundial -quan la crisi del 2008 va provocar 22 milions de desocupats-, amb els efectes d’increment de les desigualtats socials i abocar a milions de persones a la pobresa extrema. Cal donar respostes d’empoderament social i sindical, d’autogestió i ajuda mútua, que s’impulsen a barris, pobles i ciutats.

En el model capitalista actual en fallida i crisi sistèmica, amb problemàtiques estructurals de desigualtats de renda extremes i accés a drets socials bàsics, amb crisi mediambiental, i emparats amb la retallada de drets fonamentals, amb l’ocupació policial i militar als carrers, auguren un augment de la conflictivitat social i sindicals, després del confinament, que creixerà proporcionalment al nombre de damnificats per les desigualtats. La força del treball assalariat té nous reptes per defensar els drets consolidats i que la crisi socioeconòmica de la globalització, aguditzada per l’actual pandèmia del coronavirus i les que puguin vindre en el futur, no la paguin els de sempre, amb noves retallades laborals i de drets.

En les desigualtats socials els efectes de no rebre ingressos, que el CIS reconeix que el 53,4% de la població no arriba a fi de mes i on només el 4,3% té capacitat d’estalvi, crea endeutament amb la banca per rebuts impagats de béns bàsics com llum, aigua o gas, el que farà augmentar la pobresa energètica i aviat alimentària, com els decomisos de supermercats per gana a Itàlia.

El confinament sanitari ens porta a l’allunyament social, augment de la violència masclista i maltractes físics i psíquics a menors. La desigualtat expressada en milions de famílies sense material escolar, ordinadors i accés a internet a joves. Ens cal garantir el dret universal d’accés a la xarxa d’internet que no aguditzi fractura social. La universalització de beques menjador esdevé clau per evitar la pobresa alimentària infantil a famílies en exclusió social.

La pobresa estructural es reverteix de forma ràpida amb una Renda Bàsica Universal a tota persona empadronada, vinculat a un compte corrent i que via transferència rebés renda per viure en l’àmbit personal i familiar per sortir de l’atzucac. Caldria anar acompanyat el reconeixement dels drets de ciutadania de les persones que conviuen i esperen regularització com ja han fet a Portugal. La fi de la bombolla de pisos turístics obre a més accés a l’habitatge de lloguer però cal regular preus, la durada contractes, la suspensió d’hipoteques, com proposen els col·lectius de llogaters i les PAH.

Tot plegat, si hi ha voluntat política es podria finançar socialitzant les rendes del capital i beneficis de les empreses de l’IBEX, la nacionalització d’empreses estratègiques, la recuperació de l’evasió a paradisos fiscals, per dotar de prestacions econòmiques que eliminin les desigualtats amb drets subjectius i econòmics reals.

El repte és derogar la llei mordassa i la geolocalització pel control social, la limitació de drets fonamentals, derogar les reformes laborals i l’article 135 de C.E. aprovat pel PP i PSOE del pagament del deute- abans que la inversió social- imposat per Troika de la UE, i poder enfortir el sector públic i derogar privatitzacions i subcontractacions de sectors socials bàsics com la sanitat, els serveis socials, l’educació, i evitar uns nous Pactes de la Moncloa com els de 1977, per deixar-ho tot «atado y bien atado» al servei del capital.
Conscients, empoderats i mobilitzats, els treballadors/es, si ens hi posem, ens en sortirem del virus neoliberal.