Adriana Rubio
L’horror ens deixa sense paraules. Ens perdem en els llocs comuns del dir, entre expressions de vegades maldestres i poc afortunades. Mirar de front l’horror —la capacitat humana de fer el mal— té com a conseqüència que vaguem perdudes entre les restes d’una raó impotent.
La imatge de la crueltat, la ignorància, el despotisme, l’odi, la bestialitat, la brutalitat i la indiferència, ens és profundament insuportable. I, alhora, contrasta amb la nostra tendència normalitzadora, fruit del nostre instint de supervivència. S’obren esquerdes en el mapa de les nostres esperances; mirem entristides, amb aquella mirada de qui ha perdut.
Fa uns anys —ja en fa quasi quinze—, a l’Ateneu Llibertari Alomà de Tarragona, algú va advertir que vindrien temps obscurs que no imaginàvem. I és ara, i és aquí.
I l’escola? Què n’ha de fer? Mirem cap a una altra banda, sense saber què ha de canviar en la nostra quotidianitat, en la nostra manera de fer. Intentem continuar amb aquesta normalitat amb un nus a la gola, sabent-nos impotents i tristes. Poc en parlem: continuem amb el dia a dia, lluny de l’horror. Per protegir-nos, però també perquè no tenim prou paraules, ni en parlem prou, ni sabem com fer-ho.
És tal la invasió de la política ideològica, que l’espai de llibertat s’està diluint a marxes forçades. I sabem que som moltes les que estem profundament entristides per aquest horitzó terrible que ens espera. La sensació d’aïllament és profunda; i la de solitud, també.
No hem volgut adonar-nos que el discurs no transforma l’educació. Que no és una qüestió de paraules. No es tracta de transmetre, sinó de facilitar, qüestionar, obrir espais per al diàleg, per al pensament autònom, per a les relacions d’indagació del saber, per a les habilitats de pensament que es construeixen col·lectivament.
Hem obviat que la transformació és pràctica. Que el que ha de canviar és la comunicació, els espais de diàleg i dissens, la capacitat d’una comunitat per integrar la perifèria, la capacitat d’una classe per acollir la diferència. Hem oblidat que el centre som totes, i que hi ha formes d’ensenyament i aprenentatge basades en la creació d’un món comú.
Com podem acostumar l’alumnat al diàleg si no hi ha cap espai de reflexió als centres per a les docents? No hi ha reflexió pedagògica, ni metodològica, ni sobre l’avaluació. No pensem quins són els nostres valors, ni si les nostres pràctiques tenen a veure amb el que pensem i volem transmetre.
Què podem esperar d’una educació on la mà dreta desconeix què fa l’esquerra? On el que diem i el que fem estan lluny d’uns mínims coherents?
Hem de dir prou a l’acceleració constant i començar a creure que podem construir escoles on la comunitat pugui parlar i dialogar, pugui viure bé, sentir-se segura a l’escola, sense estrès infinit. Aprenent a dir prou a les demandes absurdes i a la multiplicació sense fi de feines. Sense por de deixar de fer el que sempre s’ha fet, sense por de què diran, de les famílies, sense por de trencar el silenci, de fer les coses diferents…
Què és important per a nosaltres, ara i aquí? En aquest context, amb aquestes famílies, amb aquest claustre, amb els nostres valors, amb la nostra diferència, amb el clima, l’entorn, el poble, la comarca…
Què hem de fer amb el que som i amb el que tenim? Què té sentit per a nosaltres, ara i aquí? Què del que pensem és fruit de la reflexió compartida? Què del que pensem està per elaborar perquè té forats i està ple de desavinences?
Quins són els conflictes que hi ha entre nosaltres? Quines són les nostres enveges, les nostres ignoràncies, la nostra falta de generositat?
La sinceritat, l’honestedat de la nostra imperfecció, només pot ser el camí. Hem de deixar de perseguir l’agressivitat en la infància, d’escandalitzar-nos davant la baixesa humana. L’hem d’integrar, l’hem d’escoltar, l’hem de deixar viure, l’hem d’acompanyar.
Penso que potser això ens pot ajudar a fer des d’un altre lloc: menys obvi, més comprensiu; menys benpensant, més sincer; menys cínic, més obert; menys castrador.
