Secció Sindical SAD CGT ZONA 3, en representació del SAD CGT Barcelona
El servei d’ajuda domiciliària (SAD), és un servei públic que els Ajuntaments ofereixen als ciutadans més vulnerables de la població, però la seva gestió és externalitzada a empreses privades, amb 4.000 treballadores i uns 25.0000 usuaris a Barcelona. Això comporta una dicotomia entre la necessitat de guanys de les empreses i una atenció òptima a les persones. L’experiència deriva en una precarització alarmant de les treballadores, amb salaris mínims, un sector majoritàriament feminitzat i, per tant, en una desprotecció de les treballadores, amb una situació molt vulnerable. A aquest context cal afegir la invisibilització del sector.
Les treballadores del SAD presenten un escenari definit per abusos laborals de tota mena i un incompliment constant dels drets més bàsics, sustentat per convenis signats pels anomenats sindicats majoritaris. Aquests vulneren fins i tot l’actual Estatut dels treballadors, el marc legal de sortida de qualsevol conveni, tal com han afirmat, a CGT, alarmats, diversos inspectors de treball.
Un dels eixos principals en la perversió de la gestió feta per les empreses del SAD és la bossa d’hores. Aquesta es basa a definir com a “hores negatives” totes aquelles que les treballadores, per causes alienes a la seva responsabilitat, com la gestió de les empreses, no poden dedicar a atendre a usuaris. Aquestes hores buides dintre dels seus registres horaris, definides com a “dèbit” hauran de ser recuperades fora del seu horari laboral, segons el conveni.
Si aquestes hores “buides” fossin sempre al final de la jornada, seria una condició de precarietat per a elles, però les permetria marxar abans de la feina i després “recuperar-ho”. Tanmateix, aquesta condició ja per se precaritzadora (deure hores, tot i acudir al lloc de feina) es multiplica quan:
1. El sistema que registra les hores no computa mai bé quan les treballadores són a la feina, entre el primer i darrer fitxatge, tal com estableix la llei.
2. Es desglossa el còmput de les hores treballades en atenció a usuaris i desplaçaments, els quals gairebé mai són reals i sempre es compten a la baixa. Inclús es pot arribar a detallar un minut entre un usuari i un altre.
3. Se’ls hi presenten planificacions de feina, on el temps de descans és inexistent (o se’ls hi diu que se’ls hi registra, però no el poden gaudir, o apareix al mateix moment i hora que han d’estar atenent un usuari, o bé apareix, però després no es computen altres vint minuts en desplaçaments, o bé se´ls hi diu que fer el descans allarga l’ horari laboral, o apareix fora de la jornada…)
4. Se’ls hi registren com a hores a deure buits enmig de la jornada, minuts i hores de milers de treballadores, que, tot i ser al seu lloc de feina (a un banc, al carrer, o prenent un cafè, si és que s’ho poden permetre) i no poder marxar a casa (moltes viuen fora de Barcelona), no són computades com a temps efectiu de feina i, per tant, hauran de treballar el doble.
Si ja és pervers treballar amb una bossa d’hores, s’ha d’afegir un registre irreal de les efectivament treballades. Aquests fets, que suposen fraus a la Seguretat Social, deriven també en un perjudici de la salut física i mental de totes aquestes dones que viuen constantment amb el pes de “deure hores”, mentre van d’un usuari a un altre corrents, amb un alt percentatge d’accidents, veuen com no es registren les hores que treballen i pateixen quan es queden al carrer sense poder marxar a casa.
Un altre dels abusos existents és la d’una suposada “disponibilitat” en nom de la “naturalesa del SAD”, l’argument de les empreses. Aquesta disponibilitat no reconeguda ni retribuïda en nòmina es tradueix en alteracions diàries i sobtades de l’horari contractat, sense ni tan sols el preavís mínim establert per llei (cinc dies). Les dones, algunes desinformades, es troben sempre angoixades per deure hores i per no saber mai a quina hora que hauran de sortir de la feina, el que interfereix en la seva vida privada (conciliació), per la qual cosa, es veuen obligades a justificar la seva vida personal.
Si a tots aquests factors afegim la perillositat no retribuïda a la que han d’enfrontar-se; l’exposició a possibles maltractaments o assetjaments sexuals dins dels domicilis; una incorrecta avaluació de riscos (l’existent, feta en tant que mouen pesos, no persones); domicilis sense ajudes tècniques (alta incidència de baixes); factors psicosocials derivats de l’estrès laboral, concloem que totes aquestes dones que ens creuem sense saber-ho cada matí pel carrer són unes supervivents que fan una feina altament necessària, les cures, i unes autèntiques heroïnes, silenciades per empreses, Ajuntament i Generalitat.
Hi haurà algú prou valent per aturar tanta perversitat i per fer que les persones vulnerables de la nostra ciutat, i de tot Catalunya, tinguin una atenció digna?
Des de la CGT, continuarem ajudant totes aquestes dones a alçar la seva veu i apoderar-se per a dir: prou abusos al SAD!
