Per a poder conèixer la lluita de les dones llibertàries contra el règim franquista, cal aproximar-se a la seva situació abans del cop d’estat franquista, durant el conflicte, l’exili, la repressió constant cap a les dones els anys foscos de la dictadura, els canvis pre-transició i durant aquesta. Sense això és difícil entendre la nostra veritable història i lluita.
Paper de la dona llibertària en la lluita antifranquista, durant el conflicte. Mujeres Libres.
Mujeres Libres, organització anarcosindicalista, comptava amb més de 20.000 afiliades en 147 agrupacions i tenia com a objectius la captació de dones i la difusió de les idees llibertàries. Són considerades com l’inici del feminisme llibertari. Van lluitar per emancipar a la dona amb un doble alliberament: unint les lluites contra l’explotació capitalista i l’opressió patriarcal.
Mujeres Libres van participar en la lluita en el front, a les fàbriques, a l’educació en les seves vessants formatives —alfabetització, sexualitat, alimentació, salut, entre d’altres— i en els lliuradors (liberatorios) de prostitució. Van editar la revista Mujeres Libres, amb 13 números, on es publicaven articles sobre sexualitat, anticonceptius, salut, etc.
El seu activisme, al costat de la seva concepció de l’ésser humà i d’una societat plena de valors llibertaris, va quedar invisibilitzat al llarg de la història. Així i tot, la seva contribució representa un gran exemple per als feminismes, perquè van desenvolupar estratègies de capacitació, teories i pràctiques cap a noves direccions, que en l’actualitat podrien convertir-les en un referent com a pioneres del moviment feminista espanyol.
Continuïtat dels seus ideals en l’exili
A principis de 1939, la majoria de les seves protagonistes van partir a l’exili. Malgrat això, moltes d’aquestes dones van continuar treballant pels seus ideals des de l’estranger i així, el 1964, es va reprendre la publicació de la revista, sota el títol de Mujeres Libres de España en el Exilio, primer a Anglaterra i després des de França.
Paper de la dona en la dictadura
La situació de les dones sempre ha estat de supervivència, però durant la dictadura van patir una doble victimització: en primer lloc, sofrint vexacions, segrestos, tortures, violacions i mort pel fet de ser esposes, mares, germanes o companyes de persones antifeixistes, o pel fet de ser considerades elles mateixes “rojas republicanas”. S’havia d’eliminar el “gen rojo” per sobre de tot i de totes. Existeixen centenars d’exemples: les Trece Rosas, les Dos Marías o les rapades, un càstig molt particular exercit cap a les dones de la República. Va ser la part més simbòlica d’un ritual d’escarni públic, fonamentat en la violència sexuada. Els cossos de les dones van servir per a canalitzar la violència i el terror amb l’objectiu d’instaurar el nacionalcatolicisme. Es tractava d’un espectacle públic: se les mostrava públicament amb el cap rapat per a la seva humiliació, i eren obligades a beure oli de ricí, vexades, passejades i exhibides.
Al mateix temps van patir una reducció constant a situacions de minoria d’edat, sense reconeixements intel·lectuals ni personals, com a resultat d’unes campanyes ideològiques molt ben orquestrades. Per aconseguir-ho es va crear una maquinària perfecta i sofisticada per a mantenir-les en un adoctrinament constant i permanent que inculcava el tipus de dones que volia la dictadura: submises, callades, obedients, sense sexualitat i pensades només per a procrear. Aquestes grans campanyes es van dur a terme des de l’inici de la guerra per a “fer passar per l’adreçador” les dones per tots els mitjans, en tots els àmbits i amb brutal contundència, perquè la seva llibertat i l’avanç dels seus drets era una amenaça que no es podia tolerar. Per això es van crear institucions d’una crueltat repressiva brutal cap a les dones, com el Patronato de la Mujer, que va estar en funcionament fins a l’any 1985. El Patronato era una institució que es va reorganitzar pel Decret de Presons Especials per a Regeneració i Reforma de Dones Extraviades. La seva suposada funció de protecció a la dona era “la dignificació moral, especialment de les més joves, per impedir la seva explotació, allunyar-les del vici i educar-les segons els ensenyaments de la Religió Catòlica”, però en realitat va ser un instrument orquestrat per l’Estat i desplegat per comunitats religioses per a assenyalar, recloure, humiliar, violentar, i explotar —també laboralment— les dones, en els pocs centres creats pel Patronato o en múltiples centres adscrits i/o regentats per monges. I, també, va suposar un instrument que va castigar la descendència “fora del matrimoni” d’aquestes dones “caigudes”, a través d’internaments en orfenats (com les Llars Mundet a Barcelona) o donats en adopció forçosa o sota engany. Aquesta era una pràctica d’adoctrinament violent i d’eradicació del “gen rojo”, convertint també les criatures d’aquestes dones en víctimes.
S’emetien programes radiofònics molt populars i escoltats, amb altíssims graus de manipulació ideològica i d’acceptació de qualsevol tipus de maltractaments, com el de la tan coneguda Sra. Elena Francis que va durar fins a 1980, dirigit per homes falangistes, que aconsellaven a les dones una submissió permanent, acceptació de les violències, sota el lema de “aguanta, aguanta i aguanta”. Comminava i aconsellava a la dona espanyola viure en funció del seu marit, i abans de res sotmesa, tenint sempre present el seu benestar, amb guies com Cómo ser una buena esposa o 11 regles per a mantenir el teu marit feliç (1953).
La Secció Femenina exercia de vigilant de la moral femenina, segons els cànons ideològics del Règim, la missió de la qual era “reeducar” les “dones caigudes”. Tenia el control exclusiu de la seva educació, centrada en la instrucció de les joves per a ser bones patriotes, bones cristianes i bones esposes. Hi havia una falta constant de llibertats: les dones no podien treballar, obtenir el permís de conduir, el passaport, obrir un compte bancari, administrar béns, subscriure contractes, disposar dels ingressos… sense el consentiment del seu marit o pare i no obtenien la majoria d’edat fins als 21 anys, en contrast amb els homes que l’obtenien als 18.
I malgrat tots aquests anys foscos i repressius, poc a poc les dones van tornar a començar a lluitar per les seves llibertats i el seu reconeixement com a persones. Es va donar un inici de reivindicacions feministes, de lluita pels drets de les dones.
Començàvem a caminar, a ressorgir i lluitàvem en moltíssims àmbits: al moviment veïnal, reivindicant habitatges dignes, hospitals, centres de salut, guarderies, escoles, autobusos, semàfors, escoles d’adults, alfabetització… Lluites laborals als sindicats, per una sexualitat lliure; centres de planificació, educació sexual, anticonceptius o per aconseguir drets com la llei del divorci, la llei contra la penalització de l’adulteri, la llei de l’avortament. La celebració de les primeres jornades feministes el 1976 va marcar el ressorgiment del moviment feminista.
Que la recuperació de la memòria històrica ens serveixi per no tornar a repetir els horrors i errors de la historia.
Rosalía Molina és militant de CGT Ensenyament Barcelona i col·lectiva Libertarias
