“La rebel·lia neix de l’espectacle del sense sentit, davant d’una condició injusta i incomprensible”. — Albert Camus, L’home rebel.
Començar amb Camus va més enllà de la citació acadèmica. El filòsof va dedicar el seu Nobel al seu mestre d’escola a Algèria, reconeixent en ell la figura que li va permetre un destí diferent. Volem reivindicar aquest gest per posar sobre la taula que pensem que és la raó de ser de l’ofici d’educar: perquè l’educació és un instrument que fa possible la nostra incorporació al món com a subjectes polítics.
La instrucció com a dret; el coneixement com a trinxera; l’educació com a ferramenta política
L’escola pateix un atac camuflat sota un discurs tecnocientífic i psicologista que busca desposseir les classes populars de la seva millor eina d’emancipació: la instrucció. Més enllà del debat legítim sobre el caràcter estatal de l’escola de masses, en aquest article volem ser pragmàtiques: avui, per a milers de famílies obreres, el sistema públic/estatal és l’única via d’accés a una instrucció mínima. Tot i que l’escola actual és una contradicció vivent —opera tant com una màquina d’aculturació que reprodueix la ideologia dominant com una conquesta de les classes populars per democratitzar la cultura—, reivindiquem aquesta segona realitat. Perquè sense instrucció no hi ha pensament crític i sense accés al coneixement no hi ha emancipació possible.
El desarmament intel·lectual: competències i “soft skills”
Actualment, l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) dicta els currículums escolars que estan substituint la transmissió cultural per la formació de subjectes eficients i adaptables a les necessitats del mercat laboral. Ens venen el relat que els coneixements ja no importen perquè “tot està a internet”, i que el que cal és centrar-se en “competències” i les “habilitats” com per exemple la “gestió emocional”.
No ens enganyem: per a la classe obrera, el buidament de continguts és una forma de desarmament. Un subjecte sense eines intel·lectuals per llegir el món és un subjecte fàcilment manipulable; algú que potser sap gestionar individualment les seves emocions, però que ha perdut la capacitat d’entendre les estructures que el precaritzen acaba esdevenint un gestor dels efectes de la injustícia que el travessen sense la possibilitat de poder analitzar-la, comprendre i òbviament transformar.
Cal ser clares: reivindicar la instrucció i el coneixement no és un exercici de nostàlgia per l’escola autoritària del “la letra con sangre entra”, però tampoc és acceptar la deriva actual de la “pedagogia de l’entreteniment”. Entre el càstig d’ahir i el buidament lúdic d’avui, hi ha l’educació com a dret al saber. Reclamem l’accés al coneixement entenent que és l’únic que allibera, oposant-nos a una escola que, sota l’aparença de modernitat i diversió, amaga una renúncia classista a ensenyar a qui més ho necessita.
La psicologització com a eina de submissió
Com ja va advertir Foucault, el sistema no necessita només cossos disciplinats, sinó, i sobretot, el control de les ments. Margaret Thatcher, en un dels seus discursos, va afirmar: “L’economia és el mètode, però la finalitat és transformar les ments”. Si analitzem el panorama actual, trobem els indicadors d’aquesta afirmació: l’educació ha comprat la lògica del mercat, tant en l’organització dels centres com en els currículums i sobretot en el discurs, és a dir, el llenguatge.
Un exemple clar és l’ús normalitzat de conceptes de l’argot econòmic en el llenguatge educatiu. Per exemple, quantes de vosaltres utilitzeu la paraula “gestió” per parlar de les emocions o de l’aula? O la paraula “qualitat” fent referència a l’educació? La “qualitat” és un terme que es popularitza en la indústria de cotxes i la “gestió” prové de l’àmbit financer i empresarial. D’altra banda, aquesta construcció del llenguatge en educació s’ha combinat amb el del camp de la psicologia i la psiquiatria. Ho veiem amb la normalització d’etiquetes de trastorns mentals per descriure les criatures i les seves situacions vitals. Aquesta colonització del discurs psicològic, sumada a la lògica econòmica, posa en perill la construcció de la subjectivitat de les noves generacions. Perquè el llenguatge construeix la realitat i com anomenem les coses té els seus efectes en els nostres cossos i les nostres ments.
Per això considerem que cal posar atenció amb aquests discursos avalats per la psicologia mainstream i ser crítiques amb les pràctiques que proposen. No és casualitat que els programes de gestió emocional s’implementin majoritàriament a les escoles d’alta i màxima complexitat, on es concentra la prole de les famílies amb rendes baixes i població migrada, dos eixos que solen estar bastant lligats, per cert. Per a les elits es reserva l’accés al coneixement i al poder; per a les nostres, continguts devaluats i el manual diagnòstic DSM (publicat per l’Associació Americana de Psiquiatria, és utilitzat globalment per professionals de la salut mental per diagnosticar, classificar i estudiar trastorns psiquiàtrics).
Com a curiositat, aquest manual conté el “Trastorn Negativista Desafiant”, definit com “un comportament negativista, hostil, amb ressentiment i intimidació, i la tendència a culpar i transgredir normes socials”. Etiquetes que no en poques ocasions serveixen per patologitzar la dissidència, anomenant “malaltia” el que és, en essència, una resposta sana a l’espectacle del sense sentit que denunciava Camus.
La precarització de l’ofici: d’agents del saber a policies de la consciència
Aquesta deriva no és aliena a la realitat laboral. La precarització, l’augment de ràtios, la burocràcia asfixiant i la manca de democràcia als centres no són disfuncions del sistema: en són el mètode. Impedir que les treballadores de l’educació pensin la seva pràctica i convertir-les en gestores d’aula provoca que, sovint, s’acabi comprant l’emocionalitat com a única via de contenció. L’ús de la “gestió emocional” a les aules més castigades per les violències estructurals acaba sent l’últim recurs d’unes professionals esgotades que ja no poden oferir saber, sinó només disciplina emocional i control de les conductes.
Per una disciplina de la indisciplina: prendre partit a les aules i als carrers
Cal situar l’escola al centre del debat social. Cridem a les treballadores i les famílies a posicionar-se davant d’aquesta institució que ens vol peces d’un engranatge de desigualtat. Des de la CGT Ensenyament defensem que la lluita per millorar les condicions laborals, abaixar ràtios i recuperar la democràcia als centres és, indestriablement, la lluita per garantir el dret a totes les infàncies i adolescències a una educació, pública, crítica i emancipadora.
No volem ser gestores de la marginalitat. Volem temps per educar, espais per reflexionar i l’autoritat basada en el saber, per transmetre el llegat cultural i les destreses que permetin a les noves generacions llegir i comprendre el món, apropiar-se’l i transformar-lo. Perquè només qui comprèn la realitat té la capacitat d’imaginar-ne una de nova.
Ens veiem a les aules combatent el buidament cultural en pro del control social i als carrers, polititzant el malestar i organitzant la ràbia!
Jennifer Llorach és integradora social i educadora social; professora col·laboradora del Grau d’Educació Social en la Facultat de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC i militant de la CGT Terres de l’Ebre
