Les vagues del personal educatiu posen contra les cordes el PSC
Aquest ha estat un curs esgotador i preciós a parts iguals. El personal educatiu ha fet un total de 25 jornades de vaga a Catalunya i ha convocat tres grans manifestacions. Ara, amb el ritme més pausat a què ens obliga la fi del període lectiu, podem agafar una mica de perspectiva del que suposen i construir entre totes les següents passes a seguir.
Què hem fet per arribar fins aquí? Què ens hem deixat pel camí que ens hauria pogut fer avançar més? Com mantenim la il·lusió durant l’aturada d’estiu? Quines conseqüències, bones i dolentes, provocarà aquest cicle de lluites? Són algunes de les preguntes que hauríem de respondre a partir de la reflexió pausada i col·lectiva. Vet aquí alguns apunts que m’agradaria compartir per aportar al debat.
Les assemblees de centre i la democràcia directa
Un dels encerts de les mobilitzacions vers el conseller Cambray va ser l’organització dels centres, recordar aquest punt fort i replicar-lo ha estat una de les claus de l’èxit. No només això, sinó el fet de mantenir-les (sota mínims) en les coordinacions de zona ens ha permès reactivar-les sense haver de partir de zero.
Per altra banda, el fet de consultar a la plantilla (docent i PAE) la signatura o no dels acords que ha anat plantejant el departament ens ha permès involucrar la plantilla en la presa de decisions, fent-la partícip i corresponsable dels esdeveniments. És aquesta corresponsabilitat la que ha generat l’èxit en el seguiment de les vagues i l’acció sindical. I finalment ha deixat fora de joc el sindicalisme de concertació, impedint que fossin les cúpules sindicals que tanquessin el conflicte des de dalt amb interessos espuris que queden lluny de la voluntat i millora de la vida de les treballadores de l’educació.
La unitat sindical
Malgrat les tensions pels diferents ritmes i propostes, no podem negar que la unitat sindical també ha estat un vèrtex imprescindible en el desenvolupament del cicle de mobilitzacions. Ens ha permès arribar a molta més gent, amb sensibilitats que poden quedar lluny de la nostra proposta anarcosindical. Han estat els actes de cada sindicat que, amb el pas de les setmanes i l’evolució de la negociació, han posat al descobert les limitacions de cada proposta sindical.
També hem vist com aquesta unitat sindical ha anat canviant, des de l’inici absolutament institucional i representatiu de la mesa a una configuració d’acord amb les convocatòries de vaga en què, sent sincera, hi encaixem molt més.
La creativitat i el to de les accions
Un altre dels aspectes clau ha estat el model de vaga, que ens ha permès sostenir el pols pràcticament un trimestre sense haver de recórrer a les caixes de resistència. Conèixer amb profunditat l’estructura del departament (l’empresa) i convocar les vagues per serveis territorials ha donat ales també al fet que la plantilla se sentís protagonista de les accions, reduint el risc de crear distància entre delegades i treballadores que es pot donar en plantilles tan grosses. Hem pogut treballar de costat des dels diferents sectors de l’educació, fent-ho des del suport mutu i acompanyant-nos a superar la por i els límits preestablerts. Entre totes hem aconseguit que les vagues no acabin (sempre) en un passeig a Barcelona, portant el conflicte als pobles, ciutats i centres de cadascuna, emprenent accions que impliquen trencar la quotidianitat.
Punts dèbils
Malgrat que ens hem de felicitar per la feinada i per tot el que hem aconseguit, no podem negar l’evidència: després de tot un curs no hem aconseguit les nostres reivindicacions. Per fer-ho, cal continuar persistint i també cal ampliar el focus: incloure les famílies, reforçar els sectors més precaritzats (cuina, monitoratge, vetlladores, bressol…) on també costa més fer acció sindical, i ampliar el focus a tots els serveis públics.
També hem de ser més contundents amb el govern i no acceptar el seu marc de negociació. En aquest sentit, hem de continuar reivindicant el comitè de vaga com a espai de negociació, però també cal fer-lo valdre amb fets i deixar d’entendre la mesa sectorial com l’espai legítim on negociar el model laboral de l’educació pública.
Laura Gené i Sanz és Secretària General de la Federació d’Ensenyament de CGT Catalunya
