A l’Ajuntament de Barcelona actualment hi ha milers de treballadores en lluita per defensar unes condicions laborals justes i uns serveis públics dignes. A les escoles bressol, a serveis socials, a biblioteques, a les oficines d’atenció ciutadana i a feminismes el conflicte es desenvolupa amb diferents velocitats i intensitats, però de forma coordinada per fer tòrcer el braç del responsable de la nostra situació, el PSC de Jaume Collboni.
Tots aquests serveis tenen diversos punts en comú: són sectors feminitzats, amb una precarietat més gran, amb atenció directa al públic i on els sindicats d’empresa tenen poca implantació, en contrast amb la forta presència de CGT. Aquest còctel detona amb la signatura de l’Acord de Condicions 2025-2029, on l’aprovació de la jornada de 35 hores setmanals comporta la pèrdua de drets en dies de descans i flexibilitat horària.
La signatura del conveni és un moment poc adequat per iniciar una lluita sindical des del punt de vista de qualsevol teoria o manual d’acció sindical. Però la realitat pràctica molt sovint supera qualsevol mena d’anàlisi previ.
En les primeres setmanes del conflicte, era imprescindible atiar l’organització i lluita. Per això els objectius com a secció sindical van ser diversos:
- Fer de la vaga l’eina principal de la lluita per tal de fer visible el conflicte i de l’assemblea l’espai on fer pinya i fer créixer la moral.
- Plantejar un equilibri entre un calendari de vagues potent, però sostenible en el temps, donat el previsible immobilisme que ens trobaríem a l’altre costat.
- Fer créixer una bola de neu que acabés arrossegant tot l’Ajuntament a la lluita, amb l’objectiu de generar una pressió creixent sobre el govern municipal i sobre la part política, tant assistint a aparicions públiques de regidors del govern com activant els grups de l’oposició.
Aquests objectius han marcat el full de ruta que ens ha portat a l’actualitat. Sis mesos de vagues i mobilitzacions han servit per a tres aspectes fonamentals.
El primer de tots és que el govern municipal ha acceptat públicament l’existència d’un conflicte, mostrant una necessitat creixent que aquest s’aturi. Tot i això, sabem que al PSC són especialistes a simular negociació per marejar el seu oponent.
El segon aspecte a tenir en compte és que tant els sindicats de l’empresa com la mateixa administració estan intentant resoldre, sense èxit fins al moment, part de les reivindicacions que han motivat l’inici de la lluita, però no són conscients que el menysteniment a la plantilla durant mesos té conseqüències: les reivindicacions ja no són només en defensa de certes condicions laborals, sinó que s’han convertit en una ofensiva per dotar de més recursos i personal uns serveis públics desbordats i cada vegada més externalitzats.
Per acabar, aquest conflicte ha posat sobre la taula dos models de resolució de conflictes laborals irreconciliables. Per una banda, el model de diàleg social hegemònic que consisteix en la delegació i representació unidireccional per treure el conflicte del carrer i certificar la renúncia en despatxos i passadissos. Per altra banda, i en oposició a aquest model, les assemblees de treballadores plantegen la participació i la lluita al carrer i al centre de treball. Un model on no s’entenen les negociacions per arrencar drets si aquestes no són monitorades per la plantilla en lluita.
L’administració de Collboni es troba enfangada en un conflicte laboral important mentre les eleccions s’acosten. Per la nostra part, haver superat amb escreix els límits de la nostra pròpia acció sindical feta fins al moment ens ha fet entendre d’una manera més profunda que qualsevol dret que defensem i reclamem serà vist com un atac frontal al model de diàleg social actual. Mostra d’això és la persecució penal contra 9 companyes nostres per lluitar; CCOO, UGT i CSIF pressionant als partits de l’oposició perquè no demanin explicacions al PSC o la jugada bruta del consorci de Biblioteques per retirar hores sindicals i espais de reunió a les vaguistes.
Amb tot, aquest conflicte està lluny d’acabar. La tardor i l’hivern seran especialment intensos. Aprofitarem el desgast i la debilitat creixent de l’Ajuntament i redoblarem la força de la vaga.
