Toni Álvarez
Mal d’Escola
Comença un nou curs escolar i retorna el mal d’escola a Catalunya i, com una rutina més, la tria del blanc o negre, del tot o res, del total i l’absolut, el missatge homogeneïtzador s’imposarà un inici de curs més. Les escoles són, un IES és, així funciona la FP…
Un setembre més, el mainstrem educatiu ens recordarà com són els centres educatius, els centres que «funcionen» i els que tenen «problemes». Amb categories creades per experts i tecnicismes anglòfils, amb retalls d’experiències reeixides, més o menys puntuals, vistoses totes, se’ns crearà la il·lusió que el sistema educatiu funciona com un tot, de forma íntegra, a l’uníson i coordinadament. Com si el que passa a un centre del centre de Barcelona fos similar al que passa a una escola rural del Baix Penedès. No hi entraré en la comparativa de si l’escola de Barcelona és concertada, el biaix socioeconòmic faria encara més gran la diferència. L’educació concertada és un dels factors segregadors més importants del sistema educatiu català, un fet que sovint els gurus educatius obvien en les seves receptes.
Segurament, qui no treballa a un centre educatiu deu pensar que tant és treballar a una escola que a una altra, que tampoc és un gran canvi passar cada curs d’un centre a un altre. És un tema ja tractat en aquesta columna, l’impacte humà i professional que suposen aquests moviments i el poc cuidats i tractats que estan. Des de la precarietat econòmica que significa ser finiquitat al juny, tot i haver treballat la majoria de dies del curs, al poc valor que sovint es dona a aquestes companyes que venen un temps curt però tan necessari i imprescindible per al funcionament dels centres.
I és que cada centre educatiu és un espai amb les seves circumstàncies, mancances, virtuts, relacions i funcionament propi que acostuma a ser quasi únic, on l’homogeneïtzació i les receptes acostumen a ser trampes generades per titulars de premsa que no entren al detall, discursos que ja li estan bé a l’ADMINISTRACIÓ per simplificar les seves polítiques; sovint per emmascarar les mancances de recursos humans i econòmics del sistema públic, d’altres per continuar afavorint la doble xarxa educativa de l’escola concertada, lluny d’anar-la aprimant per fer-la desaparèixer. També passa que els necessaris canvis evolutius en l’aprenentatge perden volada i força per la suma dels factors anteriors. El paradigma més clar és el decret d’educació inclusiva, en què veiem com un dret humà, reconegut a les diferents convencions educatives i socials, es veu qüestionat per la minsa empenta de l’administració acostumada a crear normatives sense pressupost, tot esperant un miracle o l’esgotament de professionals i famílies que es multipliquen per donar resposta a aquest dret humà.
Juliol va acabar amb la consellera dient que el curs començaria amb total normalitat, ningú podria explicar bé què volia dir «amb total normalitat». M’agradaria pensar que no és el que vivim normalment als centres: que arriben totes les professionals el primer dia de setembre, que hi haurà el Personal d’Atenció Educativa (PAE) necessari a tots els centres, que no hi haurà grups d’alumnes més nombrosos del que marca la pròpia normativa, que tot l’alumnat amb Necessitats Educatives Especials rebrà l’atenció necessària per al seu desenvolupament, que els professionals que treballem a l’educació recuperem el 25% de poder adquisitiu perdut en els darrers anys…
Malauradament, em temo que continuarà la «total normalitat» el curs vinent. M’agradaria molt equivocar-me i haver de rectificar. Molt. Però també penso que ens toca a totes les persones que som als centres educatius, exigir i reclamar el que són drets, tots ells reconeguts i que dia rere dia són menystinguts.
Avui en dia, la total normalitat educativa ve donada per les persones que obren els centres, els netegen, eduquen i ensenyen a l’alumnat, les famílies que confien en l’educació pública i les professionals que fan mans i mànigues per tal que continuï bategant amb qualitat i de forma democràtica, malgrat tots els imponderables administratius i dificultats quotidianes. Aquesta és la nostra «total normalitat», esquivar tots els esquers que l’ADMINISTRACIÓ ens posa al davant de forma recorrent i, sovint, amb pampallugues.
