El 19 de juliol de 1936 els obrers i obreres de la CNT i diverses forces revolucionàries i d’esquerres eren amos i senyors dels carrers de Barcelona i altres poblacions catalanes. L’intent de cop militar i feixista havia estat sufocat per forces de l’exèrcit lleials a la República i per les forces obreres, esquerranes i revolucionàries. Les institucions estatals, però, s’havien esfondrat i havien perdut el control de la situació.
En aquest context, els obrers i obreres s’afanyaren a crear una nova societat i cobriren el buit de poder: proliferaren centenars de comitès arran del territori català, s’ocuparen edificis per a utilitzar-los com a locals de sindicats, partits i altres ens, es col·lectivitzaren fàbriques i negocis i es formaren patrulles de controls. Dintre del conjunt d’organitzacions obreres els i les militants de les quals van participar en aquest procés, la CNT i la FAI van esdevenir agents protagonistes del que es va anomenar Revolució social.
L’articulació de comitès, patrulles i altres organismes van possibilitar l’existència d’un poder polític obrer sense el qual no s’haurien sostingut les col·lectivitats, les institucions formatives i culturals, així com altres experiments socials. En aquest text es busca fer un repàs succint d’aquests òrgans sobre els quals es va construir la societat revolucionària.
Originalment dissenyats per actuar com a grups armats, els comitès van assumir, l’estiu del 1936, un rol sustentador de la societat revolucionària amb tasques organitzatives, com els subministraments i el control dels carrers. Així, aquests es van estendre per les barriades de Barcelona i en l’àmbit municipal fora de la capital, on controlaven la vida local, i estaven compostos, sovint, per un conjunt d’organitzacions d’acord amb la correlació de forces. Paral·lelament es van formar grups armats que perseguien feixistes i enemics de la revolució.
El control de la situació per part de l’anarcosindicalisme va comportar la formació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, conjuntament amb altres òrgans com el Consell d’Economia i el Consell de l’Escola Nova Unificada. En el Comitè tenien representació ERC, la CNT, la FAI, la UGT, el PSUC, el POUM i la Unió de Rabassaires, a més de la Generalitat de Catalunya. Des d’allà es van organitzar àmbits com els proveïments, l’abastiment, la sanitat, la mateixa activitat bèl·lica i l’ordre públic. Respecte d’aquest últim, es van formar les anomenades patrulles de control, en les quals els cenetistes tenien un pes fonamental, tot i que una part important dels seus membres eren de la UGT i ERC. Les patrulles van jugar el paper de defensa armada de la revolució al carrer, mentre les milícies marxaven al front.
Un altre òrgan de defensa va ser l’Oficina Jurídica. El mes d’agost, Ángel Samblancat, al capdavant d’una milícia, va prendre el Palau de la Justícia de Barcelona. La nova institució, que va passar a estar liderada pel prestigiós advocat Eduardo Barriobero, va revisar els processos oberts, paralitzats arran de l’esclat revolucionari, i va aplicar una nova justícia, d’acord amb uns nous principis polítics i socials.
No obstant això, el poder estava fragmentat. El Comitè Central de Milícies Antifeixistes no era capaç d’estendre el seu control a tot el territori. A Lleida, per exemple, el POUM tenia l’hegemonia del comitè local i el seu Tribunal Popular funcionava d’una forma independent. Es podrien aportar d’altres exemples que constaten que a moltes poblacions les diferents forces actuaven pel seu compte. A la mateixa Barcelona, els comitès de barriada es resistien a perdre la seva autonomia i van exercir un contrapoder.
Tanmateix, l’Estat va anar progressivament recuperant el seu paper preponderant a la societat. El Comitè Central de Milícies Antifeixistes es va dissoldre a finals de setembre per donar pas a un Govern de la Generalitat, els ajuntaments republicans substituirien els comitès locals i a les patrulles es produiria una pugna entre ERC i el PSUC, que volien subjugar-les al control de la Conselleria d’Interior, i la CNT, que volia mantenir-les.
La Revolució continuaria en aquest procés d’ofegament, amb el PSUC i ERC com a principals responsables (es podria abordar també el paper ambivalent de la direcció anarcosindicalista). Tanmateix, aquest seria un tema per un altre article. El desplegament de comitès, patrulles i altres òrgans de control obrer queda, doncs, com un dels principals i més transformadors i profunds experiments revolucionaris i obliga el moviment llibertari actual a plantejar-se qüestions com la construcció del poder en una nova societat.
