La derrota del cop d’estat del 18 de juliol de 1936 a Barcelona va donar lloc a l’inici del procés revolucionari més profund que es va donar a Europa Occidental en el segle XX. Davant el buit de poder creat per la victòria de les milícies sindicals als carrers, prop de dos milions de persones, en tot el territori sota control de la República, van ocupar fàbriques i tallers, així com localitats agràries, i les van “col·lectivitzar”, és a dir, van començar a organitzar la vida econòmica a partir dels principis de l’autogestió productiva.
Les col·lectivitats industrials van ser gestionades per les assemblees de treballadors. La major part de la vida econòmica catalana es va col·lectivitzar. Els transports (tramvia, metro i autobusos), la indústria de guerra, el sector de la fusta o els forns són només exemples d’una onada revolucionària que va arribar a afectar, segons algunes fonts, el 75% de les empreses de Barcelona. I on no va arribar la col·lectivització perquè es tractava d’empreses sota el control de capitals estrangers (com la Telefònica, propietat de la nord-americana ITT) es van establir mecanismes de “control obrer” mitjançant els quals les assemblees de treballadors podien influir sobre les decisions fonamentals de la gerència, com la repatriació dels beneficis o les inversions a dur a terme.
Aquest procés va ser legalitzat pel Decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer de la Generalitat del 28 d’octubre de 1936. En el Decret s’establia la possibilitat d’articular Federacions d’Indústria formades per les col·lectivitats d’un mateix sector productiu (el metall, la fusta, etc.) per a la planificació participativa de l’economia en el seu conjunt. El salt de l’existència d’empreses col·lectivitzades (col·lectivització) a la conformació d’una economia hegemònicament autogestionada mitjançant la construcció de mecanismes federatius de coordinació de l’activitat de les col·lectivitats (el que es deia “socialització”) no va arribar a donar-se en tota la seva amplitud, però es va avançar en aquest camí amb la constitució d’organismes com la Caixa de Crèdit Comercial i Industrial (CCCI) que tenia per missió finançar el desenvolupament del sector autogestionat de l’economia i que s’alimentava amb el 50% dels beneficis de les col·lectivitats catalanes; o el Consell Llevantí Unificat d’Exportació Agrícola (CLUEA) que s’encarregava de la comercialització de la producció de les col·lectivitats agràries de Llevant.
El procés es va desplegar en tots els territoris sota control de la República durant la Guerra Civil. Però on va aconseguir major profunditat va ser a Aragó, on no sols va haver-hi col·lectivitats en la majoria dels pobles defensats per les milícies llibertàries, sinó que es van constituir nombroses Federacions Comarcals de Col·lectivitats i una gran Federació Regional que representava més de 600 localitats. Aquestes federacions desplegaven activitats com la posada en marxa de bancs de llavors comunes, l’intercanvi de treball per a la recollida de la collita o l’establiment de tallers mecànics conjunts, on reparar les eines i els automòbils utilitzats per les col·lectivitats.
Les col·lectivitats agràries estaven dirigides per l’assemblea conformada per la totalitat dels seus integrants. Posaven en comú la terra, les eines i el treball. En molts llocs, també es permetia que les col·lectivitats coexistissin amb l’existència de “pagesos individualistes” que mantenien la propietat privada de les seves explotacions, però aquests últims podien contractar treball assalariat. Per a garantir l’hegemonia de la col·lectivitat sobre la vida econòmica del poble, si existien “individualistes”, s’organitzava una Cooperativa dedicada a la comercialització de tot allò produït en la localitat i a prestar serveis comuns (assistència mèdica, etc.). La distribució del guany després de la comercialització dels productes es feia en alguns llocs en funció de la grandària de la unitat familiar (en funció de les necessitats, seguint els ideals del comunisme llibertari), i en uns altres en funció del treball realitzat (col·lectivisme). En molts llocs es van imprimir monedes pròpies o “vals de treball”, fent desaparèixer els diners estatals de la vida econòmica interna.
A Aragó es va arribar a constituir un organisme polític (el Consell d’Aragó) que gestionava el conjunt del territori en estreta col·laboració amb la Federació Regional de Col·lectivitats. Davant l’enorme extensió del procés revolucionari a Aragó, el Govern de la República no va tenir més remei que reconèixer la legitimitat del Consell com a representació de l’Estat a la regió, la qual cosa el va convertir en un organisme directament derivat de la revolució que, no obstant això, era l’única autoritat reconeguda per la República en el territori.
El procés revolucionari va impulsar enormes transformacions socials, tant al camp com a les ciutats. Localitats on l’analfabetisme era massiu van veure com es construïen escoles, s’organitzaven grups culturals i de teatre, s’establia la jubilació als seixanta anys, o s’instituïa l’ensenyament obligatori i gratuït per als menors de 15 anys. Les col·lectivitats van materialitzar iniciatives com l’Institut d’educació secundària Francisco Ferrer a Alcorisa; el Grup Escolar Ferrer i Guàrdia amb uns 1.200 alumnes a Calanda; l’Escola de Mares impulsada per Dones Lliures a Montsó; o l’Escola de Militants posada en marxa a la mateixa localitat. A més, també es van dur a terme iniciatives vinculades amb la formació professional i tècnica de la classe treballadora com l’Escola Politècnica Confederal de Madrid, l’Escola de Secretaris de Col·lectivitats de Llevant, l’Escola Professional d’Arts i Oficis d’Elda, o l’Escola Professional de la Indústria Ferroviària de Catalunya.
La rearticulació del poder burgès al llarg de la guerra en la zona republicana va limitar l’avanç d’aquestes experiències. I, finalment, la repressió franquista les va condemnar a l’oblit al mateix temps que assassinava moltes de les persones que hi van participar. No obstant això, l’experiència de les col·lectivitats llibertàries durant la Guerra Civil demostra la possibilitat d’una revolució basada en l’assemblea, organitzada des de baix, autogestionària i profundament popular. Ens ensenya en què pot consistir un socialisme llibertari digne d’aquest nom.
José Luis Carretero Miramar i Luis Buendía García (Institut de Ciències Econòmiques i de l’Autogestió). Autors de La experiencia autogestionaria durante la Guerra Civil española, Calumnia, 2025.
