L’alçament feixista del 1936 fa aflorar, paradoxalment, la revolució. En el cas de l’economia, això es tradueix en dos noms: col·lectivització i agrupament. A Catalunya, entre el 70 i 80% de les indústries i dels serveis del país són col·lectivitzades. És a dir, la propietat esdevé col·lectiva -de la societat- i l’assemblea es converteix en el màxim òrgan de decisió. És el cas de Hispano Suiza, Aigües de Barcelona, General Motors o Tramvies de Barcelona, entre altres.
Les treballadores, majoritàriament anarcosindicalistes, també fusionen societats dʼun mateix sector, són els anomenats agrupaments. Així neix la Fusta Socialitzada de Barcelona, que controla tot el procés de producció, o els Serveis Elèctrics Unificats de Catalunya, responsable del 85% de lʼelectricitat del país. El procés revolucionari no qualla, però, al sector financer, on els empleats es decanten majoritàriament per la UGT.
A cavall de l’autogestió, els obrers milloren les seves condicions laborals, inauguren un sistema de prestacions socials, creen biblioteques i centres de formació i, amb l’arribada de refugiats a Barcelona, la feina es reparteix. En algunes col·lectivitats, com la dels Espectacles Públics Socialitzats de Barcelona, s’aplica el sou únic, defensat per la CNT i rebutjat per la UGT.
El 24 d’octubre de 1936 la Generalitat promulga el decret de Col·lectivitzacions, que pretén regularitzar i controlar les empreses autogestionades. Els Fets de Maig, amb el triomf de les forces anticol·lectivistes, inicien el declivi de les empreses autogestionades. Amb tot, n’hi ha que resisteixen fins a l’arribada de les tropes franquistes a Barcelona, com la Fusta Socialitzada de Barcelona.
Eulàlia Comas és responsable d’Economia col·lectiva
