Totes i tots som o hem estat immigrants, perquè la immigració és la forma d’estar en el món de la humana espècie des que aquesta va aparèixer a la bola on vivim. Viure en un lloc i fer-te’l teu mai ha de ser el contrari de marxar-ne cap a un altre i fer-te’l també teu, perquè fer-se un lloc nostre és arribar a estimar-lo i tenir-ne cura, no és un títol de propietat sinó d’usdefruit, tant si el lloc ens és nou de fa dos anys com si ens és propi d’en fa 100 o fins i tot si els nostres ancestres hi van viure quan el lloc on vivim o d’on diem que som encara no tenia ni tan sols l’actual nom.
I és per això pel que un dels drets humans bàsics, el dret a migrar, forma part de la Declaració del Drets Humans, concretament en el seu article 131, que diu que «Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència dins les fronteres de cada Estat» i que «Tota persona té dret a sortir de qualsevol país, àdhuc el propi, i a retornar-hi.» És això el que hem fet, fem i farem les catalanes i els catalans cada cop que ho hem necessitat (ja sigui per motius econòmics, polítics, etc.), ho necessitem o ho necessitarem.
La memòria, però, és ben curta i sovint el presentisme ens enterboleix la perspectiva de vida que com a éssers humans tenim. Això i el fet que aquesta paraula: «immigració», i moltes de les que se’n deriven: com per exemple «immigrant», ha esdevingut una de les que amb més força ha colonitzat el nou feixisme que sota noms diversos va creixent al nostre voltant dia sí i dia també.
Curiosament, la paraula no inclou gairebé mai totes les classes socials que es veuen obligades o trien immigrar sinó que va dirigida, com sempre passa en aquest món on vivim, contra els pobres, contra els immigrants pobres. És a dir que l’assenyalament i escarni públic, la unió de conceptes negatius a aquesta paraula (passa en d’altres però ara ens referim a «immigració») es fa sobretot quan les persones que immigren són pobres o menys que pobres a nivell econòmic.
La construcció d’un imaginari social, i aquí vull ser ben clar i rotund quan parlo de «construcció», en què totes les notícies sobre immigració van associades a fets delictius, negatius o estigmatitzen acaba generant una alarma social entres aquelles persones que pensen que la immigració acabarà convertint-se en un problema per a ells o elles, quan molts cops l’únic contacte real amb persones immigrades ha estat tot el contrari: positiu i humanament favorable. No importa, la paraula ha estat triada pels feixistes per assenyalar els que cal fer fora, els dolents, els que poden ser qualificats de lladres o criminals sense dret a la rèplica ni a la defensa. Són aquests altres drets humans que el feixisme ha negat a les persones migrades perquè, sobretot, avui aquí, la immigració ha estat triada pels nous feixistes com a gran excusa per llençar l’odi i el patiment que crea entre les classes populars el desmuntatge de l’estat del benestar, que és l’únic objectiu que tenen.
Destrossar la sanitat pública, l’educació, les pensions… és el centre del programa del nous feixistes (des de Trump a Milei passant per Abascal i Orriols). I saben, perquè és de lògica i s’entén perfectament, que les persones que hem gaudit dels drets aconseguits a partir de lluites socials, sobretot sindicals, en els darrers decennis sobretot a Europa, no ens és còmode que anem al metge i les cues o les llistes d’espera per a qualsevol cosa siguin quilomètriques i ens empenyen, si podem pagar-nos-ho, a la sanitat privada. El patiment que aquest cas concret provoca podria portar-nos a posar en dubte qui ha dissenyat un sistema sanitari que no funciona i cada cop va pitjor, podria fer-nos enfrontar amb els polítics que acompanyen el neoliberalisme en la seva destrossa programada de tot l’àmbit social, però si tenim algun poca-roba per colpejar, per insultar, per odiar, en definitiva, tot és molt més fàcil per als amos. I els amos -sempre els amos- manen damunt dels mitjans que ens donen paraules per assenyalar culpables. I som tan rucs, tan rucs, que enlloc d’assenyalar-los a ells apuntem cap a baix, sempre cap a baix. I ells, no ho dubteu, se’n riuen, per això són amos. Se’n riuen…
