Maribel Ramírez, secretària d’acció sindical confederal
Primer de tot, cal analitzar i esbossar la greu situació que ens ocupa: una persona ha de destinar més d’un 70% de mitjana del Salari Mínim Interprofessional (SMI) a l’habitatge, o més del 100% en moltes ocasions. El lloguer mitjà al desembre del 2025 a Barcelona és de 2.634€ mensuals; a Girona, 1.532€; a Tarragona, 1.098€; i a Lleida: 733€.
On volen que visquem?
L’accés a l’habitatge no és un problema només de les grans ciutats com fa uns anys, sinó que cada vegada està més estès.
Si fem un símil, es podria comparar amb el No-res de La història interminable. L’especulació immobiliària buida els barris de vida comunitària per on passa. Per poder frenar-la és necessària una unitat veïnal forta i que no arrasi amb el caliu del veïnat.
La mínima limitació a l’especulació a les ciutats ha comportat que faci un efecte d’expansió als nuclis urbans perifèrics ben comunicats. A Catalunya tenim molts exemples on l’especulació amb l’habitatge s’ha disparat. I, de cop i volta, sense ni adonar-nos-en, es comença a conviure amb el tímid soroll de les primeres maletes.
Una causa és la falta de regulació davant d’un món que capitalitza i explota els drets fonamentals amb total impunitat. Amb un clar interès per part de les classes polítiques d’aquest país, des de fa dècades els seus entorns i amistats han sortit molt beneficiats d’aquesta manca de regulació. El mateix s’està vivint amb tots els serveis essencials com la sanitat, l’educació, l’alimentació, el transport, l’energia, etc. És a dir, tot el que sosté i permet una vida digna.
Aquesta reflexió no és només per donar el meu punt de vista, és per fer una crida a tothom. No és una malaltia social que no pugui arribar on vivim si encara no la patim. Si no la parem, ens arrasarà.
L’accés lineal a l’habitatge s’hauria de garantir mitjançant un preu màxim segons el poder adquisitiu real de la població.
Mentre l’SMI puja de forma gradual, el líquid per poder fer front a la resta de necessitats bàsiques del dia a dia és cada vegada més inassumible. El preu de l’habitatge puja de forma desorbitada, tot competint en una cursa sense normes amb la resta de necessitats essencials.
L’habitatge actualment absorbeix el triple del que idealment s’hi hauria de destinar segons les entitats financeres. Es tracta d’un discurs profundament hipòcrita per part d’aquestes, ja que en són uns dels màxims responsables. Un lloguer típic hauria de ser d’uns 407€/mes tenint en compte que l’SMI el 2026 és d’uns 1.221€.
La ideologia que inspira les anarquistes ho té clar: l’habitatge hauria de ser gratuït. És a dir, que es gestionés de forma pública mitjançant un parc d’habitatge. La nostra utopia ens ha de fer avançar. De la mateixa forma que les nostres companyes varen lluitar per les vuit hores laborals, malgrat que la seva proposta genuïna era la de l’autogestió, amb un lema de vuit hores de treball, vuit hores d’esbarjo i vuit hores de descans.
Què cal fer?/Què proposem?
Nosaltres hem d’avançar per acabar amb l’especulació amb les nostres llars. Cal regularitzar els preus de l’habitatge, tant de compra com de lloguer, en relació a l’SMI i, òbviament, tallar tota forma d’especulació per part dels fons voltor. Tampoc s’ha de deixar espai buits perversos a les normatives, com passa amb el lloguer de temporada.
Primer hauríem de regularitzar l’SMI, que és una gran estafa, però no és el debat que ens ocupa aquí. Si fem els comptes com fa anys, caldria poder dedicar un terç de sou per a l’habitatge, un terç per viure i un terç per al lleure.
Si no apuges l’SMI, els teus amics dels fons voltor cobraran poc. D’aquesta manera, la balança de la desigualtat s’ha d’inclinar al nostre favor fins que tinguem el pes necessari perquè la nostra vida no sigui un terrorisme psicològic sistèmic i continu per mantenir el que hauria de ser un dret: un sostre.
No entrarem en el debat de si aquests negocis haurien de ser il·legals; segurament les qui llegim aquest article ho tenim prou clar. Sabem que cap govern es tancarà amb aquesta posició.
Aleshores, juguem al joc que han jugat ells durant anys. Han jugat a pressionar les propietàries i llogateres perquè marxessin de les seves llars. Juguem a pressionar: nosaltres en som més.
Busquem mesures perquè l’especulació es reguli tant estrictament que els fons voltor volin de les nostres ciutats. Organitzem-nos i que no trobin cap niu on especular a les nostres viles, pobles i barris. I, molt important, organitzem-nos entre pobles: el que no volem a casa nostra, no ho volem enlloc.
Salut, Anarquia i decidim per les nostres vides.
Nota: òbviament, aquest article només ha estat produït amb intel·ligència humana. Imperfecta, però humana.
