Joel Ramos, secretari de joventut de CGT Catalunya
Hi ha rum-rum. El genocidi contra el poble palestí està en boca de tothom. Al curro, durant el descans per esmorzar, es parla de la barbàrie i les atrocitats que està cometent Netanyahu. Vas a veure el partit de futbol i pots escoltar com 4 taules més enllà es parla del que està succeint a Gaza.
A la tardor, estava enganxat als canals de comunicació de CGT Catalunya, teníem companys i coneguts que s’havien embarcat a la flotilla. El Merca i la resta de companyes estaven bé, però aquella inquietud al cos no te la treies.
Les centrals sindicals a Itàlia havien convocat vaga general en solidaritat a principis d’octubre. Les assemblees de barri, els pobles, els sindicats d’habitatge i per descomptat les organitzacions que històricament han defensat el dret del poble palestí a existir s’estaven movent, però, i els sindicats laborals que anàvem a fer? Convocàvem una manifestació a la tarda? O fèiem aturades de 2 hores com el passat mes de febrer?
Els sindicats havien parlat i el 15 d’octubre es convocava vaga general.
Vaga general de 24 hores. Es treu l’artilleria pesant. L’eina més poderosa que té un sindicat. Venien setmanes intenses, de cansament i desgast, per l’empresa i per les vaguistes. Em tornaven a ressonar els dubtes de sempre: tenim suport per convocar-la? No estarem abusant amb tantes convocatòries? Potser hi ha altres formes més efectives per solidaritzar-nos i pressionar per aconseguir les nostres demandes? Estem seguint la nostra agenda política o ens estem deixant arrossegar pels moviments socials?
Una vaga no és sols aquell dia, són els dies i setmanes prèvies de pensar un text, fer una octaveta i un cartell, organitzar-se amb les companyes de la feina per repartir-los i enganxar-los; tenir alguna que altra bronca amb aquell «tio» de l’empresa que no li sembla mai res bé, sentir el mantra que «protestem per xorrades i no pel que de veritat importa». És anar a reunions i assemblees amb gent molt diversa, cadascuna de la seva família política, algunes amb moltes ganes de llençar la seva pedrada, d’altres que sembla que vinguin a parafrasejar cites literals d’autors barbuts de fa un segle. Algunes sembla que no tinguin pressa per tornar a casa i d’altres potser és el primer cop que participen en aquests espais i ho viuen amb ganes, il·lusió i el convenciment d’estar fent el millor que es pot fer per la causa.
És llavors quan arriba algú i deixa anar les frases màgiques: «les vagues es convoquen per guanyar-les. La vaga és l’eina més poderosa que té la classe treballadora. Si no tenim els mitjans de producció no té sentit convocar-la». Pam, retòrica obrerista de principis del segle passat. En el paper i en el míting entre companyes ja convençudes és una frase molt xula per emmarcar. Però en aquella assemblea on hi havia gent jove provinent de diferents lluites, allò va sonar com una marcianada. Allà van desaparèixer els meus dubtes. L’afirmació és certa, però és perversa, perquè ens pot fer caure en l’immobilisme.
La politòloga Alicia Valdés en el llibre de «Política del malestar» parla del concepte del No-tot. És la construcció d’alternatives en el present encara que aquestes no vagin dirigides a la totalitat a curt o mitjà termini. En opinió de l’autora, enfocar-se en la totalitat per teixir estratègies de canvi té l’efecte últim de generar desmobilització. Apuntar a la totalitat pot acabar en voler aconseguir-ho tot, però és probable que això no passi, perquè sense les condicions materials necessàries no hi podem arribar. I és així com acabem en un bucle de tristesa en el que res ens sembla suficient, i llavors per a què fer les coses? El No-tot accepta aquesta parcialitat: que no tinguem totes les peces del puzle ens acciona el motor que ens fa moure per buscar aquest objectiu final.
Dit això, entenc i comparteixo les paraules que deia el company. La vaga és una cosa molt seriosa com per anar convocant-la a la babalà, però no crec que sigui igual una en un conflicte d’empresa que aquest tipus de jornada. La vaga fa xup-xup a foc lent. Aquell dia va ser un èxit? Doncs suposo que depèn a qui li preguntis. No vam aturar la producció, el seguiment no va ser espectacular i el trencament amb les empreses que col·laboren amb el genocidi no va ser total, però les afiliacions pujaven a un ritme més ràpid aquelles setmanes. Per a moltes joves va ser el primer tall de carretera, la primera acció de boicot. Vam viure nervis, pors, però també la solidaritat i el suport mutu de forma accelerada.
Amb la següent convocatòria tornaré a preguntar-me quina és la millor opció, però aquí està la gràcia del nostre sindicat. Que és viu, es mou, s’equivoca, però moltes vegades l’encerta.
