Vista la incompetència de les administracions públiques per protegir als i les treballadores del sector sanitari, la CGT de Catalunya ha fet una primera comanda de més de 10.000 mascaretes FFP2 (les que protegeixen d’infeccions) a un proveïdor amb llicència homologada del govern de la Xina.
El cost total d’aquesta primera comanda està sufragat amb 16.000€ aportats de diversos fons de CGT de Catalunya. Les mascaretes seran derivades a Hospitals de gestió pública i treballadors/es del transport sanitari d’ambulàncies, amb un èmfasi especial a l’Hospital d’Igualada que fa dies travessa una situació crítica. La recepció del material serà d’aquí a 5-7 dies a l’aeroport del Prat des del seu origen a la Xina.
A banda d’aquesta primera adquisició, s’està preparant una
segona comanda per la setmana vinent amb les aportacions que diverses
federacions, sindicats i seccions sindicals de la CGT de Catalunya estan fent en aquests moments.
Aquests contactes amb hospitals de la Xina i proveïdors tenen el seu
origen en campanyes solidàries d’enviament en que van participar seccions sindicals de la CGT el mes de gener cap al país asiàtic.
Alhora, actualment estem gestionant enviaments que volen fer hospitals
xinesos a Catalunya, en forma de més material, sense cost, com a mostra
de solidaritat mútua.
Les seccions sindicals de la CGT seguirem exigint la protecció dels i les treballadores amb els Equips de Protecció Individual (EPIs)
que mereixen. Però no ens quedarem de braços creuats mirant com la
incompetència o l’avarícia del sector privat posen trabes a protegir a
aquells que estan salvant vides de la població.
La dedicació de fons provinents dels nostres afiliats i afiliades a la protecció de la classe treballadora entronquen amb els valors anarcosindicalistes de solidaritat, suport mutu i acció directa.
Verónika Aráuzo. Activista llibertària i feminista
Treball sexual des d’una perspectiva llibertària
El meu nom és Verónika Aráuzo, sóc una dona trans de 45 anys. Activista i lluitadora anarcofeminista. Activista pels drets de les treballadores sexuals i lluito per la prostitució lliure.
El meu compromís amb la lluita social sempre ha compartit tres eixos, l’anticapitalisme, la lluita per l’equitat social i el dret d’autodeterminació sobre el propi cos. Sóc activista en diferents grups socials que comparteixen les lluites per trencar les fronteres, que s’han imposat a les persones, els cossos, les identitats i la sexualitat. Sóc d’essència feminista, de ment transfeminista i d’acció anarcofeminista. Des de 2005 lluito perquè es reconegui els drets de les persones que treballem com a prostitutes.
El que anomenem Treball Sexual comprèn
moltes maneres d’exercir-ho, webcam, porno, strippers, etc. Però el que genera
el conflicte social és la Puta.
Sí. Ella… la dona cis o trans prostituta.
Davant de la problemàtica de com
abordar aquest conflicte social referent al nostre exercici, hi ha diferents
maneres d’entendre-ho. Per una banda dins de les Pro-Drets existeixen dos
fronts, que sempre ens han generat diferències i conflictes entre nosaltres, les
que volen treballar per a tercers i les que no ho volem. Òbviament en un
sistema capitalista com en el que vivim és una postura a tenir en compte, però
des del respecte i a la meva manera d’entendre, totes dues postures xoquen per
sí mateixes, ja que d’entrada quan es demana regular una activitat que parteix
d’ella és considerada un delicte penal, no es pot crear aquest debat només des
de les que ho exerceixen, perquè es
necessita saber què pensa la gerència. En contra d’aquesta postura, i des del
respecte a aquestes companyes, estan els nostres interessos, les que no volem
que el nostre exercici sigui gerenciat,
més encara en un país on els drets laborals estan a punt d’extingir-se. És molt
ingenu pensar que creant convenis laborals, sobre una empresa que legalment no
existeix com són les cases de treball sexual, que a un col·lectiu profundament
estigmatitzat se’ls resoldria d’un cop de ploma aquesta circumstància…
D’altra banda, com a independents, hem modificat la nostra manera d’exercir preus i oferta a partir d’haver hagut de competir amb aquesta mena d’indústria, que no és legal, però que creix desmesuradament. I llavors…. Per què els meus drets han de servir per a legitimar el proxenetisme?
No deuríem totes i tots fer un pas al davant i perdre privilegis en detriment d’una legalitat? Se’ns diu que podem declarar-nos autònomes, però un autònom que no reconeix res del que són les meves despeses, publicitat, desplaçaments, lloguer d’espai per a exercir, condons, etc. ni les nostres possibles baixes laborals o com es destinaran els nostres impostos, entre altres coses, no podem deixar-ho a les seves mans. La solució seria poder associar-nos com a autònomes en una mena de cooperativa horitzontal, que no permeti l’explotació de companyes però que ens serveixi per a fer front a despeses. Aquests espais autogestionats tenen la finalitat d’evitar la tracta i tràfic de persones per proxenetisme i explotació sexual. D’aquesta realitat que exposo, em reverteixo al projecte de La Paz, Bolívia on companyes anarcofeministes de Mujeres Creando i OMESPRO van donar, al meu entendre, amb el que és la solució.
“Per què els meus drets han de servir per a legitimar el proxenetisme?”
El nostre exercici no pot ser obviat ni
silenciat, no és un treball qualsevol, ni qualsevol pot exercir-lo, jo mateixa
no serveixo per a Kelly, ho vaig intentar i no vaig superar el tercer dia de
prova, o per la tanatopraxia o per la neteja de claveguerams o moltes altres
feines més.
El concepte de dignitat és molt relatiu
segons d’on vingui i la posició social en la qual es trobi qui ho menciona, el
que per a unes persones és digne per a unes altres no ho és. L’eradicació de la
prostitució tal com l’entenc, autodecidida, no es podrà realitzar en aquest món
mentre continuï existint el concepte de propietat, família convencional,
monogàmia, amor romàntic, capitalisme, diners, religió, fronteres, classes
socials, racisme, lgtbifòbia i xenofòbia. Totes aquestes estructures amanides
amb la moral judeocristiana que
colonitza les nostres ments generen l’estigma pel qual es permet l’abús a les
classes oprimides, on molts col·lectius, i també les putes, ens trobem.
Podem barallar-nos entre nosaltres,
però aquesta realitat no canvia pel fet de prohibir-la, només es transformarà, mentre
no solucionem les desigualtats socials que ens envolten, continuarem sent
usades i explotades.
La nostra demanda, les que som
independents i rebels -la que subscriu- és per les que, indistintament del seu
estatus social o formació, decideixin exercir com a prostitutes, aquesta via és
només per les que així ho decideixen i trenquin tots els dubtes de si és o no
coaccionada per tercers. Perquè la meva lluita va en la direcció de destruir la
prostitució forçada.
Audre Lorde ens deia: Perquè les eines
de l’amo mai desmunten la casa de l’amo. Potser ens permeten obtenir una
victòria passatgera si seguim les seves regles del joc, però mai ens serviran
per a efectuar un canvi autèntic.
En un món perfecte el treball no seria
dignitat… la comunitat, l’intercanvi, el respecte i les cures mútues serien una
veritable dignitat.
Hem d’aprendre a gestionar les nostres relacions amb les persones per canalitzar sentiments com la por, la tristesa, l’alegria, el fàstic o la sorpresa davant d’un problema o per assolir un objectiu i començar a establir relacions sanes sense deixar cadàvers emocionals.
Hem basat tota la nostra vida al voltant de la
nostra supervivència, cercant els nostres propis cercles d’afinitats, la nostra
manada de llobes, vestint-nos com nosaltres volem i anant a les nostres festes
on ningú ens qüestiona, en definitiva hem creat la nostra vida al voltant del
feminisme més llibertari possible, Peggy Kornegger una de les exponents
anarcofeministes més importants dels EUA estaria orgullosa de nosaltres.
Som les que ens reunim als Ateneus i CSO per
preparar el proper 8M, les que muntem el punt lila a cada Festa Major, les que
no tenim cap problema en contestar quan algú te la necessitat de fer el
comentari masclista, estem preparadíssimes per a una intifada contra 100
cunyats, 5 policies i 3 estats. Però i quan l’agressió masclista la vivim en el
nostre entorn més pròxim? On es queda el nostre poder de Lisístrata i Safo? El
típic menjar familiar, la parella de la nostra cosina, el tema tabú a qualsevol
menjar quan el nostre millor amic nega una denúncia o al·lega que és falsa i
fins i tot quan són a la nostra mateixa assemblea… Llavors quina és la
solució? Allunyar-nos d’aquests espais que clarament ens trenquen els nostres
esquemes matemàtics anarcofeministes o polititzar aquestes situacions?
Primer de tot hem de ser conscients que
encara que ens hagin alletat del feminisme més hegemònic possible vivim en una
societat capitalista i patriarcal, per tant vivim envoltades d’infinites
situacions com a tals. Aquestes situacions de vegades ens costen més de veure i
identificar com actes masclistes per diversesraons, per falta de
formació o deconstrucció (a ningú li agrada que li qüestionin els seus
privilegis), que sigui en un entorn tan pròxim que ens fa por de reconèixer o
simplement per voler seguir amb les aparences (a ningú li agrada que el
culpin).
Per a poder continuar analitzant tals esdeveniments primer hem d’estar en constant deconstrucció amb una construcció seguida tant feminista com interseccional.
“quina és la solució? Allunyar-nos d’aquests espais (…) o polititzar aquestes situacions?”
Des del col·lectiu Fil a l’ Agulla, que
són un col·lectiu que busca aconseguir una profunda democràcia tant dins de
l’organització com en les intervencions que duen a terme, i assajar diàriament
com fer que les necessitats individuals i col·lectives siguin compatibles, es
van veure en la mateixa necessitat que molts altres, van veure aquesta mateixa
necessitat de diversos col·lectius activistes de tenir un pla de treball per a aquestes situacions.
Davant aquest problema van veure que era el
moment de crear una càpsula formativa anomenada “Gestió de les agressions en
els espais activistes”, aquesta càpsula informativa no simplement busca el
càstig cap a l’agressor sinó també la reparació de la víctima perquè deixi
d’emportar-se la culpa. Un dels punts més importants seria buscar la mirada de
la justícia restaurativa i els processos de reparació com una eina més de
gestió de les agressions masclistes.
Aquests
processos de justícia col·lectiva s’han de fer poc a poc i ben preparats per poder
espantar els estigmes “d’estar acusat de”
i el “ser mala feminista per” ja que l’anàlisi
va molt més enllà d’aquesta base; com el mateix col·lectiu va dir “Cal ser conscients que les etiquetes ens
ajuden anomenar, però també poden caure en la simplificació i no tenir en
compte tota la complexitat.”
No identificar-se amb aquets mots pot
dificultar la recuperació. Alhora, també és una dificultat reconèixer-se només
com a víctima i no connectar amb la nostra part de poder. En la càpsula parlen
sobre les agressions que cometen majoritàriament homes cis-heterosexuals cap a
dones o persones d’identitats no binàries. Treballem sobre una estructura
social, un eix d’opressió (el gènere) i en aquest sentit qui comet les
agressions són homes als qui concorda la seva identitat de gènere amb
l’assignada en néixer (cis) i que són heterosexuals. Sobretot se centren en
aquest eix de discriminació i de violències que, com tants altres espais d’opressions
o privilegis, té una forta manca d’espais de cures, de gestió de conflictes, de
presa de responsabilitat i de reparació en general.
La gestió d’agressions és molt important i,
per tant, la formació i la prevenció són imprescindibles.
Els dies 16 i 17 de novembre, va tenir lloc el 1r Congrés d’Habitatge de Catalunya.
Iru Moner. Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya
Ja fa 10 anys que la PAH va sorgir com un huracà als pobles i barris colpejats per la crisi, i des d’aquell moment el problema de l’habitatge ha canviat en les formes, però l’arrel continua sent la mateixa: la mercantilització d’un bé de primera necessitat. Partint d’aquesta premissa, el capitalisme actual s’ha llençat a especular i acaparar béns i productes bàsics per a la vida de les persones, l’aigua, la salut i l’habitatge són alguns exemples dels nous mercats que el neoliberalisme obre per tal d’enriquir més els inversors, amb la consegüent amenaça que aquest fet comporta per a la vida digna de la classe treballadora.
El context social post crisi ha canviat, diferents governs han passat, però el problema de l’habitatge persisteix, com va existir als anys 30 i als 90 i com sembla que seguirà existint durant anys si no ho aconseguim aturar. El que ha passat els darrers 2-3 anys és que l’organització per fer-hi front s’ha articulat de forma molt dinàmica, des de les PAH’s, als sindicats de llogateres i passant per la nova galàxia de sindicats, grups o col·lectius en defensa de l’habitatge que han sorgit arreu del territori, especialment a Barcelona i a la seva àrea metropolitana.
Més de 500 militants acreditats de quasi 70 grups o nuclis diferents es van reunir per posar sobre la taula noves formes organitzatives i noves estratègies de lluita. A més a més de debatre sobre la part més visible, que és la d’aturar desnonaments, també es va aprofundir sobre altres temes, com les ILP’s, la legislació protectora dels inquilins, la regulació dels preus de l’habitatge, la gentrificació, els efectes Airbnb, l’ocupació, els fons voltors, grans, mitjans i petits propietaris. Es van proposar estratègies clàssiques del sindicalisme, com la negociació col·lectiva davant de l’abús de grans propietaris, la vaga de lloguers, diferents formes de pressió, les comissions de treball i altres formes de comunicació. I també es va parlar de cures, perquè no hem d’oblidar la colossal feina que està tirant endavant aquest moviment amb la consegüent càrrega psicològica i emocional que comporta.
“d’aquest Congrés n’ha sortit reforçat tot el moviment anticapitalista”
No negarem com de traumàtic pot ser el fet de viure amb la possibilitat de quedar-se sense casa, els desnonaments policials, o els para-policials que empreses com desokupa efectuen cada cop més amb la complicitat de la policia. La tensió, l’angoixa i les depressions que a vegades genera el fet de portar aquestes lluites endavant sense pauses ni treves. Doncs aquests moments traumàtics, només es poden combatre amb suport mutu i cures, amb les alegries, les abraçades i la bona sensació que deixa aturar un desnonament, el fet de doblegar un propietari usurer o reallotjar persones sense casa en pisos o edificis buits, i per això fan d’aquest moviment un espai potencialment feminista. Doncs no podem passar per alt la gran quantitat de dones que participen d’aquesta lluita. Dones de totes les condicions i edats, moltes joves, però també dones d’arreu i d’edats molt diverses, dones fortes que sovint són qui agafa les regnes de la seva vida en veure’s abocades elles i les seves famílies a la misèria.
Com a sindicalista de la CGT, com a observador convidat, el que més vaig gaudir, va ser que tot i les diferències que hi pot haver entre els veïns de les Corts, Sant Cugat, Ciutat Meridiana o Rubí, tothom era allà per a treballar plegats i ajudar-se. Tot i les diferents cultures polítiques que allà s’hi trobaven, tot i les particularitats i diversitat de cada persona i de cada grup o organització, tot i el color de les diferents samarretes, allà tothom anava a una. Anaven unides per avançar, anaven a guanyar, es van ajuntar per fer la vida impossible als que impossibiliten la vida digna.
D’aquest Congrés n’ha sortit reforçat tot el moviment per l’habitatge i amb més eines per plantar cara a la bèstia. Però crec que tot el moviment anticapitalista català també n’hem sortit reforçat. I sobretot n’hem sortit més unides. Perquè davant el present negre que ens ofereixen de salaris de merda, l’augment de lloguers, i les hipoteques impossibles, només ens queda la unitat, la fraternitat dels que estem a baix i només tenim les nostres mans i caps per sobreviure a la selva del capitalisme.
I, a partir d’aquí, en un futur no gaire llunyà esperem consolidar una sòlida amistat i cooperació entre aquests dos fronts de lluita, el laboral i l’habitatge. Doncs en el fons, són la mateixa lluita, els acomiadaments d’avui són els desnonaments del demà, doncs qui té els diners, té les empreses i alhora, té els edificis. Perquè fins que no entenguem que el problema és integral, que tots els fronts i les diferents lluites en són una, no podrem oferir una alternativa sòlida, no podrem plantejar una esmena a la totalitat del sistema.
Un estiu més, els habitants de Barcelona hem sigut víctimes d’una campanya propagandística brutal emesa pels mitjans de comunicació de masses. Si les vacances passades els temes estrella van ser la Turismefòbia¹ i el Top Manta, enguany l’alarma social s’ha estès, també, entorn del concepte de la “inseguretat”.
