Marcelo Amendola. Militant de CUB (Confederazione Unitaria di Base). [Article traduït per Àngel Bosqued]
Beneficis per a les empreses, falta de seguretat per als treballadors i treballadores
L’emergència
Covid va explotar a finals de febrer, resultant especialment afectades algunes
zones del nord d’Itàlia. El govern va decretar la “zona vermella” en 10 pobles
en el sudest de la regió de la Llombardia, una àrea de la “plana padana” de
camps destinats a l’agricultura, séquies i aïllats dipòsits de logística. A
causa de les pressions de les Patronals, no es va fer el mateix amb la zona
industrial de Nembro i Alzano Llombard, un altre principal focus de contagis.
En pocs dies el virus es va difondre, aconseguint números impressionants: les persones contagiades a Itàlia han superat els 170.000; més de 22.000 les víctimes i el 50% estan a Llombardia.
El
govern mai va decretar un veritable tancament de les activitats no essencials,
deixant obertes moltes indústries; va atribuir a les empreses la possibilitat
d’organitzar amb plena llibertat creativa protocols anticontagis; i el
Ministeri de la Salut encara indica l’ús de les màscares com no obligatori,
excepte situacions especials.
Van
esclatar vagues en diverses fàbriques per la falta d’EPIs i de mesures de
seguretat. Les tres centrals sindicals tradicionals, sol·licitades pel Govern i
les Patronals, es van precipitar a signar acords que, encara que no van
modificar significativament els problemes laborals, van aconseguir apaivagar
les vagues. Tot això, mentre l’òrgan nacional que regula l’exercici de la vaga
en els serveis públics essencials “convidava” els sindicats a no declarar
vagues fins al 30 d’abril, sota pena de sancions.
Garantida
la pau social, el Govern ha pogut emetre els decrets econòmicament centrals: el
primer, destinant 25 milions en subvencions per a persones assalariades i
autònomes el treball de les quals s’havia suspès. El segon, regalant 400
milions de liquiditat a les empreses, proporcionats pels bancs i garantits pels
impostos dels contribuents.
És clar que qui pagarà la crisi seran els treballadors i treballadores: les persones suspeses, que podran perdre fins a la meitat de les seves retribucions normals; els “falsos autònoms”, que rebran una pobra prima de 600 €; les persones amb contractes temporals, moltes de les quals quedaran sense treball i sense cap ingrés.
“qui pagarà la crisi seran els treballadors i treballadores”
A
més, les empreses podran demanar les subvencions pels seus assalariats suspesos
sense cap acord amb els sindicats; això els permetrà organitzar futures
reobertures parcials o totals, sense que hi hagi cap control a través de
negociacions col·lectives.
Què
és el que ha contribuït a una difusió tan forta i particular del Covid19?
Segurament una mala gestió inicial dels focus d’infecció, prioritzant els interessos
econòmics sobre la salut de les persones. Segurament la falta d’imposició de
mesures rógides de seguretat a les empreses obertes i la manca de controls per
part de les autoritats públiques.
Ha
influït molt, també, la mala salut de la sanitat pública, martiritzada per:
milions d’euros de retallades (37 en els últims 10 anys); subvencions més o
menys ocultes a grups sanitaris privats; la introducció de fons sanitaris
privats en els convenis col·lectius, amb la complicitat dels sindicats
moderats. Sobretot, la sanitat de Llombardia s’havia transformat en el centre
d’experimentació dels projectes de privatització, amb atribucions de serveis
públics a grups de la dreta catòlica i continus escàndols de corrupció. La
immediata saturació de les places als hospitals es va resoldre desplaçant a les
persones contagiades a les Residències Sanitàries per a Persones Majors, que es
van transformar en nous focus de contagis i defuncions. El govern ha ajornat
les mesures de tancament i de limitació de les llibertats individuals i
col·lectives fins al 3 de maig.
Quines
són ara les tasques imminents per als sindicats de lluita? Serien moltes: la
més important, pressionar perquè en les empreses es prenguin totes les mesures
tècniques i organitzatives, necessàries i especifiques, perquè la salut de la
població treballadora no sigui durant més temps sacrificada a la productivitat
i al Covid19; així que es reobrin, o es continuï la producció, només en les
empreses que garanteixin la plena i total seguretat dels seus empleats i
empleades.
En una localitat propera a Barcelona s’ha celebrat el segon campament de Joneolojî a l’estat espanyol, del 2 al 7 de juliol; una trobada en què van participar unes 60 dones amb l’objectiu de crear una xarxa d’experiències i de sabers, i escriure una història col·lectiva amb un nou imaginari proper a les dones, les seves vivències i resistències.
Des del 9 d’octubre de 2019, Turquia i els seus aliats gihadistes, amb el nom de l’Exèrcit Nacional Siri (opositor a Al Asad) estant envaint els territoris de nord i est de Síria (Rojava).
Turquia té l’objectiu d’ocupar el territori, desplaçar la població que ara hi viu per tal de turquificar-lo (imposant la llengua, les escoles i l’administració turca) i poblar-lo amb famílies de combatents gihadistes que estan saquejant i apoderant-se de cases i propietats de les persones que van fugir dels bombardejos (com està passant a les zones recentment ocupades de Serêkaniyê i Girê Spi, i a Afrin des de fa dos anys). A més de fer una neteja ètnica, el president turc Erdogan també pretén destruir el projecte polític que la població ha estat construint al llarg dels darrers vuit anys entorn de la democràcia directa, l’ecologia i l’alliberament de les dones.
Rojava és un exemple per a
la llibertat de les dones a l’Orient Mitjà, i a tot el món: tenen
organitzacions no mixtes i participen en tots els espais polítics i
representatius; impulsen cooperatives i altres projectes per a l’autonomia
econòmica; hi ha acadèmies, centres culturals i mitjans de comunicació de
dones, així com tribunals no mixtes responsables d’abordar casos com la
violència masclista. Una altra experiència a destacar és l’espai de convivència
comunitària entre dones al poble de Jinwar, ara amenaçat per la guerra.
Cal recordar, també, la
dura lluita que el poble kurd i altres pobles de nord i est de Síria, a través
de les Forces Democràtiques Síries, han lliurat i lliuren contra l’Estat
Islàmic. Les dones tenen un paper molt important, a través de les YPJ (unitats
de protecció de les dones) en què moltes donen la seva vida. L’objectiu de les
YPJ és l’autodefensa, així com aconseguir l’alliberament de les dones a través
de la lluita contra la mentalitat patriarcal i els atacs militars. Per això les
YPJ, a la vegada que lluiten al front també eduquen les dones,
intel·lectualment i culturalment, perquè aprenguin a defensar-se elles
mateixes, mentalment i física. És clau la lluita de les dones contra la
mentalitat patriarcal, a les escoles, als barris, a les famílies, a les
institucions polítiques…
Kongra Star és una estructura paraigua dels grups de dones en Rojava amb l’objectiu de construir un Orient Mitjà democràtic i que promogui la llibertat de les dones. Kongra Star es va crear al 2005; l’organització va ser clandestina sota el règim Baaz i es va enfrontar a moltes dificultats. Durant la revolució va tenir un paper clau en l’organització de les dones i des d’aleshores no ha parat de créixer.
“Rojava és un exemple per a la llibertat de les dones a l’Orient Mitjà, i a tot el món”
Des del 9 d’octubre les dones han estat
un objectiu directe de les forces d’ocupació i s’han convertit en víctimes de
desplaçaments massius, bombardejos, segrestos, execucions i violacions. Fins i
tot, les milícies gihadistes aliades de Turquia han difós en vídeos les seves
atrocitats, per tal de destruir la voluntat i resistència de les dones, com van
fer amb l’assassinat i mutilació del cos de Hevrîn Xalef, una política i
activista pels drets de les dones, la unitat dels pobles i la pau a la ciutat
de Raqqa.
No obstant això, les dones
de tot el nord i est de Síria s’estan organitzant per resistir a aquests atacs.
La seva mentalitat no és en absolut de víctimes, sinó que diuen: “aquí la
resistència és vida i desenes de milers de dones de tot el nord i est de Síria
viuen amb aquest principi”. La resistència de les dones es du a terme a través
de les YPJ, com a força de defensa de les dones i de la societat en contra de
l’opressió de l’Estat islàmic o de qualsevol agressor, avui l’estat turc i els
seus grups armats aliats gihadistes. Dins les YPJ hi ha dones de diferents
grups ètnics: la majoria són kurdes i àrabs, però també n’hi ha de siríaques,
assíries i d’altres, a més de les internacionalistes d’altres països i regions.
Defensen la importància de connectar la
defensa de les dones contra els atacs patriarcals i militars de tot el món. “Si
estem unides, la nostra força i la nostra voluntat es tornen més fortes”, diu
Zenûbîya Athro.
També existeixen les Forces de Protecció de les Dones de Bethnahrin HSNB, una força militar siríaca formada exclusivament per dones. Els siríacs inclouen assiris, caldeus i arameus, pobles originaris de l’Orient Mitjà supervivents, així com els armenis, del genocidi que l’Imperi Otomà va dur a terme contra ells entre 1915 i 1917. Aquestes organitzacions de defensa que van néixer per fer front a l’Estat Islàmic, integrades en les Forces Democràtiques Síries, s’enfronten avui també a la invasió turca i temen un nou genocidi cap al seu poble.
L’autodefensa ha arribat també a les
comunitats. Les Forces de Dones d’Autodefensa de la Comunitat, HPC-Jin van
ser fundades en 2014 per a la seguretat de les comunitats i els barris, la
defensa contra qualsevol tipus de violència contra les dones i també per a
l’educació, la medicació i el canvi de mentalitats. La majoria de les dones que
treballen en HPC-Jin són mares, àvies i dones grans, algunes d’elles tenen
entre 60 i 70 anys. Però també hi participen dones joves de totes les
comunitats. Actualment tenen un paper molt important en la lluita contra les
cèl·lules dorments de l’Estat Islàmic perquè no s’infiltrin ni ataquin les
poblacions.
Les dones són també majoria entre el personal
de la Mitja Lluna
Roja Kurda (Heyva Sor), una ONG local que organitza el suport mèdic a les zones
atacades- sovint en grans condicions de risc perquè el personal sanitari és
objecte dels atacs- i ajuda als desplaçats.
Són moltes les periodistes que denuncien els
crims de guerra, i els atacs indiscriminats contra la població civil, fins i
tot amb armes químiques. El 13 d’octubre l’exèrcit turc va bombardejar un
comboi de cotxes de civils i periodistes que anava a Serêkaniyê a evacuar els
ferits. Onze persones van ser assassinades, entre elles dues periodistes. Una periodista
de Jin TV, una cadena de notícies no mixta, també va ser ferida cobrint
la guerra.
Són dones també les que mantenen la moral alta, es donen suport mutu i comparteixen el dolor com a mares de shehids (màrtirs) i formen part del Consell de les Famílies dels Màrtirs, fundat el 2014 per proporcionar ajuda, tant moral com material, a les famílies, i recordar als que han donat la via en la lluita.
“empreses espanyoles com Indra, Maxa, La Caixa o Banc Sabadell donen suport militar i logístic a Turquia”
Des que va començar la invasió, hi ha hagut
manifestacions massives, accions de protesta, i també demandes a organitzacions
internacionals de drets humans, tant per part del moviment de dones com de
totes les organitzacions civils. El moviment de dones joves també ha dut a
terme accions independents.
Arran de la invasió, més
de 300.000 persones s’han vist obligades a abandonar les seves llars. Moltes
han estat acollides pels seus familiars en altres ciutats o han trobat refugi
en escoles i altres allotjaments organitzats, però la majoria viuen en camps de
desplaçats, on sobretot hi ha dones i nens. Però les dones no són només
víctimes del desplaçament: treballen per Heyva Sor de Kurdistan, les ONG locals
i les forces de seguretat dels campaments. I formen part de les comunes, el
sistema d’organització del camp, tal com a les ciutats i pobles. Les comunes de
camp estan organitzades amb el sistema de copresidència, el que vol dir que una
dona i un home són igualment portaveus. La Fundació de Dones Lliures de Rojava, creada el
2014, dona suport a les dones als camps de refugiats amb cursos de formació per
a la salut, tallers de suport psicològic, projectes educatius… i també
acompanyen a dones exmembres de l’Estat Islàmic.
La resistència de les
dones, una lluita global
WomenDefendRojava és la
campanya internacional per a la defensa de la revolució de Rojava i per
enfortir els vincles entre les lluites de les dones arreu del món. Silava
Şêxmûs, jove kurda que treballa en la campanya explica que “Women Defend
Rojava tracta sobre donar-se suport mútuament”.
També han llençat la
campanya “Boicot a Turquia”, que fa un crida a deixar de consumir
productes turcs, així com anar de turisme a Turquia, per minar l’economia de la
guerra. I, evidentment, a posar fi al comerç d’armament amb Turquia.
Acabem amb la venta
d’armament a Turquia
L’estat espanyol dona
suport logístic i militar a Turquia en el marc de l’OTAN: protegeix amb els
seus míssils Patriot i un total de 150 militars la base d’Incirlik, des la qual
s’enlairen cada dia els avions turcs que bombardegen la població del Nord i Est
de Síria.
D’un banda, són moltes les
empreses armamentístiques espanyoles – com Maxam que fabrica explosius i mines
antipersona, Indra amb els seus components electrònics, per esmentar-ne algunes
– que venen els seus productes a Turquia. I el suport financer d’aquestes
empreses prové de bancs com ara el BBVA, el Banc Sabadell, La Caixa o Bankia. De l’altra,
el consorci europeu Airbus ha subministrat a Turquia els avions A400M que estan
sent utilitzats per a transportar material militar, tropes turques i milícies
gihadistes per a l’ocupació.
Per tot això, des de la
secció sindical de CGT Airbus Getafe, CGT SOV del sud de Madrid i altres
organitzacions han fet un acció de protesta el 18 de febrer davant l seu de
l’empresa en aquesta ciutat.
Cal que des de l’acció
sindical, des de les organitzacions socials, des de tots els moviments socials
utilitzem les armes del boicot, la protesta, la denúncia i, sobretot, la
solidaritat per aturar el genocidi al nord i
est de Síria, per defensar la revolució de les dones i unir-nos contra els
estats patriarcals, capitalistes, colonials i les polítiques de guerra.
Si hi ha un consens en la
gran majoria de la població d’Hondures, es que Juan Orlando Hernández, el
“president” que en els últims 9 anys s’ha imposat mitjançant escandalosos fraus
electorals i sobre els cadàvers de més de quaranta opositors, ha de sortir del
poder.
Orlando Hernández va ser
quatre anys President del Congrés Nacional i sis President de la República,
fins avui. Període en el qual ha domesticat la Cort Suprema de Justícia i les
bancades d’oposició en el Congrés Nacional. Va ser reelegit
inconstitucionalment en dues ocasions, fet que l’ha convertit en l’home més
poderós des del Cop d’Estat militar de 2009 i, en els fets, compte amb el
beneplàcit dels Estats Units d’Amèrica. Hem de recordar que els nord-americans
tenen a Hondures fins a quatre bases militars, degut a la seva estratègia
d’ubicació geogràfica.
Sota el seu mandat,
Hondures ha esdevingut en un dels països més violents, corruptes i empobrits
del continent americà, tant és així que desenes de milers de persones han
d’exiliar anualment en “caravanes de migrants”, fugint de la misèria, violència
i abusos de l’autoritat.
Però tant d’abús acabaria per passar-li factura. En 2017, Orlando Hernández va realitzar el seu frau electoral més recent i es va enfrontar contra la major insurrecció popular de les últimes dècades. Des de llavors, el poder del dictador ha anat disminuint i la única cosa que el sosté en el poder és l’incondicional suport de les Forces Armades i del govern de Donald Trump.
La bona noticia va ser
que el 2019 va ser un mal any per la dictadura. Va començar amb terribles
escàndols de corrupció que van comprometre a la classe política propera al
governant; però el que el va convertir en especial va ser que en octubre de
2019 es va realitzar el judici de la Cort del Districte Sud de Nova York contra
el germà d’Orlando Hernández, un mafiós narcotraficant que va fer fortuna amb
la complicitat del govern hondureny. Actualment, el govern de Trump utilitza
aquest judici per mantenir el xantatge al narco-govern hondureny a fi de que
obeeixi cegament les seves directrius en política internacional i econòmica.
Per protegir al dictador,
el Congrés Nacional aprovà reformes al Codi Penal i a la Llei del Tribunal
Superior de Comptes que blinden als diputats i funcionaris corruptes davant de
possibles acusacions. D’altra banda, el “president” acordà amb el nefast Luís
Almagro, Secretari General de l’Organització d’Estats Americans (OEA), acabar
amb el conveni que havia subscrit el govern hondureny amb aquest organisme
regional que va donar lloc a la Missió de Suport contra la Corrupció i la
Impunitat (MACCIH), una entitat de la OEA per investigar vincles de funcionaris
públics amb el crim organitzat. Com a culminació, els sicaris al servei
d’Orlando Hernández van provocar una onada de massacres en centres
penitenciaris per “esborrar evidencies”, eliminant en un mes a 48 informants
claus, testimonis o víctimes que podien incriminar al governant i la seva
colla.
No obstant això, tot el narrat ha tingut l’efecte de debilitar profundament la figura “presidencial” i, per evitar el buit de poder, la cúpula militar ha donat una passa endavant per ser la última salvaguarda del Estat capitalista neoliberal i de la narco-dictadura. Això explica perquè en els últims mesos de 2019 el règim va beneficiar a la casta militar amb privilegis i prerrogatives obscenes: no només els hi han incrementat exponencialment el seu pressupost, augmentat els seus salaris, i els hi han encomanat l’administració dels boscos i de les inversions del Estat en agricultura, sinó que també han aprovat reformes al Codi Penal per eximir de responsabilitat als militars quan cometin crims de lesa humanitat. Això comporta que els militars hagin concentrat un immens poder.
Per tal d’ocultar aquesta
deriva autoritària, el règim inventa distraccions polítiques, com els freqüents
“Diàlegs Nacionals” o els amanyats processos electorals en els que la oposició no
té possibilitats de triomfar per l’elevat nivell de manipulació dels resultats.
Per suposat, res del
anterior seria possible sense el suport polític dels EUA a la narco-dictadura;
un suport que va més enllà de les lloances que li dedica per la seva “gran
col·laboració en el combat contra el narcotràfic”, sinó que ha passat al pla militar;
des de l’any passat el govern de Trump ha instal·lat a Hondures tropes de les
Forces Armades d’EUA i també s’han instal·lat tropes del Estat sionista
d’Israel.
Així és l’actual
Hondures, governada per una màfia narcotraficant i corrupte, envaïda per militars
en tot el territori. El país més pobre del continent sud-americà requereix de
la més amplia solidaritat de la resta de pobles de món, per desempallegar-se
d’aquesta dictadura.
El conjunt del
moviment sindical: CFE-CGC, CGT, FO, FSU, Solidaires, MNL, UNEF, UNL i FIDL (és
a dir, tots els sindicats excepte la CFDT i UNSA) convoca pel 22 i 23 de gener
a “la convergència interprofessional” en tot el territori i a convertir el 24
de gener (data en la qual el Consell de Ministres té previst donar el vistiplau
al projecte de Llei) en una jornada vagues i mobilitzacions massives.
I en aquesta
mobilització destaca la vaga ininterrompuda que vénen protagonitzant en l’SNCF
(ferrocarril francès) i la RATP (transport públic en l’aglomeració de Paris).
Una vaga que de manera intermitent es veu acompanyada per la protagonitzada en
altres sectors, així com amb milers d’iniciatives de mobilització al llarg de
tot el territori francès, però que no es podrà mantenir indefinidament, entre
altres raons, per les dificultats econòmiques que comporta per a les i els
vaguistes.
Un moviment inèdit
Inèdit, per la resposta ferma i continuada davant l’enorme duresa del govern. Un govern que viu el seu moment Thatcherià, disposat a fer fallida el clatell del moviment sindical per a imposar el projecte neoliberal que ve ajornant des de fa 40 anys i que compta amb el suport d’un enorme consens mediàtic (tant en els grans mitjans de comunicació privats com públics) així com l’amenaça de tancament i deslocalització en empreses que es plantegen anar a la vaga…
No obstant això, i
malgrat totes les maniobres en la taula de negociació (amb la col·laboració de
la CFDT i UNSA), el govern no aconsegueix parar la mobilització ni que l’opinió
pública renunciï a donar suport a la protesta. Només així es poden entendre els
43 dies de vaga ininterrompuda en l’SNCF i la RATP, així com la mobilització en
l’ensenyament, les refineries, els dockers
i altres sectors (les i els danzarines
de l’Òpera del Paris, dels advocats i advocades) que amb diferents formats
continuen actius en la mobilització.
És també el que
explica que la mobilització es mantingués activa durant les festes nadalenques
(malgrat l’enorme pressió perquè hi hagués treva en aquestes dates) i que la
mateixa es tradueixi en un veritable carrusel d’iniciatives a nivell local, amb
un nivell d’inventiva que no es coneixia fins al present. En això també, aquest
moviment, per la seva creativitat, resulta inèdit. Com està sent el compromís
pel mateix del món intel·lectual i de la cultura.
Inèdit, finalment,
perquè es donen en unes condicions difícils. No sols a causa de la precarietat
en el món del treball i a les dificultats de la gent per a arribar a final de
mes, sinó perquè venim d’una història de derrotes: contra la reforma de les
pensions en 2010, contra la Llei del Treball en 2016 i, més recentment, contra
la privatització de la SNCF l’any passat.
Un moviment que resisteix
Encara que no fos més
que per haver impedit que l’aprovació de la reforma s’hagués realitzat com un
passeig de roses, es pot dir que aquest moviment suposa un pas endavant. Però
en l’ambient hi ha més.
En primer lloc,
l’orgull, la dignitat de mantenir-se dempeus, de no deixar-se atropellar, que
la lluita és necessària i que la lluita paga. De fet, encara que es mantingui
el gruix de la reforma, el govern ja s’ha vist obligat a fer fallida el seu
criteri d’universalitat per a la reforma (tothom paga el mateix i tothom
cobrarà en funció dels mateixos criteris), havent d’acceptar el manteniment de
determinats règims especials, així com a maniobrar amb una negociació amb la
CFDT i UNSA.
En segon lloc, no és anodí que la direcció d’aquests dos sindicats prestats a vendre la seva ànima, s’hagin vist desautoritzats de cap a peus per les seves bases que estan en vaga. En la RATP, per exemple, UNSA és el sindicat majoritari.
“cal preparar-se per a confrontacions sostingudes en el temps, més enllà d’esporàdiques jornades de vaga”
En tercer lloc, la
coordinadora intersindical no cedeix davant les dificultats, que són grans. Ja
hem fet referència a sectors que temen llançar-se a una vaga dura per les
amenaces de tancament i deslocalització, però les dificultats van més enllà,
perquè en un context de derrota les dificultats per a iniciar la vaga, sabent
que no serà només per a un dia, apareixen amb cruesa.
En aquest context, cal
valorar en la seva justa mesura, la voluntat de les direccions de la
intersindical per continuar encoratjant el moviment, no entrar al drap de les
maniobres del govern i continuar exigint la retirada pura i simple de la
reforma. Tothom és conscient que per a aconseguir-ho cal estendre i ampliar el
moviment, però no n’hi ha prou amb fer sonar el xiulet perquè esclati la vaga
general i tombar el projecte del govern. La vaga general, com deia Rosa
Luxemburg, no es decreta.
Per aquest motiu la
mobilització d’aquí al dia 24 serà important. El moviment es troba en aquest
llindar en el qual un element detonador pot donar-li un impuls cap endavant o
en el qual cal organitzar bé la retirada perquè l’experiència hagi valgut la
pena. D’això es podrà parlar després de la jornada del dia 24 de gener.
La mobilització contra
aquesta reforma de les pensions, mostra que en aquesta guerra declarada contra
els drets socials, parar-li els peus als projectes de demolició social imposats
per les polítiques neoliberals actuals exigeix preparar-se per a confrontacions
sostingudes en el temps, més enllà d’esporàdiques jornades de vaga.
Un moviment que es renova
A diferència d’altres
mobilitzacions històriques com les de 1995 o 2003, una característica d’aquest
moviment és que les assemblees locals no resulten tan massives com llavors (és
l’aire dels temps), però, d’una banda, emergeixen allí on en altres ocasions no
existien i, per una altra, desenvolupen una gran capacitat d’iniciatives amb
molta inventiva. En certa manera, aquest moviment reprèn el fil, la frescor,
del que van ser mobilitzacions com Nuit
Debout o, que encara continua existint, la de les armilles grogues. Una
cosa totalment necessària per a la renovació del moviment sindical.
Finalment, aquest moviment també està servint per a obrir una reflexió àmplia entre els sectors actius sobre les modalitats de lluita necessàries per a confrontar en bones condicions el poder establert, un debat que recorre avui dia a tot el moviment sindical, però que va més enllà.
