Comandant i portaveu de les Unitats de Protecció de Dones (YPJ) i Rohash Shexo, representant a Europa de Kongreya Star
Del 12 al 15 d’abril, han visitat Barcelona Nesrin Abdullah, comandant i portaveu de les Unitats de Protecció de Dones (YPJ) i Rohash Shexo, representant a Europa de Kongreya Star, en el seu recorregut per diversos territoris d’Europa i de l’Orient Mitjà per conèixer-nos tu a tu, dialogar i construir llaços amb els moviments de base feministes i d’alliberament de la dona.
Des de CGT Catalunya hem format part del comitè que ha rebut la visita, conjuntament amb la Plataforma Azadi, CNT Barcelona i la CUP. Així, després de que poguessin conèixer les assemblees feministes dels barris i comitès de vaga del 8 de març, el diumenge 13 d’abril va ser l’espai de trobada amb dones sindicalistes de CGT, CNT, COS, així com del Sindicat de Treballadores de la Llar (Sindillar), al CSA Can Vies. A la tarda, la trobada va ser amb dones que participen de col·lectius feministes decolonials, organitzada per TIC TAC (taller d’intervencions crítiques transfeministes antirracistes combatives). El dilluns 15 una xerrada oberta va omplir de gom a gom la Capella okupada de la Misericòrdia.
Durant la
trobada amb les dones sindicalistes, Nesrin Abdullah i Rohash Shexo van dir que
“ens sentim molt properes als grups de dones dels sindicats” i van
reconèixer la importància de la seva lluita. Des de CGT i CNT es va coincidir
en la necessitat de trencar amb la masculinització dels sindicats i des de
Sindillar van recordar que les dones migrants, -que viuen una triple explotació
per ser dones, migrants i treballadores-, són actives en la lluita pels seus
drets.
A la trobada de la tarda, organitzada per TIC TAC, es va parlar de l’autodefensa de les dones transcendint el gènere i amb una visió inclusiva, a més de compartir diferents lluites contra el patriarcat i el sistema que el sosté i posar en valor el suport mutu.
“la victòria contra l’ISIS no és només una victòria de les YPJ, sinó una victòria contra la mentalitat patriarcal i una victòria dedicada a totes les dones del món”
Nesrin i
Rohash ens van dir que “al nord de Síria convivim dones kurdes, àrabs, jazidites,
assíries, caldees…. i el poder intenta dividir-nos per ètnia, per religió,
però cal trencar amb aquestes barreres per acabar amb el patriarcat”;
barreres que també el poder construeix aquí entre dones autòctones i migrants,
que no ens poden fer oblidar que som dones treballadores.
Ens van
explicar que la revolució de Rojava ha volgut acabar amb una situació en que el
90% de les dones només treballaven a casa, i la seva feina a la llar no era
considerada treball. Una de les primeres actuacions va ser acabar amb una
legislació patriarcal que, per exemple, afavoria els homes en l’herència i
permetia la poligàmia. També han creat cooperatives, – per exemple en terres
que abans estaven sota el control de l’Estat i ara es fa una agricultura
ecològica- a través de les que moltes dones poden accedir al mercat laboral.
Però, sobretot, han fet que “cada casa sigui una escola”, han
desenvolupat acadèmies, una ciència de les dones- la jineology-, mitjans de
comunicació de dones i fan molta formació, per a dones i per a homes, per a
canviar mentalitats.
Tant Nesrin com Rohash van insistir en la importància de l’autoorganització, de que totes les dones estiguin organitzades i del suport mutu entre elles. Així, les YPJ són la branca d’autodefensa de tot un sistema d’autoorganització social basat en les comunes (assemblees populars), els seus comitès (polític, d’educació, de justícia, ecològic, social….) i el seu sistema de copresidència, format sempre per un home i una dona. Les dones han de formar part d’aquest sistema amb una mentalitat feminista, ja que van expressar que no té cap sentit que una dona governi un país com Alemanya si ho fa amb la mateixa mentalitat patriarcal.
L’objectiu
és, doncs, que el poble s’autoorganitzi i, especialment, que cap dona estigui
sola. Són les dones, ens diuen, les que han fet més esforç per organitzar el
poble. A més a més, cap home pot prendre decisions sobre elles. Per això, abans
de les assemblees mixtes, les dones es reuneixen en les seves comunes i comitès
i van a les trobades mixtes amb decisions compartides. Si hi ha una agressió
masclista, cap home pot prendre decisions sobre aquest tema, només les dones.
“Així ens cuidem, a través de la formació i la lluita”, va dir
Nesrin.
Ara
afronten diferents amenaces: la de l’estat turc que, amb la seva voluntat
expansionista, vol ocupar tot el nord de Síria com ha fet a Afrin; una zona on,
després de la invasió turca, amb milers de persones assassinades i refugiades,
hi ha un canvi demogràfic i una assimilació cultural; a les escoles només es
parla el turc i, on abans convivien diferents religions, ara és obligatori que
tothom sigui musulmà. A més a més, hi ha segrestos i violacions de dones cada
dia. L’amenaça, també, que suposen les
cèl·lules dormides de l’Estat Islàmic i, sobretot, l’arrelament de la
mentalitat patriarcal en societats que han estat dominades per ells durant
temps.
Nesrin va
assenyalar que “la victòria contra l’ISIS no és només una victòria de les
YPJ, sinó una victòria contra la mentalitat patriarcal i una victòria dedicada
a totes les dones del món “. Sigui a Barcelona o a Afrin, la violència del
patriarcat i el capitalisme es manifesta de formes diferents contra les dones.
Finalment,
van recordar la lluita de Leila Hüven, diputada del Partit Democràtic dels Pobles
(HDP), en vaga de fam indefinida, des de novembre de 2018, en protesta per les
condicions d’aïllament imposades a Abdullah Öcalan, president del PKK,
empresonat des de 1999 per l’estat turc i en aïllament a l’illa d’Imrali. Més
de 7000 persones, tant a Kurdistan com a la diàspora, s’han sumat a la vaga de
fam contra l’aïllament carcerari i per la justícia i la llibertat, i diverses
activistes, la majoria dones, han perdut la vida. Ens van manifestar que creuen
en la força dels moviments socials per trencar amb el silenci i la complicitat
internacional amb l’estat turc.
De cara al futur, ens van dir que volen “tenir una relació directa i profunda” i ens van fer una proposta pel que hem de construir, una feina que ens queda pendent després de la trobada; una xarxa de dones mundial d’autodefensa, en un sentit ampli que afronti totes les violències que l’estat, el patriarcat i el capitalisme exerceixen sobre les dones. I per això, estan preparant un congrés internacional amb l’objectiu que activistes dones de Kurdistan i de diferents països comparteixin experiències, solidaritat, cooperació, campanyes i lluites.
La reusenca Alba Sotorra, directora i productora independent, va presentar a finals del 2018 el seu segon llargmetratge titulat Comandante Arian, una història de dones, guerra i llibertat. El documental està gravat en diferents etapes del 2015 al 2017 a Rojava, territori del kurdistan sirià on al 2012 s’inicia una revolució social que té el feminisme com a eix vertebrador, basant-se ideològicament amb el confederalisme democràtic d’Abdullah Öcalan.
Quan l’Alba arriba a Kobane l’any 2015, coneix l’Arian, comandant d’un dels batallons de les Unitats de Defensa de les Dones (YPJ), i més tard decideix tornar per acompanyar-la i documentar la vida a la primera línia del front a la missió del batalló, que és l’alliberament de Kobane, ciutat controlada pel Dáesh (Isis). L’Arian, una dona determinada a dedicar la seva vida a lluitar per construir un món feminista, va ser ferida al front i és aleshores quan la directora decideix introduir-hi dos temps, el de l’acompanyament en la missió del batalló, i el de la recuperació de l’Arian després de rebre els cinc trets.. La pel·lícula explora diversos àmbits que copsen l’estratègia armada, però també la part més íntima de la convivència, la vida de les combatents durant la guerra, els seus sacrificis, somnis i ideals.
Publiquem aquesta entrevista al voltants del 27 de
gener, data que commemora el tercer aniversari de l’alliberament de Kobane.Què implica
aquest alliberament?
És una data molt
important perquè marca l’inici del final del Dáesh, l’Estat Islàmic. És una
gran victòria per a la revolució de Rojava. Aquest alliberament va arribar
després de mesos d’una resistència heroica liderada per les dones. Per tant,
marca també una gran victòria del moviment feminista.
Què
et porta a Rojava i a documentar la revolució que s’hi està duent a terme?
Jo en aquells
moments vivia a Berlin i vaig estar seguint aquesta resistència des dels
mitjans perquè es va fer mediàtic. Tot i que aquí no va arribar gaire, allí
estava molt present.
El que va fer que es convertís en una necessitat el fet d’anar-me’n fins a Síria i posar-me enmig d’una guerra va ser, no només que les dones s’haguessin armat per defensar-se, a elles i als territoris de l’Estat Islàmic, sinó també que havien agafat les armes per fer una revolució que estava transformant les estructures socials i polítiques de Rojava. Les dones s’havien organitzat i armat per dur a terme una revolució amb l’objectiu d’implementar uns ideals polítics que tenien en el centre la idea de transformació, amb un eix prioritari, el de l’emancipació de les dones i el feminisme. Per mi és la primera revolució en què no només les dones participen, sinó que les dones la lideren, i la lideren perquè l’emancipació és l’objectiu principal.
Rojava forma part del Kurdistan, un poble oprimit pels
estats de Turquia, Iran, Síria i Irak. Creus que els anys de lluita per
l’alliberament d’aquest territori i la politització de la població que ha
comportat aquesta lluita, ha afavorit l’organització de les dones que han
decidit formar les YPJ?
I tant.Aquesta revolució no neix com un bolet del no res, sinó que és fruit de dècades de lluita en la clandestinitat de tot un poble. Potser sí que l’ideari inicial és més identitari i parteix de les dones kurdes, però ràpidament s’estén a molts altres col·lectius i ètnies i pobles de la zona. Hi participen també dones àrabs, assíries, circassianes, voluntàries estrangeres…
“És la primera revolució en què no només les dones participen, sinó que les dones la lideren, i la lideren perquè l’emancipació és l’objectiu principal”
Tu arribes a Kobane amb la teva càmera. Què fa que
t’hi quedis i com t’arribes a involucrar amb les YPJ?
Jo arribo a Kobane a principis del 2015, just després de l’alliberament. La ciutat està completament bombardejada i assetjada. Tot i la victòria, el Dáesh la continua envoltant, excepte per la zona nord, la que fa frontera amb Turquia, que és per on s’hi creua per accedir-hi. L’arribada va ser impactant, amb la visió d’una ciutat totalment destruïda. Però ràpidament, en sortir el sol vaig veure com comença a agafar vida i t’adones com de les runes, en surt un poble que avui li poden bombardejar la casa, però l’endemà ja està netejant les runes per tornar-la a reconstruir. La revolució de Rojava i tot el que s’ha aconseguit fins ara, és un projecte increïble que ha sorgit de les cendres de la guerra.
Al llarg d’aquests quatre
anys en què m’he passat llargues estades, he pogut veure com aquella ciutat que
vaig veure en runes, avui torna a tenir vida. I aquesta reconstrucció
simbolitza tota la idea del projecte que hi ha darrere.
I d’aquí a la caserna? Com hi arribes?
Aquell primer dia vaig
anar a la caserna de les YPJ, em vaig presentar com el que sóc, una dona
feminista, que arribava amb la intenció de fer un projecte cinematogràfic. Em
van acollir i entendre molt bé. Aleshores encara hi havia poques dones que
arribaven de fora. De fet, en principi vaig anar-hi sola, amb la intenció
d’investigar i després tornar-hi amb un equip. Però al veure la situació em
vaig adonar que era molt millor dur-ho a terme sola. Apropar-me a la història íntima i molt personal de l’Arian,
només tenia sentit si jo em quedava al seu costat i feia el que ella fes. Això
vol dir que em van donar un uniforme i me’n vaig anar al front amb ella i la
resta de dones del seu batalló.
Va haver-hi reticències pel fet que fossis una dona
occidental?
Elles no fan aquesta diferència entre dones occidentals i dones d’aquí. He aprés que la lluita d’una dona en qualsevol part del món, és també la meva lluita. Aquesta idea de la internacional feminista. Ens hem de recolzar siguem d’on siguem. Em van acollir amb aquest esperit. Elles van valorar molt que jo anés amb la intenció que quedar-m’hi i gravar la pel·lícula per poder-ho traslladar cap aquí. Tampoc s’hi troben molt amb això, pensa que la premsa occidental normalment agafa la imatge de la dona soldat guapa i obvia el projecte que tenen darrere.
Com
funcionen les YPJ? Com es diferencien de
les Unitats de Defensa del Poble (YPG)?
És molt important que
quedi clar que les YPJ no són en cap cas la secció femenina de cap exèrcit. És un exèrcit comandat per dones. I
això vol dir empoderament. Són dones armades i organitzades.
En l’estratègia de guerra es treballa totalment en col·laboració amb les YPG, que tenen batallons mixtes. Tot i així, els batallons mixtes estan comandats per dones. I això té una explicació i uns antecedents. Les dones del moviment kurd, que van començar a combatre als anys 80, van experimentar que quan s’unien a moviments activistes i a la guerrilla, patien la mateixa discriminació masclista que vivien a fora. I es van plantejar si valia la pena lluitar, si seguien amb el mateix masclisme i amb paràmetres patriarcals.
“He aprés que la lluita d’una dona en qualsevol part del món, és també la meva lluita”
Aleshores van començar a organitzar-se i va ser arran d’això que van decidir crear espais de protecció. Van posar la norma que cap dona seria comandada per un home per no rebre el seu abús de poder. Afirmen que per desmantellar la construcció patriarcal de gèneres i aconseguir la igualtat cal adoptar mesures radicals. Això inclou el dret a l’autodefensa i a l’ús de les armes per a defensar els principis polítics i ideològics. Aquesta línia d’acció pot ser considerada com a «extrema», però en una guerra, l’agitació social i les revoltes poden proporcionar a les dones uns espais de reafirmació i de representativitat que en el transcurs de la vida «normal» i civil resultarien inassolibles.
I d’això els homes que formen part de les unitats de defensa també en són conscients. Saben que han nascut en una societat on el patriarcat hi està intensament arrelat. El lema dels homes és elprimer enemic contra qui hem de lluitar és contra nosaltres mateixos. Per tant, els membres de Unitats de Defensa del Poble comparteixen els mateixos ideals que els de les YPJ.
I el lema de
les dones?
És clar, també en tenen i és molt potent: la resistència més gran es troba en la personalitat d’una dona lliure, que en kurd seria Berxwedana heri mezin di kesayeta jina azad de israrkirin.
Per ser lliure has de resistir. Les
dones s’hi juguen tant… Sempre diem que al final, el més valent és el que té
menys a perdre. I les dones ho tenen clar, i quan se’ls presenta l’Estat Islàmic,
s’hi enfronten amb l’actitud de dir “per aquí no passareu”.
Les dones lluiten amb la determinació de saber que no
es faran enrere. Però tothom som vulnerables. Com es gestionen les cures enmig
d’una guerra?
És molt interessant veure que aquesta guerra és de dones i l’estan fent les dones. Fins i tot tenint l’Estat Islàmic al costat i sabent que en qualsevol moment pot caure un morter, es feia una reunió diària entre les que estan protegint un punt, només per parlar de com es sentien: “Tu com et sents, a tu què et passa?”. Són les reunions de crítica i autocrítica i en aquell context tothom s’ho pot dir tot, des de les coses que poden semblar insignificants fins a les més transcendentals. És un espai molt necessari, perquè es pugui parlar de tot allò que incomoda, de l’estat d’ànim, etc. Això feia que al col·lectivitzar un problema, es fes molt més petit i en molts casos arribés a desaparèixer. D’una banda, això ajudava a cohesionar el col·lectiu i d’altra banda era un suport emocional en moments baixos. Compartir la tristesa, l’angoixa, la por, la inseguretat, el dubte, ho fa molt més suportable.
Els homes també el tenen aquest espai?
Ells ho fan, però
d’una forma diferent. Jo no vaig estar a la dels homes però sí que vaig anar a
reunions mixtes. Aquestes no eren tan emocionals. Tenien un contingut més
estratègic, de funcionament de les guàrdies, per exemple.
A la pel·lícula s’explica què és el que porta a
l’Arian decidir involucrar-se amb les YPJ. Creus que les seves motivacions són
representatives de la resta de dones que ho fan?
Els factors que les
motiven són diversos . Hi ha noies molt joves que te n’adones que no han tingut
temps de polititzar-se. N’hi ha, sobretot les àrabs, que venen fugint d’un
matrimoni forçat.
L’Arian, a més a més
de créixer en un entorn militant, sent molt jove va presenciar el salvatge
tracte que rebien les víctimes de la violència sexual. Una amiga seva va ser
assassinada amb 11 anys per la família quan va es va quedar embarassada després
d’una violació. Més tard, decideix que ha de passar a l’acció, i dedica la seva
vida a l’objectiu d’aconseguir l’emancipació de la dona. I està determinada a
no cedir i no perdre el veritable sentit de la seva lluita: la llibertat per a
la pròxima generació de dones. I malgrat quedar greument ferida, ja mai es
donarà per vençuda.
Parles de la participació de dones molt joves amb les
YPJ. Quan les famílies se n’assabenten, es creen conflictes entre aquestes i el
batalló? Com es gestiona?
Si una família va a buscar la seva filla perquè no està d’acord que hagi marxat, des de les YPJ el primer que es fa és protegir les noies. Intenten parlar amb la família per arribar a un acord. Cal tenir en compte que hi entren temes tribals, temes d’honor, etc. És molt problemàtic perquè potser que les famílies les acusin d’haver-les segrestat. Es parla molt amb la noia també. Però el que tenen clar és que si no tenen la seguretat que la família desfà el matrimoni, les noies es queden amb elles estudiant.
“Elles no es rendeixen mai, mai. I aquesta cosa del no rendir-se i de seguir resistint és el que al final et fa guanyadora”
La revolució de Rojava té com a objectiu l’aplicació
del confederalisme democràtic, basat en els principis d’Abdullah Oçallan, i crear
una societat lliure de cap estat on el poble tingui el poder de decisió real. Vas
poder percebre aquesta transformació?
Per explicar-ho cal
posar-ho en context. Rojava és un territori al nord de Síria, rural, molt
tradicional i patriarcal. S’hi produeixen crims d’honor, matrimonis forçats de
nenes que no arriben ni a l’adolescència, violència domèstica. Hi ha molta,
molta feina per fer. Si aquesta revolució s’ha acceptat i no s’està qüestionant
des de la base és perquè les YPJ, amb el seu esforç, valentia i sacrifici per
alliberar aquell territori, han mostrat que la dona pot tenir molts altres rols
que el de mare, cuidadora, germana i dona. Han canviat la percepció que fins
aleshores es tenia de les dones. Ara, al veure-les armades i amb l’èxit que han
tingut en una lluita tan bèstia, ningú pot posar en qüestió que prenguin
decisions. Gràcies a això, a nivell social, aquest moviment armat s’accepta i
s’acull. De tots els elements que aquesta revolució reivindica i transforma, la
idea de la igualtat de gènere és la que està arrelant més. Això ja és un fet,
per exemple, actualment en l’àmbit polític està establerta una paritat absoluta
entre homes i dones. Tots els càrrecs de presa de decisions s’han duplicat.
També existeixen assemblees que són només per a dones perquè es va veure que a les mixtes, les dones no parlaven. Aleshores es creen aquests espais no mixtes per prendre decisions polítiques.
Pel que fa a l’àmbit
social, a cada barri s’han organitzat les cases de les dones i són elles
mateixes les que regulen les injustícies o la violència contra les dones des
del seu barri i des de la seva mirada. S’han prohibit els matrimonis forçats i
els de nenes de menys de divuit anys. Ara estudien durant més anys. La
violència domèstica està penalitzada (fins ara es contemplava dins de la idea
de l’honor de la família). Els crims d’honor estan perseguits i castigats.
Al costat d’això hi ha hagut altres transformacions. La idea de la democràcia radical i directa, que sigui el poble qui prengui les decisions i s’autogestioni. L’autogestió avarca tots els àmbits. La idea és que al final no s’hagi de tenir un exèrcit, ni policia, sinó que les decisions surtin de les assemblees. Això està costant més perquè no hi ha una tradició, però s’està fent molta pedagogia. El que es vol és arribar a crear un confederalisme
entre pobles i fer desaparèixer els estats, perquè són institucions de poder, i
d’abús de poder versus el poble.
Aquest
projecte té un eix ecològic. Ho pots explicar?
Per parlar d’un
exemple concret.S’ha creat un poble
amb materials ecològics que és només per a dones i nens. S’intenta que sigui un
poble que es pugui autoabastir. Aquest seria un exemple d’ideari ecològic que
es vol estendre.
I
en l’àmbit educatiu, s’estan produint canvis?
Sí, i tant. S’han
posat molts esforços en reobrir les escoles i per fi s’ensenyen totesles llengües del
territori: àrab, kurd i yazidí. Això és meravellós perquè s’ha entès que la
diversitat de les llengües és també la diversitat cultural d’un poble.
Un altre aspecte
molt interessant és que han introduït una assignatura nova que s’ensenya a
totes les escoles, és la Jineologia, la ciència de
les dones que es basa en el principi que cap societat pot alliberar-se si no es
produeix abans l’alliberament de les dones que formen part d’ella. El que fa és
recuperar el rol de la dona en la història, en la mitologia i reexplicar-ho.
Com
viuen les recents amenaces de l’estat turc de bombardejar Rojava?
Es viuen amb preocupació perquè són molt serioses, però no es viuen amb por. S’està intentant buscar una solució pactada. S’entén que la via al final és que hi hagi pau i democràcia a Síria. Si Síria és democràtica, Rojava seguirà existint, perquè la gent vol que existeixi. En el pitjor dels casos, que seria que els estats no donessin suport a Rojava, es confia en la solidaritat internacional de les persones. Les persones tenen molta força a nivell polític i de mobilització. I si tot això tampoc funciona, lluitaran fins al final. I això també ho tenen molt clar. Elles no es rendeixen mai, mai. I aquesta cosa del no rendir-se i de seguir resistint és el que al final et fa guanyadora. Perquè només perds si et rendeixes. Si tu segueixes, encara que et passi de tot, perdre no perdràs.
Què
podem aprendre des de la nostra perspectiva de feminisme?
Una de les coses podria ser la idea
del sacrifici, no des del punt de vista catòlic, és clar. Potser pel que tenim
a perdre, aquí no estem tan avesades a la idea de sacrificar-nos. I allà és té
clar, qui no es sacrifica, qui no posa esforç, no obté. Tot això té una relació
directa amb la idea d’empoderament. Reconquerir allò que ens oprimeix i
transformar-ho. Si ho aconsegueixes, t’empoderes. Elles, amb l’exèrcit han fet
una reapropiació creant un cos d’autodefensa, per exemple.
Una altra, l’he comentat abans, cal
que aprenguem que la lluita d’una dona en qualsevol part del món és la nostra
lluita. Hem de deixar de costat les petiteses que ens separen, i que ens uneixi
la importància d’aquesta essència que ens uneix, que és acabar amb el
patriarcat. Aquesta és la lluita de totes.
Moltes gràcies Alba, gràcies per aquest treball i per difondre i per fer-nos veure, a través de la perseverança del poble de Rojava, que la lluita és l’únic camí, i que aquesta lluita és feminista o no ho és. «Jin, jiyan, azadi! Dones, vida, llibertat!»
FITXACOMANDANTE ARIAN, una historia de mujeres, guerra y libertadTítol original: Comandante Arian Direcció: Alba Sotorra Any: 2018 Durada: 70‘ País: Espanya Idioma original: Kurd i àrab (Subtitulada al català, castellà, anglès, francès, sorani, farsi, hawrami i alemany) Per infomació sobre els passis d’aquest documental podeu seguir les següents xarxes: @ComandanteArian a twitter, instagram i facebook
