El passat dia 26 de novembre es va convocar una vaga general a l’Índia, convocada pels 10 sindicats principals -menys el vinculat al partit del govern- i que va comptar amb el suport del Partit del Congrés (el dels Gandhi, d’orientació socialdemòcrata), del CPIM (el partit comunista que governa a Kerala), i d’altres partits d’esquerres. Els sindicats convocants estimen que fins a 250 milions de persones hi haurien participat. Es podria qualificar de la vaga més gran mai convocada.
Segons un comunicat del CPIM, a més, hi hauria hagut una “participació massiva” de treballadors que no haurien rebut convocatòria prèvia de vaga: treballadors del sector informal, estudiants, dones, camperols, venedors ambulants, i etc. Fins a una quarta part de les persones en edat laboral de l’Índia, el segon país més poblat del món, hi haurien participat.
Les organitzacions convocants van presentar un seguit de demandes que es poden resumir en:
Una transferència directa de 7500 rúpies (~ 83 €) a totes les famílies que guanyin menys del llindar mínim de renda.
Augmentar a 10 kg de cereals gratuïts per persona i més per a totes les persones necessitades.
Ampliació de la Llei Nacional de Garantia d’Ocupació Rural Mahatma Gandhi, que vindria a ser una mena de PER, dels 100 dies actuals a 200 dies de treball en zones rurals, amb millors salaris, i estendre’l a zones urbanes.
Retirada de tots els canvis en la nova legislació laboral implantada pel govern contra els treballadors i d’igual manera la retirada de les noves lleis contra els agricultors. Es denuncia que aquesta reforma laboral facilita als empresaris l’incompliment de les proteccions socials existents, no assigna responsabilitats en seguretat laboral i salut, faria augmentar les hores de treball, i restringiria els drets sindicals i de vaga.
Aturar la privatització de les empreses del sector públic, incloses les del sector financer, ferrocarrils, ports, de la sanitat, etc.
Retirada de la jubilació prematura forçosa de treballadors públics.
Restabliment de l’anterior sistema de pensions: proporcionar una pensió per a tothom.
Estaríem parlant doncs d’unes reivindicacions per garantir la supervivència de la població davant d’una crisi econòmica enorme causada per la pandèmia de la covid-19, amb un augment molt important de l’atur. Tot i que el govern indi ja venia realitzant una ofensiva contra els drets laborals i socials des d’abans de la pandèmia. De fet no és la primera vaga general que s’ha convocat contra aquest govern. Ja n’hi ha hagut d’anteriors, la del gener de 2020 o la del gener de 2019, també per motius similars.
Però la novetat és la reforma del mercat agrícola: les noves lleis són particularment negatives perquè liberalitzen els preus. Els agricultors es queixen que això permetrà a les grans companyies monopolistes imposar els preus que vulguin, en un país on el sector primari encara és molt important i on la majoria de les explotacions són de caràcter familiar. De fet els agricultors han continuat les protestes des de la vaga del passat dia 26, fins i tot amb una nova vaga del sector agrari el passat dia 8 de desembre.
“el silenci mediàtic ha estat particularment eixordador en el cas català”
L’actual primer ministre, Narendra Modi, es podria qualificar d’ultraconservador hindú: líder del partit conservador nacionalista hindú (Bharatiya Janata Party), membre de l’organització ultradretana nacionalista hindú Rastriya Swayamsevak Sangh, que ha estat acusada, junt amb el BJP, d’atiar la violència contra les minories musulmana ara i contra la cristiana al seu moment. Modi havia estat anteriorment primer ministre de l’estat de Gujarat, i allà ja va mostrar el seu tarannà ultranacionalista hindú contra les minories i neoliberal en allò econòmic contra les classes populars. S’ha de recordar i denunciar el sectarisme del govern del BJP contra la minoria musulmana índia, amb els pogroms de Nova Delhi (50 morts) a finals de febrer d’aquest any, les lleis discriminatòries contra la població no hindú, la retirada de l’autonomia de Caixmir, i la repressió ferotge que pateixen els seus habitants.
La novetat de la vaga actual és que les mobilitzacions laborals han coincidit amb les mobilitzacions dels treballadors del sector primari. La vaga va ser seguida d’una marxa d’agricultors cap a la capital Nova Delhi des de diversos estats. El govern va mirar de bloquejar carreteres i accessos per evitar que les marxes hi arribessin, però malgrat que la repressió els agricultors hi van arribar el dia 30 de novembre. Centenars de milers d’agricultors participaren d’aquests bloquejos. Les mobilitzacions camperoles han continuat durant tot el mes de desembre, i mentre escrivim aquest article (dia 21) les organitzacions pageses pressionen al govern amb més mobilitzacions i un dejú de protesta de 24 hores, mentre el govern continua defensant les noves lleis agràries. Algunes fonts diuen que durant les darreres setmanes haurien mort més de 30 manifestants degut a les baixes temperatures.
Davant la vaga general més massiva i més seguida que s’ha convocat mai enlloc, no han sortit gaires notícies. I el silenci mediàtic ha estat particularment eixordador en el cas català, on ens hem d’empassar per la tele, ràdio i diaris totes i cadascuna de les decisions, trobades i “recomanacions” del Fons Monetari Internacional, Banc Mundial, “Brusel·les”, etc., però no se’ns pot informar (no deu ser prou important) de la vaga més important que hi ha hagut mai. Se’ls hi veu el llautó i molt.
Les monarquies corruptes i antidemocràtiques d’Espanya i del Marroc sempre s’han aliat contra els drets i llibertats dels seus habitants i pobles. Una de les principals víctimes ha estat el Sàhara Occidental, un poble colonitzat per Espanya, abandonat amb la mort del dictador Franco i conquerit pel regne marroquí. Des de llavors milers de persones malviuen al desert, amb generacions que han nascut i crescut damunt la sorra, amb la complicitat d’aquesta falsa democràcia anomenada Espanya.
Quin és l’origen del conflicte? Un conflicte congelat
L’origen d’aquest conflicte es remunta a 1975 i 1976, fa 45 anys, Espanya va decidir abandonar el Sàhara Occidental, amb la signatura de l’Acord Tripartit de Madrid i va cedir la seva administració al Marroc i Mauritània. No obstant això, aquest pacte mai ha estat reconegut per l’ONU, que continua considerant el Sàhara com un territori a l’espera de la seva descolonització per part d’Espanya. Les Nacions Unides tampoc han reconegut mai la sobirania del Marroc del Sàhara Occidental.
Hassan II, va ordenar el 6 de novembre de 1975 una marxa de 350.000 persones (la marxa verda) sobre el Sàhara Occidental amb la finalitat de “recuperar” un territori que, segons deia, els pertanyia.
En 1976, el Front Polisario va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), i va començar la guerra amb el Marroc i Mauritània. Posteriorment, el govern maurità va abandonar la lluita, però el Marroc va continuar fins a 1991, quan es va signar l’alto-el-foc. L’ONU va crear llavors la Missió de Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental (Minurso) amb l’objectiu de preparar una consulta prevista per a 1992 i mantenir la pau. Aquest referèndum d’autodeterminació no va arribar a produir-se mai. Els sahrauís segueixen repartits entre els campaments de refugiats, on van fugir durant la guerra pels atacs marroquins contra la població civil.
El cansament d’unes generacions que no veuen alternatives, amb una sensació d’abandó de la població.
En 2021 es compliran 30 anys del final de la guerra amb el Marroc, i ja han transcorregut 45 des del seu inici en 1975.
Els ciutadans sahrauís porten esperant tot aquest temps perquè les Nacions Unides o un altre actor polític els ajudi a recuperar la sobirania sobre el seu territori, però el que han rebut són promeses i observadors internacionals que no han portat cap canvi.
“els sahrauís segueixen repartits entre els campaments de refugiats”
Els ciutadans de la RASD viuen en dues zones principalment, una d’elles sota una estricta supervisió marroquina, en la part del Sàhara, i l’altra en un camp de refugiats de més de 170.000 persones en la zona de Tindouf, en territori d’Algèria.
Les generacions més joves s’han afartat d’acceptar la situació i continuar vivint en el camp de refugiats on van néixer. “No tenim res a perdre i per això podem fer front a l’exèrcit marroquí, que és més nombrós i amb millor armament”
“Els sahrauís es veuen en un atzucac. L’alternativa que tenen és quedar-se altres 30 anys encreuats de braços, una part en campaments de refugiats i l’altra al Sàhara ocupat”.
Per què el Front Polisario fa el pas ara?
Davant la congelació del conflicte durant dècades, el Front Polisario busca trencar l’statu quo que només està beneficiant al Marroc. A mesura que passa el temps, la situació del Sàhara Occidental està més oblidada a nivell mundial, per part de polítics i mitjans. La seva llarga espera a una solució que no arriba, els empeny a iniciar un crit d’atenció, així el 21 d’octubre, prop de 50 refugiats sahrauís dels campaments de Tinduf van iniciar el bloqueig del pas fronterer del Sàhara Occidental cap a Mauritània, per on passa el trànsit de mercaderies –marroquines i sahrauís– amb direcció a l’Àfrica Occidental.
Els civils sahrauís es van manifestar per a demanar al Consell de Seguretat de l’ONU que promocionés la celebració del promès referèndum d’autodeterminació.
Finalment, la Minurso no ho va incloure, com ja és habitual. Davant la persistència de la protesta sahrauí, l’exèrcit marroquí va entrar en la franja desmilitaritzada per a trencar el bloqueig. El Front Polisario va considerar trencat l’acord d’alto-el-foc signat amb Rabat en 1991 i, l’endemà, va declarar l’estat de guerra.
Marroc treu rèdit de l’estancament del conflicte i opta per mantenir l’alto-el-foc. Encara que no hi ha un reconeixement internacional de la sobirania del Marroc al Sàhara Occidental, el Marroc sap que com més temps passa, més s’aferma la seva posició. En aquest statu quo ha pogut mantenir el seu discurs que el conflicte ha acabat, i que el Sàhara és marroquí.
Com han respost els civils residents en els campaments de refugiats, I els sahrauís que viuen en la zona ocupada?
Segons el Front Polisario, la situació en els campaments és d'”eufòria i satisfacció”. La declaració d’estat de guerra ha generat una mobilització voluntària “massiva” de joves sahrauís majors de 18 anys per a allistar-se en l’exèrcit.
La població civil sahrauí està patint el desplegament de policies i forces marroquines pels carrers de les ciutats dels territoris ocupats, el Polisario tem que la declaració de guerra es tradueixi en “represàlies”.
Una altra de les demandes històriques dels sahrauís és la incorporació de la funció de control dels drets humans en les zones ocupades del Sàhara Occidental per part de l’ONU.
Mai s’ha produït, a causa de l’oposició de fidels aliats del Marroc, com França.
Revoltes i respostes populars en temps de pandèmia i d’acords de pau incomplets i incomplerts “No hay nada sin historia. Quien no la tiene, se acabó. Los blancos dicen a los indios: cuénteme un cuento. Y si ellos hablan, los blancos dicen que es cuento. Y sólo queda eso: un cuento. Y allí se acabó la historia. La historia es de todos; cada uno debe hablar su parte; entre todos se da un redondeo”. Taita Abelino Dagua, Exgobernador Misak [Guambianos: hijos del aroiris y del agua]
Colòmbia viu temps difícils, cada notícia sepulta l’anterior. És difícil conviure amb les notícies d’assassinats i massacres que marquen el nou cicle de violència que van inaugurar uns acords de pau entre l’estat i la guerrilla de les FARC-EP que el govern colombià mai ha complert. Escollim quatre notícies que han marcat els darrers dos mesos i ens ajudem de la concepció del poble Misak per a entendre que necessitem la història per interpretar el que s’està vivint a Colòmbia. Potser no és lineal, sinó que camina com el dibuix de la closca d’un cargol, i a cada volta de l’espiral, creix, canvia o s’aprofundeix. A més, el poble Misak està insistint a dir la seva part. Comencem el camí per aquí.
16 de setembre: El poble originari Misak tomba l’estàtua del conqueridor Sebastián de Belalcázar Popayán, capital del departament del Cauca, és coneguda com la ciutat blanca per la seva arquitectura colonial al centre històric, i és un clar exemple de l’herència colonial a Colòmbia. La seva imatge emblemàtica no representa un territori on un quart de població s’autoreconeix com indígena i gairebé un 17% com afrodescendent. Amb Belalcázar, al s. XVI va arribar no només la imposició de la religió i l’idioma, sinó també el cadastre que va permetre l’escriptura de les terres. Els descendents d’aquells que se les van repartir, són avui els grans terratinents i empresaris. Un exemple: Incauca, la indústria sucrera més gran del país, compta amb unes 44.000 hectàrees de canya de sucre cultivades al Cauca. La collita no només es tradueix en sucre, sinó també en bioetanol. Els indígenes reclamen com a pròpies moltes d’aquestes terres, ja que la violència de les guerres repetides els van arraconar a les muntanyes i han perdut àrees cultivables. El poble Nasa a aquestes recuperacions de terres les anomenen “liberación de la madre tierra”. Per això, el poble Misak proclama avui que venen “amb la sang indígena a les venes a lluitar contra els qui tenen la sang indígena a les mans”.
Matinada del 8 de setembre: La Policia mata a un home a Bogotà a cops i descàrregues elèctriques de tasser Massa semblant al cas de George Floyd, viralitzat i convertit en un clam contra la policia als Estats Units. Un vídeo igual de dolorós comença a compartir-se per xarxes socials. S’hi veu clarament com dos agents immobilitzen a Javier Ordoñez, i a terra li apliquen repetidament descàrregues elèctriques amb un tasser. Javier, de quaranta-tres anys, suplica en va, “Ya, por favor, no más”. Diu la policia que estava begut i havia tingut una baralla al barri… i el van condemnar a mort. No és ni la primera ni l’última víctima per violència policial ni a Bogotà ni a Colòmbia, però encén l’espurna. Milers de persones surten a protestar enfront dels CAI (Centro de Atención Inmediata), petites comissaries als barris, estesos per tota la ciutat. Ràbia contra la policia i ràbia acumulada per tants mesos de confinament i pandèmia que han portat les classes populars a l’extrem. Tot esclata. Els CAI es consumeixen en el foc i la policia respon amb més violència. Disparen indiscriminadament uniformats, però també vestits de civil sense separar-se dels seus companys amb uniforme. Entre el 9 i l’11 de Setembre, maten a 13 persones més, incloses 2 menors d’edat.
“no és casualitat que més de 500 empreses espanyoles estiguin presents al país”
Colòmbia és un país centralitzat, i altres casos recents d’assassinats a mans de la policia han passat més inadvertits, com el d’Anderson Arboleda. Va ser el 19 de maig, quan la policia va colpejar fins a la mort al jove afrodescendent de dinou anys, acusant-lo de trencar la quarantena. Tot i que el seu cas es va denunciar i reivindicar amb un #BlackLivesMatter a la colombiana, no va generar mobilitzacions ni moltes més reaccions. Tal com passa als Estats Units, a Colòmbia ser negre també et posa en perill enfront de la policia. Potser per passar a una població allunyada de la capital, per ser afrodescendent i perquè no va ser registrada en vídeo la seva mort, va ser el cas d’Ordoñez i no el d’Arboleda qui va fer esclatar la ràbia.
Durant les mobilitzacions a Bogotà i la seva perifèria, alguns CAIs es van transformar en biblioteques populars. Una il·lusió que va durar pocs dies, ja que la policia va desallotjar-los, però que va posar en relleu la creativitat i la força de les protestes. El crit contra la policia és divers, hi ha qui parla d’abolir-los, hi ha qui parla de reforma, però el que està molt clar és que les joves estan cansades d’una societat militaritzada on es prioritza la policia i l’exèrcit enfront l’educació i els drets bàsics de la població.
S’acostuma a dir que a Bogotà poc se sap de la guerra que segueix viva a territoris rurals de Colòmbia, però les perifèries de la ciutat i els seus carrers estan plens de població desplaçada. La pobresa urbana té molt a veure amb gent que s’ha vist obligada a marxar del seu territori. Exiliats interns. La violència i la manca de terres com a protagonista de nou. Com als temps de Belalcázar.
11 d’agost: Massacre de Llano Verde, Cali Assassinen a cinc adolescents afrodescendents d’entre 14 i 16 anys. Estaven al lloc equivocat, una plantació de canya on recentment havien matat un dels vigilants. De nou, el racisme no va ajudar. A Llano Verde, als afores de Cali, viuen famílies desplaçades pel conflicte armat. De fet, és una zona amb risc d’inundacions. El barri limita amb plantacions de canya, que en el seu moment van ser de la Corona Espanyola i ara són del municipi i empresaris. El fiscal va explicar que els acusats d’homicidi van posar als joves al seu punt de mira, tot i no tenir res a veure amb l’assassinat del vigilant.
Als mitjans, i a les xarxes socials no van esperar per a criminalitzar-los. Delinqüents, drogoaddictes, lladres…, plouen els assenyalaments d’una societat que ni els coneixia. Però eren joves i negres. Cada vegada que hi ha un assassinat, algú té el valor de justificar-lo. I això resulta esfereïdor si l’estat ho empara.
És difícil parlar d’un cas, però pitjor és parlar només en xifres. Tot i això, multipliqueu Llano Verde per 61. És el nombre de massacres al país només en el que portem de 2020 fins que començo a escriure aquestes línies. Són 246 vides menys. Però a això li hem de sumar més de 200 assassinats selectius a activistes, líders comunals i socials. Des de la firma de l’acord de pau entre la insurgència de les FARC-EP i l’estat colombià, el novembre del 2016, han estat assassinades més de mil persones que estaven involucrades en la defensa dels territoris i el medi ambient, lluites indígenes, camperoles, afrodescendents, i la construcció de pau des de la base.
La majoria d’aquestes massacres han estat a territoris rurals fortament militaritzats. Llocs on la sortida de les FARC va deixar un buit de poder, però a on ja operaven també grups narcoparamilitars que exercien control poblacional. Amb la partida de la guerrilla, van esclatar noves disputes o senzillament els narcoparamiltars es van apoderar del control. Tampoc és casual que es tracti de territoris geoestratègics o amb gran riquesa natural. Com als temps de Belalcázar, els armats operen on hi ha interessos econòmics.
Reescriure la història
Potser els temps de Belalcázar no han acabat, i per això no es tracta només d’una estàtua: és una forma de reescriure la història. Com en una espiral, passar sobre els mateixos fets i reescriure’ls. Potser per això, la part més “blanca” de Popayán s’ha sentit amenaçada i el seu alcalde ha ofert 5 milions de pesos (1.200 euros aprox.) per informacions sobre els responsables de l’acció i ha amenaçat amb detencions i processos judicials. Els Misak, que tenen reconeguda la justícia pròpia davant l’estat, defensen que han celebrat un judici on a Belalcázar se’l considera culpable de genocidi, espoli i acaparament de terres; desaparició física i cultural dels pobles; furt del patrimoni cultural i econòmic; repartiment arbitrari de terres; violació de dones; esclavització de la mà d’obra indígena per a enriquiment il·lícit; imposició de costums i creences com el cristianisme; profanació de llocs sagrats i desharmonització espiritual, entre altres crims.
L’acció, que replica d’altres que ja han fet a Xile els maputxes, ha posat a debat nacional, les desigualtats creades des de la conquesta pels espanyols. I com aquestes són l’origen d’una violència que no ha parat, a un país on el 81% de les terres està en mans d’1% de propietaris.
Per part nostra, falta un altre debat. No és casualitat que més de 500 empreses espanyoles estiguin presents al país, o que el grup comunicatiu Prisa controli Caracol TV, el canal colombià de més audiència. Qui habitem el “Reino de España”, siguem part de la diàspora colombiana o no, tenim el deure de visibilitzar les lluites per la vida enmig de la mort. La solidaritat internacional és una forma de protecció i des de Colòmbia ens demanen que posem la mirada sobre les seves lluites, però també que busquem els responsables a casa nostra per desarticular la història colonial.
Cristina Grau. Secretària General del sindicat d’Hostaleria de CGT Barcelona
El zapatisme és, ara per ara, la resposta més acabada, la proposta més completa a les lluites mundials de resistència. Resistència i lluita en contra d’ambicions desmesurades que també estan acabant amb el planeta. Aquells que ho neguen o el reneguen són els que mai van comprendre a fons les seves propostes radicals d’una altra forma de fer política; una altra forma de governar; una altra forma de quotidianitat on les dones tinguem dret a la mateixa dignitat i respecte que els homes. Es tracta d’una manera “molt altra” de definir i resoldre les mancances i anhels de tots els desposseïts i, entre ells, els pobles indis. Sobretot els pobles indis.
M’agradaria ressaltar que el primer aixecament de l’EZLN va ser el març de 1993 i el van encapçalar les dones zapatistes… Com va començar? Abans de l’aixecament armat de 1994 el poble indígena vivia en una esclavitud i horror, treballant les seves pròpies terres amb els patrons que deien ser propietaris de les finques, una vida infrahumana plena d’humiliació i sofriment. Per part de les dones, cap va aprendre mai a llegir ni a escriure perquè els amos les consideraven animals, tampoc parlaven castellà. Afirmen haver nascut en famílies que, per generacions, “no prenem dolç” perquè no ho permetia el patró. Però ni l’escuma de la mel el dóna a llepar als nens, no podien agafar ni un trosset de canya. Encara que, és clar, el bestiar del cacic podia donar-se els seus desitjos, com llepar sal tranquil·lament per estar mòlt, gràcies a la pell cuita de les mans índies.
Existia el dret de cuixa, de com són violades les jovenetes amb la mateixa naturalitat amb què el sol surt i es posa. Això ja no succeeix a les comunitats en resistència de l’EZLN, on van fer fora els patrons. Però sabem que passa a moltes finques del país mexicà i per això segueix fent mal. Si alguns homes i pares protestaven i s’organitzaven, la seguretat pública violava i assassinava a les seves dones, filles, etc. fins que va arribar la informació que podien organitzar-se clandestinament i es van formar milicianes i insurgents, és quan els fundadors de l’EZLN van arribar a les muntanyes de Chiapas.
(Fragment de la Carta del Subcomandante Marcos sobre la vida quotidiana a l’EZLN del 26 de gener de a 1994)
“Susana, Tzotzil està enutjada. Fa estona la burlaven perquè, diuen els altres de l’CCRI (Comitè Clandestí Revolucionari Indígena), ella va tenir la culpa del primer alçament de l’EZLN, el març de 1993. “Estic brava”, em diu. Jo, mentre esbrino de què es tracta, em protegeixo darrere una roca. “Els companys diuen que per culpa meva es van alçar els zapatistes l’any passat”. Jo em començo a apropar cautelós. Després d’una estona descobreixo de què es tracta: el març de 1993 els companys discutien el que després serien les “Lleis Revolucionàries”. A Susana li va tocar recórrer desenes de comunitats per parlar amb els grups de dones i treure així, del seu pensament, la “Llei de Dones”.
Quan es va reunir el CCRI a votar les lleis, van anar passant una a una les comissions de justícia, llei agrària, impostos de guerra, drets i obligacions dels pobles en lluita, i la de dones. A Susana li va tocar llegir les propostes que havia ajuntat del pensament de milers de dones indígenes. Va començar a llegir i, a mesura que avançava en la lectura, l’assemblea de l’CCRI es notava més i més inquieta. Se sentien rumors i comentaris. En chol, tzeltal, tzotzil, tojolabal, mam, zoque i castellà, els comentaris saltaven d’un costat i altre. Susana no es va acovardir i va seguir envestint contra tot i contra tots: “Volem que no ens obliguin a casar-nos amb qui no volem. Volem tenir els fills que vulguem i puguem tenir cura. Volem dret a tenir càrrec en la comunitat. Volem dret a dir la nostra paraula i que es respecti. Volem dret a estudiar i fins i tot de ser xofers “. Així va seguir fins que va acabar. A la fi va deixar un silenci pesat. Les “lleis de dones” que acabava de llegir Susana significaven, per a les comunitats indígenes, una veritable revolució. Les responsables de dones estaven encara rebent la traducció, en els seus dialectes, del que s’ha dit per Susana. Els homes es miraven els uns als altres, nerviosos, inquiets. Tot d’una gairebé simultàniament, les traductores van acabar i, en un moviment que es va anar agregant, les companyes responsables van començar a aplaudir i parlar entre elles. No cal dir que les lleis de dones van ser aprovades per unanimitat. Algun responsable tzeltal va comentar: “El millor és que la meva dona no entén espanyol, que si no …” Una oficial insurgent, tzotzil i amb grau de major d’infanteria, se li tirà al damunt: “chingaste perquè ho anem a traduir en tots els dialectes “. El company baixa la mirada. Les responsables de dones estan cantant, els homes es rasquen el cap. Jo, prudentment, declaro un recés. Aquesta és la història que, segons em diu Susana ara, va sortir quan algú de CCRI va llegir una nota periodística que assenyalava que la prova que l’EZLN no era autènticament indígena és que no podia ser que els indígenes s’haguessin posat d’acord en iniciar la seva alçament el primer de gener. Algú, de broma, va dir que no era el primer aixecament, que el primer havia estat al març de 1993. Van fer broma a Susana i aquesta es va retirar amb un contundent “vagin a la chingada” i una mica més en tzotzil que ningú es va atrevir a traduir. Aquesta és la veritat: el primer aixecament de l’EZLN va ser al març de 1993 i el van encapçalar les dones zapatistes. No hi va haver baixes i van guanyar. Coses d’aquestes terres”.
Les comandantes Ramona i Susana van ser les impulsores i encarregades d’informar per les comunitats sobre la llei de les dones. Aquestes van ser les deu primeres peticions de la llei revolucionària de les dones, el 1996 es van ampliar fins a 33, incloent entre d’altres, la prohibició de begudes alcohòliques, i plantació i consum de drogues a comunitats zapatistes.
Llei revolucionària de dones:
Primera.- Les dones, sense importar la seva raça, credo o filiació política tenen dret a participar en la lluita revolucionària en el lloc i grau que la seva voluntat i capacitat determinin.
Segona.- Les dones tenen dret a treballar i rebre un salari just.
Tercera.- Les dones tenen dret a decidir el nombre de fills que poden tenir i cuidar.
Quarta.- Les dones tenen dret a participar en afers de la comunitat i tenir càrrec si són elegides lliurement i democràticament.
Cinquena.- Les dones i els seus fills tenen dret a atenció primària en la seva salut i alimentació.
Sisena.- Les dones tenen dret a l’educació.
Setena.- Les dones tenen dret a triar la seva parella i llevat obligades per la força a contraure matrimoni.
Vuitena.- Cap dona pot ser colpejada o maltractada físicament ni per familiars ni per estranys. Els delictes d’intent de violació seran castigats severament.
Novena.- Les dones podran ocupar càrrecs de direcció en l’organització i tenir graus militars a les forces armades revolucionàries.
Desena.- Les dones tindran tots els drets i obligacions que assenyalen les lleis i els reglaments revolucionaris.
Durant
tots aquest anys, han continuat treballant les comunitats i avançant en les
seves propostes. Una cosa és clara, en les comunitats zapatistes no hi ha
feminicidis.
Penso
que el repte és saber escoltar veus indígenes, especialment veus de dones en
aquests mons indígenes. Poder-les comprendre i després arribar a la necessària
sistematització que faig com a persona compromesa amb un món més just.
A través dels anys, he escoltat en silenci i après d’elles, les zapatistes indígenes, com veuen el món, la natura, com es veuen a si mateixes, els seus fills, els seus companys i com conceben el seu cos de dona encastat en creences ancestrals. Començar amb les veus múltiples d’aquestes dones. Què diuen? Com ho diuen? Què esperen? Què reclamen? Què aporten des de la seva visió del món?
“assajo “un altre camí”, per aconseguir aquest “altre món””
Però
jo vull començar a baix, a baix i a l’esquerra. Vull començar amb les veus de
les zapatistes i altres dones indígenes del continent. Necessito unir aquests
dos mons, el de la teoria feminista, que encara que em fascini, no inclou
l’espectre del que viuen i narren en profunditat les pràctiques i veus
indígenes. He de fer-ho però a la meva manera i “d’una altra manera”.
Així
que assajo “un altre camí”, per aconseguir aquest “altre
món” amb les meves contribucions modestes com persona que dóna suport al
zapatisme i les seves dones. Les veig com la millor esperança d’un altre camí
on dones i homes comparteixin les seves lluites, les seves disjuntives, les
seves decisions cap a un altre món millor possible i més equitatiu per a elles
i ells. “… Construeixen noves realitats que necessiten una altra
reflexió teòrica”, diu el finit sub Marcos en el seu escrit “Una
altra teoria?”.
La meva única experiència en territori zapatista, de moment, va ser l’octubre 2016. Vaig anar a Chiapas un mes, a banda de estar amb ells al 20è aniversari del Congres Nacional Indígena, vaig complir un dels meus somnis, poder visitar i estar d’observadora al cargol de la realitat, on van assassinar el mestre Galeano i destruir l’escola clínica que hi havia a la comunitat, va ser molt especial, ja que des de CGT vam fer campanya per ajudar a reconstruir i des de Barcelona, amb l’ajuda de tots els companys dels sindicats, vam fer molta difusió i col·laboració.
Un
de tants moments meravellosos que vaig passar a la comunitat va ser parlant amb
una joveneta de 15 anys, quan venia per llenya cada matí, la seva claredat en
veure la vida i la informació que tenia de com estava el mon, allà en plena
selva lacandona, jo li preguntava si tenia por, dels paramilitars, la contra
insurgència que fa servir l’Estat contra ells, per que són els mateixos veïns que
conviuen amb ells, són gent indígena també que són comprats per partits
politics, que es venen per un cotxe, un televisor, enganyats, després els
treuen les terres, i es queden sense res, i ella rient em deia: “no, jo ja em
sé defensar”; i li contestava que si veiés que et passa quelcom, aniria a ajudar-te,
i reia mes fort: “tranquil·la que ja li faria córrer a cops de puny”. Rèiem les
dues. Vam parlar també de com estaven les dones, ella em va dir que tenien
completa llibertat de casar-se amb qui volguessin, que ja no era com abans, a l’època
de la seva àvia, que era el pare qui decidia i la venia per un animal, pesos o
beguda (quan els cacics s’havien apropiat de les seves terres). Ara si ja no
volien estar amb el company, ho parlaven i es separaven, comunicant-ho a la
Junta del Bon Govern.
El que vaig observar és que per a elles no hi ha problema, ni que tinguin dificultat a reclamar els drets com a dones ni com a poble, per que no pensen els drets individualment si no en col·lectiu. En la relació amb la parella, una dona insurgent, deia que no hi ha problema perquè l’acord el resolien amb l’espòs. Perquè “l’acord” es pren col·lectivament, és l’acord de l’assemblea. Si la companya ha de sortir tres dies per complir la seva tasca com a comissària agrària o si ha d’atendre problemes a mitjanit, o si ha de deixar els nens i no pot preparar el pozol ni la torrada, cap problema. Això va dir aquesta companya i moltes més. “L’acord” fa d’intermediari freqüentment les relacions home/dona, les opressions i limitacions exercides per l’home sobre la dona i recolzades freqüentment pels usos i costums i influències patriarcals de la societat dominant. Equilibri i harmonia que reflecteixen la forma feminista zapatista de cercar l’equitat amb l’home.
Article original de Thomas McClure, investigador del RIC, a Novara Media.
A tot el món, els Estats es veuen pressionats per la seva resposta a la crisi del coronavirus. Alguns no aconsegueixen protegir els seus ciutadans, alguns utilitzen la Covid-19 com a excusa per assolir més poder autoritari, i d’altres fan ambdues coses alhora.
Aquí, al Nord i l’Est de Síria, la regió autònoma més coneguda com Rojava, 4 milions de sirians -kurds, àrabs, cristians- viuen fora de la protecció precària i del control autoritari del règim de Bashar al-Assad. L’objectiu és construir una nova forma de política comunitària, fora de l’Estat. En conseqüència, la regió autònoma s’enfronta a l’aïllament, l’embargament i poca ajuda per part dels poders estatals que no volen veure triomfar el seu projecte, i deixen que busqui solucions alienes a les que poden oferir les Nacions Unides i l’Organització Mundial de la Salut.
La regió ha patit nou anys de guerra, s’enfronta a unes forces d’ocupació turques que tenen com a objectiu les infraestructures sanitàries i d’aigua, no té cap reconeixement internacional i el gener ha vist el tancament de l’única ajuda de l’ONU que creua al Nord i l’Est de Síria. Tot això ha deixat la regió en un risc extrem de coronavirus. L’OMS es nega a recolzar-la directament i l’Administració autònoma del Nord i l’Est de Síria (AANES, les sigles en anglès) depèn dels seus propis i escassos recursos i de l’ajuda enviada a través del govern d’Assad, de la qual poca arriba al nord-est.
Crisi preexistent
La situació humanitària és greu a tota Síria i el nord-est no n’és una excepció. 1,6 milions de persones necessiten ajuda humanitària, incloses 600.000 persones desplaçades internament. Els metges locals treballen amb una taxa de mortalitat del 10%, tant en els centres de detenció que contenen combatents de l’ISIS com en els camps de refugiats –en alguns dels quals hi ha famílies vinculades a l’ISIS, altres allotgen centenars de milers de kurds desplaçats per successives invasions turques, així com àrabs que han fugit a la seguretat relativa del nord-est durant els nou anys de conflicte.
Els 4 milions de residents de la regió depenen d’una capacitat total de 40 respiradors i 35 llits d’UCI. Nou dels onze hospitals públics del Nord i l’Est de Síria han estat afectats per la guerra. De fet, un estudi recent de l’Escola d’Economia de Londres va arribar a la conclusió que les regions de l’AANES tenen la capacitat de gestionar només 460 casos de coronavirus abans de ser superats.
Suport de l’OMS
L’única manera de confirmar amb precisió un cas de coronavirus és amb màquines de prova de reacció en cadena de polimerasa (PCR). Les úniques màquines de PCR del Nord i l’Est de Síria es van perdre l’octubre del 2019, quan Turquia va envair la ciutat de majoria kurda Serê Kaniyê. L’hospital va ser bloquejat i després requisat com a part de l’operació, deixant-lo inaccessible i inservible.
L’OMS havia exigit al Nord i l’Est de Síria que s’enviessin totes les mostres a la capital siriana, Damasc, però ni l’OMS ni el govern sirià facilitaven el procés. El 2 d’abril, es va confirmar a Damasc un cas de Covid-19. El mateix dia, a la regió del Nord i l’Est de Síria se’n va produir la primera mort, tot i que tant el govern sirià com l’OMS no van comunicar aquesta informació a l’AANES fins passades dues setmanes. Això va posar en perill el personal mèdic i va fer que els funcionaris sanitaris de la regió no poguessin prendre les precaucions adequades.
“mentre que el règim obstrueix l’ajuda del sud, Turquia aplica pressió pel nord”
A través de Turquia, l’OMS recentment ha subministrat kits de prova a Idlib, una ciutat controlada per Hayat Tahrir-al-Sham (HTS) al-Qaeda, des d’on es poden enviar mostres a Turquia per fer-ne la prova. També ha proporcionat 1200 kits de proves a zones controlades pel règim. Tanmateix, per la falta d’un estatus reconegut, el Nord i l’Est de Síria no té accés als kits de proves proporcionats per l’OMS. Amb el suport del govern regional del Kurdistan a l’Iraq, l’AANES finalment va poder adquirir per la via privada cinc màquines de PCR. Amb això i les proves de primera línia com proves de glòbuls blancs i controls de temperatura, l’AANES ara és capaç d’engegar un programa bàsic de proves, enlloc de confiar només en Damasc.
Ajuda rebuda de l’ONU
L’organització matriu de l’OMS, l’ONU, complau als poderosos Estats membre del Consell de Seguretat. El gener del 2020, Rússia -que dona suport al règim de Damasc i no reconeix l’autonomia del nord-est- va exercir el seu veto al Consell de Seguretat per bloquejar l’única ajuda de l’ONU al Nord i l’Est de Síria.
Això significa que tota l’ajuda de l’ONU a Síria s’envia ara a zones controlades per HTS, a faccions sota el control del servei d’intel·ligència turc o directament al règim d’Assad. L’AANES es veu obligada a intentar accedir a l’ajut de l’ONU mitjançant Damasc, però la realitat és que la majoria d’ajudes enviades a Damasc romanen en zones lleials al règim. Poc o res no arriba mai al nord-est.
Un únic lliurament d’ajuda de 20 tones a través de Damasc va arribar al Nord i l’Est de Síria, però segons el seguiment de l’OMS, el 89% de l’entrega va quedar en una zona controlada pel règim a Qamishlo. L’assistència precària proporcionada a l’AANES incloïa incubadores infantils i altres subministraments no relacionats amb coronavirus. Un metge va explicar al Rojava Information Center que els subministraments eren “bàsicament inútils”. D’una manera similar, sota pressió turca, el govern regional kurd iraquià també ha impedit la compra i la transferència de subministraments de coronavirus al nord i l’est de Síria.
Un informe recent de l’Oficina per a la Coordinació d’Afers Humanitaris de l’ONU indicava que aquesta decisió reduirà extremadament la capacitat del Nord i l’Est de Síria per combatre el coronavirus. Set centres sanitaris de Raqqa s’enfronten a greus mancances de medicaments i subministraments com a conseqüència directa de la decisió i un està a punt de tancar. A més, el centre de salut del campament Hol també ha quedat molt afectat.
Atacs de Turquia a l’aigua
Mentre que el règim obstrueix l’ajuda del sud, Turquia aplica pressió pel nord. La invasió de Turquia de Serê Kaniyê i Tell Abyad el 2019 es va caracteritzar pels bombardejos i atacs aeris dirigits a punts de salut i clíniques, que van comportar en la pèrdua de dos hospitals clau mentre Turquia avançava en el control del territori de l’AANES.
Això també va permetre que Turquia prengués el control de l’estació d’aigua d’Allouk. Allouk és una peça fonamental de la infraestructura que proporciona aigua potable a entre 650.000 i 1 milió de persones, incloent 65.000 persones desplaçades internament i persones relacionades amb l’ISIS en el campament de Hol; a persones desplaçades internament als camps de Washokani i Aresha i assentaments ad-hoc, incloses 80 escoles a Hasekah; al centre de detenció per a combatents capturats del ISIS més gran al món, que alberga uns 5.000 combatents i l’escenari d’una revolta recent; i al principal hospital de quarantena de l’AANES.
Turquia va llançar un atac aeri contra Allouk el primer dia de la invasió i el va deixar inoperatiu. Ara Turquia controla l’estació d’aigua, i tot i que des d’aleshores s’ha solucionat sota mediació internacional, Turquia ha tallat cinc vegades el darrer mes el flux d’aigua a les zones de l’AANES i ha forçat que l’AANES enviés més electricitat (i a que en pagués les reparacions de) a les zones que Turquia va ocupar el 2019. Com a força d’ocupació, Turquia és responsable del subministrament d’electricitat a Serê Kaniyê segons el dret internacional i, a més, exigeix molta més potència del que és proporcional a les seves necessitats. Més recentment, el 2 d’abril, les forces turques van escorcollar la canonada d’aigua d’Allouk a Hasekah i van tallar l’aigua per cinquena vegada.
Solucions sense comptar amb l’Estat.
Amb Rússia, Turquia i el govern de Damasc fent pressió sobre les regions autònomes, amb l’ajuda de l’OMS i l’ONU, el nord-est es veu obligat a buscar solucions alternatives. D’una banda, les seves exigències polítiques són clares: l’aprovisionament directe de kits de prova de l’OMS i altres subministraments, la reobertura del pas d’ajuda de Yaroubiah, el fi de la manipulació del flux d’aigua per part de Turquia i el reconeixement a llarg termini de l’autonomia del nord-est com a part d’una Síria federal i democràtica.
A curt termini, però, la regió es veu obligada de nou a dependre dels seus propis recursos. S’estan duent a terme múltiples projectes mèdics per fer respiradors casolans com a solució a l’escassetat crònica en aquest àmbit. L’ajut es distribueix per les famílies a través de les comunes locals que conformen els fonaments del sistema democràtic de base.
Si s’assoleix la visió de l’AANES d’una Síria federal, serà una oportunitat per difondre aquestes idees en un món que acaba de veure amb els seus propis ulls la necessitat de viure amb recursos locals i d’una vida comunal. Per ara, l’administració depèn d’aquests ideals que van fer palesa la seva vàlua durant una guerra i que són la seva millor esperança de mantenir viva la població al llarg de la crisi pandèmica.
