Autor: Equip Comunicació CGT Catalunya

CGT Ensenyament

Sovint, les discussions i debats pedagògics es fan al voltant de dues línies crítiques. D’una banda, la que ataca l’educació frontalment, amb l’afirmació que l’escola no reuneix les condicions necessàries per aprendre a causa de la pobresa de les seves infraestructures i del seu desfasament tecnològic. De l’altra, la que es basa en la crítica de l’educació tradicional i mecanicista que naturalitza l’explotació, genera i potencia desigualtats, limita la creativitat de l’individu i construeix relacions jerarquitzades, tant des de dins com des de fora de les escoles (instituts i altres institucions educatives), alhora retroalimentant-se del medi social capitalista.

Que des de l’escola s’eduqui, des de ben petits, en el pensament crític i divergent per ser capaços de transformar el nostre context a partir de l’acció i la reflexió, és un reclam recurrent dels agents de la comunitat educativa (universitat, escoles, mestres, administració, equips directius, sindicats, AMPES, AFES, etc). Ara bé, no ens enganyem, que es reclami no vol dir que es materialitzi, i el que és urgent, és que cada col·lectiu reflexioni sobre quin és el seu paper perquè aquesta demanda de paraules es transformi en fets.

Quan analitzem el dia a dia actual de mestres i professorat a l’hora d’afavorir la generació de pensament crític a partir de la seva pràctica, ens trobem amb uns fets que dibuixen un escenari poc optimista. Malgrat tot, situar-nos en el fatalisme no ajuda a avançar, sí que cal reflexionar sobre quina és o quina hauria de ser la manera de fer dels i les docents davant una situació cada vegada més precària i excloent, si de veritat el que es persegueix, és canviar-la. Ara mateix però, existeixen una sèrie de fets que apuntem tot seguit i que evidencien com d’allunyades estem de les condicions que haurien de permetre despertar la consciència crítica de l’alumnat.

Primer de tot, la manca de mobilització del professorat.

Costa d’entendre que un col·lectiu que va assolir les seves victòries a partir de lluites que incloïen vagues indefinides per la defensa dels seus drets, hagi caigut en la desmemòria i conseqüent inacció que comporta fets com que el seguiment d’una vaga convocada del sector, no superi el 15% de participació. Portem ja gairebé una dècada d’aplicació de mesures que afecten les condicions laborals dels treballadors i la qualitat del sistema educatiu: decret de plantilles, decret d’autonomia de centre, decret d’avaluació, privatització de l’escola pública, etc., i la resposta del col·lectiu docent ha estat minoritària i ineficaç.

Si callem, atorguem, i això és el que la majoria de mestres i professorat hem fet. Sense reacció aplanem el camí i donem carta blanca a l’administració de torn perquè dispari amb més força el gallet d’una arma mortífera.

La pregunta que se’n deriva és obligatòria, com podem arribar a pensar que eduquem per generar pensament crític i divergent si com a col·lectiu no donem exemple? Com exigim aquesta competència al nostre alumnat si mentrestant els adults tenim tendència a ser els grans obedients del sistema capitalista? Emerson en tenia una resposta:

El ruido de lo que somos llega a los oídos de nuestros alumnos con tanta fuerza que les impide oír lo que decimos

Els infants i joves aprenen dels seus mestres i professors allò que són i allò que fan, i no tant el que diuen ser o el que diuen fer. Cal exercir, com diu una màxima llibertària, la Propaganda pel Fet.

Un segon element que allunya els docents de generar una educació crítica és la universalització de l’educació, una arma adoctrinadora.

Els estats han tingut molt clar que l’educació és l’eina més poderosa per canviar el món. I han treballat per posar-la al seu servei. La idea de la institució escola neix de grans famílies capitalistes que decideixen adoptar el model pedagògic prussià i l’imposen “per al bé de tothom”, esdevenint les escoles un mitjà d’instrucció per al “consum indiscriminat” on els joves aprenen indirectament que viuen per comprar coses, sentir-se bé i obeir. Així, aquesta universalització, que a priori ens beneficia, estant al servei del poder se’ns gira en contra ja que és utilitzada per rellançar el capitalisme.

El poder té clar que l’escola és una eina poderosa per perpetuar el sistema i d’aquesta manera és utilitzada per consolidar la selecció que ens ve donada per la classe social en què naixem i per  inculcar les formes competitives que el neoliberalisme necessita per existir. Per mitjà d’exàmens, de premis, de càstigs, de divisions segons criteris d’edats i capacitats, etc. les desigualtats es perpetuen embolcallades dins una falsa prospecció d’oportunitat de futur, si seguim el camí de la competitivitat. I tot es fa des de la ideologia de la neutralitat, des de la invisibilitat. Aquesta invisibilitat és la manera que té el poder de condicionar la manera de fer de la població. Fer creure que l’educació és neutral és una manera inicial d’imposar el feixisme però sense que vegem qui són els responsables ni quins són els propòsits ideològics i polítics. Així, la gent no els podem identificar, assenyalar i rebel·lar-nos contra els culpables, perquè no els veiem. Aquest és un debat de fons que ha desaparegut del discurs de la comunitat educativa perquè s’ha acceptat i adoptat el model universal d’escola pública com a nostre, sense fer-hi una anàlisi de fons. Creiem que és un error, perquè tot i ser conscients de que la realitat és la que és i que ara mateix sol ens queda lluitar i transformar l’escola pública des de dins, aquesta postura fàcil i acomodada ens fa oblidar certes coses i no prendre consciència d’on som. Fent un símil, l’escola pública per a la classe treballadora és el mateix que la institució política (ajuntaments, diputacions, etc…) per als moviments socials. És a dir, és tant forta i tant absorbent que és impossible de canviar-la radicalment des de dins. Seguint les idees desescolaritzadores de Holt o de Illich, s’hauria de destruir per començar de zero.

La Nova Escola del segle XXI. Revolució pedagògica?

En un context de retallades que han afectat plenament la inversió en formació del professorat, apareix, a mode d’anunci, un nou producte revolucionari (fruit d’una aliança entre entitats i fundacions privades) que assegura que arriba per arreglar els problemes de l’educació d’aquest país. Parlem de l’EN21. Alguns centres escolars amb els seus claustres s’afegeixen a la iniciativa, sobretot perquè els prometen recursos (que no han arribat). En el seu relat hi inclouen com a vàlides les experiències reals i transformadores de la pedagogia llibertària de principis del segle passat. En els seus discursos hi ressonen les pràctiques de Francesc Ferrer i Guàrdia, Celestin Freinet o Maria Montessori.

Amb aquesta entrada el que s’està produint és que unes entitats de caire privat, estiguin legitimant què és el que s’està fent bé i què no, dins de l’escola pública. En el seu discurs menystenen la feina i l’esforç del professorat i anuncien que s’ha de canviar perquè no s’està fent bé, fins al punt de verbalitzar que actualment només funciona l’escola privada.

Mestres i professorat, amb la tendència acrítica dels últims anys, han anat assimilant el discurs, en comptes de rebel·lar-se per demanar els recursos necessaris per treballar en condicions.

“el pensament crític a l’escola (…) no tan sols no el tenim a prop, sinó que ens hi estem allunyant”

El mutisme selectiu dels docents, també hi juga en contra

Més amunt apuntàvem la dificultat de canviar l’escola des de dins. Malgrat això, cal posar en valor les etapes en què s’havia aconseguit que els claustres fossin espais d’intercanvi, on es valoraven les aportacions i es construïa el projecte educatiu amb la participació de tothom. Ara mateix, la situació ha canviat radicalment i mentrestant ens omplim la boca dient que hem de passar d’una educació basada en l’obediència i l’autoritarisme a una educació basada en la coresponsabilitat, l’autogestió i la participació col·lectiva, els claustres s’han convertit en reunions informatives en detriment de l’intercanvi, el debat i la discussió. Com ens posicionem davant aquest atac frontal? Muts i a la gàbia en front una perspectiva neoliberal que imposa un decret de plantilles i d’autonomia de centre que provoca i perpetua una jerarquització, una estratificació i una fragmentació dels càrrecs a tots nivells (l’alumnat obeeix mestres i professors, aquests als caps de departaments i als directors, aquests als inspectors, aquests als delegats territorials i aquests als polítics de torn, etc.). S’atorga tant poder a les direccions dels centres que la democràcia ha desaparegut per si sola. Els llocs de treball depenen (no sempre) de la relació que es construeix entre patró (director) i mestres (obrers). “Si em porto bé, si no formo part de la dissidència, si sol obro boca als passadissos i no als espais de debat, etc., tinc bastantes possibilitats de continuar al lloc de treball sense tenir plaça. Tot dependrà del director o directora de torn que em confirmi i per això necessito quedar bé i no ser una veu crítica dins el claustre.” Aquest pensament passa per moltes ments del col·lectiu. Simplement ens autocensurem i ens vetem qualsevol capacitat crítica perquè ens hi va el lloc de treball. La reflexió en aquest punt seria: com hem d’educar els nostres alumnes en el pensament crític?

I el sindicat, què fa?

En un moment en què el paper dels sindicats com a eina útil per a la defensa de les treballadores es veu molt qüestionat, sobretot per la connivència que els sindicats majoritaris han tingut a l’hora de signar mesures que ens han anat en contra, creiem imprescindible plantejar un debat i una discussió profunda per intentar respondre certes qüestions que, de moment, queden a l’aire:

• El discurs dels sindicats és prou obert, flexible i actual o s’està quedant desfasat?
• Continuem amb els mateixos “mantres” de sempre respecte l’educació pública en general?
• Es fa un qüestionament propi o es segueix en un immobilisme que no ens permet avançar?
• Hi ha una reflexió profunda del nostre paper més enllà dels discursos de sempre?
• Debatem sobre decrets, sobre retallades, sobre lluites socials, sobre mesures polítiques, etc.; però per què ho fem poc sobre pedagogia?
• Quin ha de ser el posicionament del sindicat davant casos de companyes professionals que evidencien males pràctiques als centres educatius? Podem acceptar sense critica oberta que un sistema públic funcionarial assumeixi que la mediocritat pedagògica sempre hi serà i que en part el propi sistema dóna cobertura i protegeix a professionals tòxics? Quin ha de ser el filtratge per evitar-ho? Hi ha d’haver un filtratge? La nostra resposta ha de ser sempre el corporativisme professional abans que un posicionament públic en contra de la pràctica educativa de companys i companyes encara que això vulgui dir alinear-te amb l’administració (el patró)?  

O, d’altra banda, la reflexió també ha de ser sobre les dinàmiques pròpies:

• Què passa quan dins els sindicats predomina el patriarcat i el tolerem en lloc de combatre’l?
• Què passa quan dins el propi sindicat es veuen actituds intolerants i irrespectuoses entre els mateixos companys i companyes?

El focus d’aquest article és l’anàlisi del rol del professorat a l’hora de generar pensament crític a l’escola, i qüestionant el fet que, ara per ara, no tan sols no la tenim a prop, sinó que ens hi estem allunyant. Sense ànim fiscalitzador, el que es pretén és reflexionar sobre la importància del nostre fer, i la necessitat d’organitzar-nos per tenir la força suficient per generar el conflicte continu i col·lectiu perquè el canvi es faci realitat. El dubte i la pregunta han de ser la base del nostre plantejament de vida, i aquest dret no l’hauríem de deixar perdre.

Assumir debilitats i incoherències pròpies s’ha de convertir en l’inici del camí per canviar, després queda un llarg recorregut per transitar. Necessitem clarificar els qüestionaments que estem realitzant entorn als valors, principis i formes que assumiria un alternativa (llibertària?) en educació. Com diu el biòleg i filòsof Humberto Maturana, segurament tenim la necessitat de parlar contínuament de valors perquè realment no els vivim. Si aquests valors (nosaltres preferim parlar d’actituds) els visquéssim i els tinguéssim incorporats en el nostre fer diari, els infants i els joves ja no sol serien els receptaris de les concepcions morals de l’adult o del tècnic pedagògic. Ans el contrari, serien persones plenes, autònomes, amb capacitat de decisió que participen, inventen i estableixen relacions d’igual a igual amb els altres individus, tenint la possibilitat de sembrar i construir una nova societat.

També podríem parlar d’altres temes com són de la formació inicial de mestres (realment un “cementiri d’elefants” exigint un canvi educatiu que des de la universitat són incapaços d’implementar), les pràctiques educatives (mà d’obra gratuïta que no té cap mena de reconeixement ni cap als estudiants ni cap als tutors, però com sempre tothom es queixa i ningú es planta. Sol ho va fer el professorat de secundària), els continguts educatius i l’acció educativa (què se’ls està desprestigiant ja que no se li dona la importància que tenen tot i que  són bàsics per desenvolupar competències. No es parla de desigualtats socials, de racisme, de feminisme, de segregació, de pobresa, de misèria, de privilegis, de centralisme, i a més, si es treballen aquests continguts es fan des d’un àmbit teòric i abstracte, no des de l’acció col·lectiva i pública), el tant defenestrat currículum (podem parlar de currículum com a eina de transformació educativa? I tant! Nosaltres creiem que si, sols cal coneixement de causa i voluntat per part de qui ho aplica) o de la pedagogia llibertària (realment existeix o ha existit com a tal? la pedagogia anarquista ha sabut contemporaneïtzar el discurs o sols ens quedem en l’Escola Moderna, el CENU i l’Escola Activa? Com aprofitem el context actual per elaborar un nou discurs pedagògic llibertari? Com incorporar les arts, el discurs dels moviments socials, la misèria capitalista, la consciència de classe, etc… en la pedagogia? Com s’imbriquen aquests temes en el currículum oficial i en l’ocult?). Ja hem dit que podríem i ens agradaria parlar de tots aquests aspectes però ara no toca. En una altra ocasió hi incidirem. O potser no.