Josep Pimentel
“La nostra revolució és la més profunda dels dos últims segles, aquí s’ha plasmat en realitats pràctiques, teòriques, utòpiques sense que l’autoritarisme ho hagi pogut impedir” (Abel Paz).
El col·lectivisme va ser una tradició arrelada en l’anarquisme i anarcosindicalisme peninsular organitzat i recollit a través dels seus congressos. L’obra constructiva de la revolució van ser les col·lectivitats que van tenir lloc tant en el camp com a la ciutat.
A Barcelona es col·lectivitzaren la construcció, la indústria
metal·lúrgica, els escorxadors, els serveis públics, els transports, els
serveis de salut, els cinemes, els teatres, les perruqueries, els hotels i les
pensions, la distribució d’aliments… Com apunta Agustín Souchy, es van igualar
els sous.
L’ocupació de la indústria es va produir de manera sorprenentment
ràpida. Després dels primers dies i amb la majoria de quadres directius fora de
les empreses, calia reorganitzar la producció. Els obrers van prendre el
control de les fàbriques, passant la vida econòmica de les mateixes a les mans
dels empleats que les ocupaven.
El primer testimoni documental de les col·lectivitzacions va ser el Ple Regional de Grups Anarquistes de Catalunya celebrat el 21 d’agost de 1936 en el qual es va aprovar la confiscació i la col·lectivització dels establiments abandonats pels seus propietaris i el control sindical obrer de les indústries explotades en règim d’empresa privada. La Generalitat de Catalunya va trigar a donar cobertura legal a les col·lectivitzacions. No va promulgar el Decret de Col·lectivitzacions fins al mes d’octubre de 1936, una vegada incorporats al seu govern a membres de la CNT.
No obstant, el 24 de juliol de 1936 i després de quatre dies sense
transport, es va reprendre el servei dels ferrocarrils metropolitans de
Barcelona, fent-se càrrec d’aquest servei el Sindicat Únic del Ram del
Transport de Barcelona de la CNT. Es va constituir un Comitè Obrer de control
format per treballadors del ferrocarril per controlar l’empresa
col·lectivitzada i prendre les primeres mesures.
La primera d’aquestes mesures va ser l’acomiadament de 56 empleats
i càrrecs de l’empresa, entre els quals figuraven el director gerent, els seus
assistents i individus que cobraven a final de mes sense cap ocupació en
l’empresa. Amb aquesta mesura l’empresa col·lectivitzada es va estalviar 30.000
pessetes al mes. Tenint en compte que el salari mensual de conductor rondava les
250-300 pessetes, ens podem fer una idea de la magnitud de la retallada. Els
quinze afiliats que comptava la UGT van demanar voluntàriament integrar-se en
la CNT, central sindical on estaven afiliats els 407 treballador que van
constituir la col·lectivitat del Metro.
En el Comitè de la col·lectivització en una assemblea del dia 4 de
setembre de 1936, va informar del treball realitzat durant aquests primers
mesos. En aquesta assemblea es va informar del balafiament dut a terme per la
companyia durant el període 1932 fins a 18 de juliol de 1936 equivalent a
1.300.000 pessetes, entre subvencions a la premsa i la ràdio, viatges a Madrid
i pagaments a banquers, polítics i periodistes.
Abans de la revolució, les companyies de tramvia, metro i
autobusos eren privades, cadascuna d’elles dirigides per diferents empreses. El
sindicat de la CNT va acordar integrar-les en una única empresa
col·lectivitzada sota un únic sistema més eficient i sense malversacions.
Aquesta millora va ser viscuda pels usuaris del transport públic d’una forma
molt favorable degut a que simplificava i millorava la mobilitat a la ciutat i
la seva àrea d’influència. Es va determinar una tarifa de 0,15 pessetes per
trajecte i es va acordar estudiar la baixada del preu del viatge a 0,10
pessetes, i un sistema d’utilització únic per a tota la xarxa de transport
públic. Una altra mesura va ser la d’oferir transport gratuït per a escolars,
persones majors, accidentats en el treball, milicians ferits i persones amb
algun tipus de minusvalidesa.
Per facilitar el canvi al públic quan el paper moneda de l’Estat era escàs, es va posar en circulació el 20 de novembre de 1937 l’emissió de vals-moneda de 0,15 i de 0,05 pessetes.
Es va millorar la jornada dels treballadors de la col·lectivitat,
de les 8 hores abans de juliol de 1936 van passar a realitzar 6,40 hores
diaries. No obstant i finalitzat el curt estiu de l’anarquia, el 6 de novembre
de 1936 es va acordar l’ampliació de la jornada a 9 hores diàries excepte pels
treballs de nit a l’interior dels túnels. Decisió motivada per la situació de
guerra i acordada per unanimitat.
Van experimentar una equiparació salarial de les diferents professions que agrupen els treballadors del metro (ferrocarril transversal), experimentant una pujada salarial. Aquesta equiparació salarial va implicar la puja d’un 15% del salari de mitjana.
Per a més informació:
Mintz,
Frank (1977). La autogestión en la España revolucionaria. Madrid: Las
Ediciones de La Piqueta.
Obra
colectiva (1973). Colectivizaciones. La obra constructiva de la revolución
española. Ensayos, documentos, reportajes. Toulouse: CNT de España en el
exilio.
Paz,
Abel (2002). Viaje al pasado (1936-1939). Madrid: Fundación Anselmo
Lorenzo.
Memòria
1936 del Ferrocarril Metropolitano de Barcelona (Transversal), colectivización
CNT-AIT (1937). Barcelona, 6 de gener.
Memòria
1937 del Ferrocarril Metropolitano de Barcelona (Transversal), colectivización
CNT-AIT (1937). Barcelona, 31 de desembre.
Diari Solidaridad
Obrera, Barcelona, 1936-1937.
