Aturem el feixisme? Sí, però no a les urnes

Fa mesos que alguns mitjans de comunicació es fan ressò de l’augment de l’extrema dreta (eufemisme per referir-se al feixisme). Uns mitjans que no són gens innocents. I que com qui no vol la cosa ens acoten les opcions per fer-li front a tal o qual parlamentari, a un o uns quants partits polítics amb representació institucional. En aquest context molts de nosaltres ens sentim orfes o, més aviat, presoners d’una paradoxa. Som antifeixistes, volem plantar cara i revertir-ne l’expansió però, per altra banda no volem ni ser peons ni caminar al costat d’aquests parlamentaris i partits que els grans mitjans de comunicació situen com l’única via contra el feixisme.

I tenim tota la raó, de no voler-ho fer. El feixisme s’estén en sectors populars com a resultat d’un descontentament innegable i en un context de situacions molt sovint dramàtiques. Els serveis públics estan sobresaturats i mancats d’inversió, els empresaris tenen facilitats per pressionar els salaris a la baixa i fomentar la competència entre nosaltres per unes feines de merda i l’habitatge és un negoci especulatiu des de fa dècades a l’empara dels diferents governs de torn. Mentre això ha anat passant, tots aquests suposats “antifeixistes” de la política institucional han participat en diferents governs, municipals, autonòmics o estatal que o no han fet res per frenar-ho o, fins i tot, han promogut lleis que ho han accentuat.

Aquest “antifeixisme” institucional no és cap mena de solució. En primer lloc, forma part del procés que està alimentant el seu creixement actual. Recolzar-lo és afegir més llenya al foc. En segon lloc, i no ens enganyem, diversos partits i parlamentaris actuals enarboren la bandera antifeixista com a forma de garantir-se la cadira, la seva supervivència electoral. 

Fins aquí la crítica, però ens cal anar més enllà. Em limitaré a apuntar tres idees amb la voluntat d’ajudar a consolidar una confrontació real al feixisme.

Primera: no podem ser antifeixistes sense plantejar una esmena a la totalitat al sistema capitalista i als seus estats. El feixisme és fill del capitalisme i de la consolidació autoritària i conservadora dels estats burgesos de finals del s. XIX. Molts historiadors han escrit sobre això. D’aquí es deriva una conclusió òbvia: per combatre el feixisme cal combatre’n les causes. Unes causes que tenen a veure amb la competència entre monopolis capitalistes, amb les desigualtats socials i, especialment, amb una forma autoritària d’organitzar políticament la vida social.

Segona: el feixisme el confrontem quan atiem el conflicte social. Reiteradament, des de l’anarcosindicalisme, hem anat dient que el conflicte existeix, per exemple entre empresaris i treballadors o entre tenidors i inquilins, i que ens pertoca a nosaltres assenyalar-lo constantment. Quan apuntem l’empresari com a responsable de pressionar els salaris a la baixa, estem eximint el company migrant que, sense drets reconeguts i amb una menor capacitat de defensar-se, potser està disposat a treballar sota unes condicions pitjors. Si ho fem col·lectivament, estem contribuint a construir un marc discursiu on el feixisme queda fora de lloc. Ho estem veient aquests dies amb les mobilitzacions pel dret a l’habitatge i, de manera molt especial, amb les massives manifestacions i disturbis a França. Algú pot argumentar que aquest tipus de conflictes són encenalls de pocs dies i que un cop passen no en queda res. Això no és cert. Per una banda, contribueixen a trencar el monopoli discursiu de l’individualisme, de la por a l’altre (al de fora, al diferent), de la delegació en la institució. Per l’altra, proporciona a qui hi participa una experiència militant que el prefigura de cara a futur. Finalment, ens permet aconseguir victòries on nosaltres en som els subjectes, no la política institucional.

Tercera: l’alternativa antifeixista es consolida enfortint l’organització. I aquí nosaltres exercim un paper fonamental. El sindicalisme és un dels moviments socials més antics que existeixen, on participem en la mesura en què ens reconeixem part de la classe treballadora, iguals als nostres companys i companyes i on, col·lectivament, volem lluitar pels nostres interessos com a tals. En definitiva, proposem construir conjuntament les alternatives definint espais de contrapoder col·lectiu i revertint l’autoritarisme i la paràlisi social on el feixisme neda com un peix a l’aigua. El repte que tenim és gran i, per entomar-lo, ens cal potenciar encara més la nostra acció sindical que, com sempre he dit, és també social.

Articles relacionats