La lluita contra la Covid-19 a Itàlia

Marcelo Amendola. Militant de CUB (Confederazione Unitaria di Base). [Article traduït per Àngel Bosqued]

Beneficis per a les empreses, falta de seguretat per als treballadors i treballadores

L’emergència Covid va explotar a finals de febrer, resultant especialment afectades algunes zones del nord d’Itàlia. El govern va decretar la “zona vermella” en 10 pobles en el sudest de la regió de la Llombardia, una àrea de la “plana padana” de camps destinats a l’agricultura, séquies i aïllats dipòsits de logística. A causa de les pressions de les Patronals, no es va fer el mateix amb la zona industrial de Nembro i Alzano Llombard, un altre principal focus de contagis.

En pocs dies el virus es va difondre, aconseguint números impressionants: les persones contagiades a Itàlia han superat els 170.000; més de 22.000 les víctimes i el 50% estan a Llombardia.

Els italians han sortit als balcons i finestres per tocar música amb paelles i cassoles / EFE

El govern mai va decretar un veritable tancament de les activitats no essencials, deixant obertes moltes indústries; va atribuir a les empreses la possibilitat d’organitzar amb plena llibertat creativa protocols anticontagis; i el Ministeri de la Salut encara indica l’ús de les màscares com no obligatori, excepte situacions especials.

Van esclatar vagues en diverses fàbriques per la falta d’EPIs i de mesures de seguretat. Les tres centrals sindicals tradicionals, sol·licitades pel Govern i les Patronals, es van precipitar a signar acords que, encara que no van modificar significativament els problemes laborals, van aconseguir apaivagar les vagues. Tot això, mentre l’òrgan nacional que regula l’exercici de la vaga en els serveis públics essencials “convidava” els sindicats a no declarar vagues fins al 30 d’abril, sota pena de sancions.

Garantida la pau social, el Govern ha pogut emetre els decrets econòmicament centrals: el primer, destinant 25 milions en subvencions per a persones assalariades i autònomes el treball de les quals s’havia suspès. El segon, regalant 400 milions de liquiditat a les empreses, proporcionats pels bancs i garantits pels impostos dels contribuents.

És clar que qui pagarà la crisi seran els treballadors i treballadores: les persones suspeses, que podran perdre fins a la meitat de les seves retribucions normals; els “falsos autònoms”, que rebran una pobra prima de 600 €; les persones amb contractes temporals, moltes de les quals quedaran sense treball i sense cap ingrés.

“qui pagarà la crisi seran els treballadors i treballadores”

A més, les empreses podran demanar les subvencions pels seus assalariats suspesos sense cap acord amb els sindicats; això els permetrà organitzar futures reobertures parcials o totals, sense que hi hagi cap control a través de negociacions col·lectives.

Què és el que ha contribuït a una difusió tan forta i particular del Covid19? Segurament una mala gestió inicial dels focus d’infecció, prioritzant els interessos econòmics sobre la salut de les persones. Segurament la falta d’imposició de mesures rógides de seguretat a les empreses obertes i la manca de controls per part de les autoritats públiques.

Ha influït molt, també, la mala salut de la sanitat pública, martiritzada per: milions d’euros de retallades (37 en els últims 10 anys); subvencions més o menys ocultes a grups sanitaris privats; la introducció de fons sanitaris privats en els convenis col·lectius, amb la complicitat dels sindicats moderats. Sobretot, la sanitat de Llombardia s’havia transformat en el centre d’experimentació dels projectes de privatització, amb atribucions de serveis públics a grups de la dreta catòlica i continus escàndols de corrupció. La immediata saturació de les places als hospitals es va resoldre desplaçant a les persones contagiades a les Residències Sanitàries per a Persones Majors, que es van transformar en nous focus de contagis i defuncions. El govern ha ajornat les mesures de tancament i de limitació de les llibertats individuals i col·lectives fins al 3 de maig.

Quines són ara les tasques imminents per als sindicats de lluita? Serien moltes: la més important, pressionar perquè en les empreses es prenguin totes les mesures tècniques i organitzatives, necessàries i especifiques, perquè la salut de la població treballadora no sigui durant més temps sacrificada a la productivitat i al Covid19; així que es reobrin, o es continuï la producció, només en les empreses que garanteixin la plena i total seguretat dels seus empleats i empleades.

Sector químic-portuari: L’esclavitud de ser essencial

Pilar Frey Martínez. Sindicat de Químiques de CGT Barcelona

Una gran majoria d’empreses del sector químic-portuari han estat considerades com a essencials segons el RDL 10/2020. S´oblida que es tracta d’empreses que han aplicat EREs, externalitzat a una gran part dels seus treballadors, fet acomiadaments, incompliment reiterat dels drets de conciliació, etc. 

Llegeix més

Óscar Murciano: “L’acció sindical ha d’estar en mans de les pròpies afectades”

Redacció Catalunya

Aquest mes de maig parlem amb Óscar Murciano, secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya. Terrassenc d’adopció, l’Óscar treballa a DXC Technology com a informàtic i és membre de la secció sindical de CGT i de la Coordinadora d’Informàtica de la CGT. Poques persones coneixen millor l’estat sindical de la Confederació i del món sindical català actualment. Com el mes passat, realitzem l’entrevista de forma telemàtica.

Llegeix més

Coronavirus: calen respostes a la desocupació i les desigualtats socials

Moisés Rial. Activitats Diverses CGT Sallent

Els efectes socials, laborals, econòmics, de model de societat i milers de pèrdues humanes que ens impacta la pandèmia del COVID-19, conegut com a coronavirus, obre en canal les costures del mal anomenat estat del benestar.

Els efectes socials, laborals, econòmics, de model de societat i milers de pèrdues humanes que ens impacta la pandèmia del COVID-19, conegut com a coronavirus, obre en canal les costures del mal anomenat estat del benestar, que en època de necessitats vitals de salut pública, d’habitatge, d’alimentació i el sociosanitari, esdevé cabdal, com ho demostra les reivindicacions des de balcons a barris, pobles i ciutats en aplaudiments als qui estan defensant i salvant vides en els serveis bàsics essencials, com són els i les treballadores sanitaris, de residències, d’emergències, de la neteja, de comerç d’alimentació, de treball domèstic, de transport, educadors i treballadors socials, personal laboral i funcionaris de justícia, TGSS, Hisenda, SOC, etc. en serveis essencials.

Alhora milions de persones inclosos en els ERTOs presentats, que a Catalunya del 15 de març al 24 d´abril de 2020 pujaven a 93.967 expedients presentats, amb 688.452 persones afectades, 96 de força major, afectant 86,6% dels treballadors, a més que el 97% d’ERTOs són aprovats pel Dept. Treball. L’afectació d’ERTOs és:

• Serveis: 76.748 expedients. 491.373 persones afectades
• Indústria: 7.779 expedients. 131.957 persones afectades
• Construcció: 7.575 expedients. 44.582 persones afectades
• Agricultura: 682 expedients. 3.905 persones afectades
• Sense Especificar: 1.183 expedients. 16.235 persones afectades

Per sectors econòmics:
• Serveis de Menjar i begudes: 18.890 expedients. 107.717 persones afectades
• Comerç detall expedients. Vehicles de motor: 12.440 expedients. 55.643 persones afectades
• Altres activitats de serveis personals: 6.814 epedients. 18.416 persones afectades

I les comarques amb més ERTOs:
• Barcelonès: 31.034 expedients. 234.568 persones afectades
• Vallès Occidental: 10.039 expedients. 87.879 persones afectades
• Baix Llobregat: 8.812 expedients. 93.128 persones afectades

I la segona onada serà els que es converteixin en ERO d’extinció als jutjats mercantils, que comencen a presentar-se i acomiadaran a milers de treballador i treballadores.

Es vol fomentar la precarietat, l’autoexplotació dels autònoms forçats a ser-ho per empreses, la pèrdua salarial de la classe treballadora regulada, que s’afegiran a l’atur inscrit (10,45% al 4rt trimestre 2019 a Catalunya i 13,78% a l’Estat espanyol, segons l’IDESCAT). I misèria per les 2 milions de persones a l’economia submergida estatal (21% del PIB).

Quedem-nos a la retina amb què sobreviurà de la classe treballadora, amb les dades actuals a Catalunya i l’Estat espanyol, per àmbits laborals i percentatge del conjunt de la població ocupada a la fi del 2019 segons l’EPA:

– Indústria: 610.500 treballadors (17,6%) / 2.763.700 treballadors (13,8%)
– Construcció: 205.900 treballadors (5,9%) / 1.283.900 treballadors (6,4%)
– Serveis: 2.620.000 treballadors (75,1%) / 15.125.400 treballadors (75,8%)
– Cultura: 177.800 treballadors (5,1%) / 777.900 treballadors (3,9%)
– TIC: 114.300 treballadors (3,3%) / 566.100 treballadors (2,8%)
– Sector Turístic: 471.300 treballadors (13,6%) / 2.677.400 treballadors (13,4%)

Població ocupada: 3.478.100 treballadors / 19.966.900 treballadors (4rt trimestre 2019 EPA)
Atur enregistrat: 417.047 persones a l’atur a Catalunya a març 2020 (218.444 persones són majors de quaranta-cinc anys). Són 233.294 dones i 183.753 homes registrats a l’atur el març del 2020.
Consten 1.740.675 homes i 1.563.890 dones d’un total de 3.277.565 persones cotitzants a la Seguretat Social a Catalunya.
El mateix Banc d’Espanya preveu passar de 9,5 a 12 milions de persones sota el llindar de la pobresa a escala estatal.

“conscients, empoderats i mobilitzats, els treballadors i treballadores, si ens hi posem, ens en sortirem del virus neoliberal”

Aviat veurem el nou panorama de reconversió econòmica i destrucció de llocs de treball, que segons previsions de l’OIT, la desocupació pujaria 25 milions de persones a escala mundial -quan la crisi del 2008 va provocar 22 milions de desocupats-, amb els efectes d’increment de les desigualtats socials i abocar a milions de persones a la pobresa extrema. Cal donar respostes d’empoderament social i sindical, d’autogestió i ajuda mútua, que s’impulsen a barris, pobles i ciutats.

En el model capitalista actual en fallida i crisi sistèmica, amb problemàtiques estructurals de desigualtats de renda extremes i accés a drets socials bàsics, amb crisi mediambiental, i emparats amb la retallada de drets fonamentals, amb l’ocupació policial i militar als carrers, auguren un augment de la conflictivitat social i sindicals, després del confinament, que creixerà proporcionalment al nombre de damnificats per les desigualtats. La força del treball assalariat té nous reptes per defensar els drets consolidats i que la crisi socioeconòmica de la globalització, aguditzada per l’actual pandèmia del coronavirus i les que puguin vindre en el futur, no la paguin els de sempre, amb noves retallades laborals i de drets.

En les desigualtats socials els efectes de no rebre ingressos, que el CIS reconeix que el 53,4% de la població no arriba a fi de mes i on només el 4,3% té capacitat d’estalvi, crea endeutament amb la banca per rebuts impagats de béns bàsics com llum, aigua o gas, el que farà augmentar la pobresa energètica i aviat alimentària, com els decomisos de supermercats per gana a Itàlia.

El confinament sanitari ens porta a l’allunyament social, augment de la violència masclista i maltractes físics i psíquics a menors. La desigualtat expressada en milions de famílies sense material escolar, ordinadors i accés a internet a joves. Ens cal garantir el dret universal d’accés a la xarxa d’internet que no aguditzi fractura social. La universalització de beques menjador esdevé clau per evitar la pobresa alimentària infantil a famílies en exclusió social.

La pobresa estructural es reverteix de forma ràpida amb una Renda Bàsica Universal a tota persona empadronada, vinculat a un compte corrent i que via transferència rebés renda per viure en l’àmbit personal i familiar per sortir de l’atzucac. Caldria anar acompanyat el reconeixement dels drets de ciutadania de les persones que conviuen i esperen regularització com ja han fet a Portugal. La fi de la bombolla de pisos turístics obre a més accés a l’habitatge de lloguer però cal regular preus, la durada contractes, la suspensió d’hipoteques, com proposen els col·lectius de llogaters i les PAH.

Tot plegat, si hi ha voluntat política es podria finançar socialitzant les rendes del capital i beneficis de les empreses de l’IBEX, la nacionalització d’empreses estratègiques, la recuperació de l’evasió a paradisos fiscals, per dotar de prestacions econòmiques que eliminin les desigualtats amb drets subjectius i econòmics reals.

El repte és derogar la llei mordassa i la geolocalització pel control social, la limitació de drets fonamentals, derogar les reformes laborals i l’article 135 de C.E. aprovat pel PP i PSOE del pagament del deute- abans que la inversió social- imposat per Troika de la UE, i poder enfortir el sector públic i derogar privatitzacions i subcontractacions de sectors socials bàsics com la sanitat, els serveis socials, l’educació, i evitar uns nous Pactes de la Moncloa com els de 1977, per deixar-ho tot «atado y bien atado» al servei del capital.
Conscients, empoderats i mobilitzats, els treballadors/es, si ens hi posem, ens en sortirem del virus neoliberal.

El virus seguirà existint

Editorial

“No volem tornar a la normalitat perquè la normalitat era el problema”. Això deia una de les moltes pintades que hem pogut veure aquests dies. I potser seria la que millor sintetitza la situació que estem vivint la classe treballadora. El cert és que la situació actual dista molt de “normalitat” i pel que sembla no es preveuen temps millors. La classe treballadora està tornant a pagar una crisi que ha provocat la irresponsabilitat dels qui governen i prenen les decisions. No són eslògans buits. És la realitat. Veiem com empreses fan caixa amb la situació actual. Fins i tot la UGT s’ha sumat al carro de vendre fum per guanyar diners a dojo, estafant, si cal, treballadores i Seguretat Social.

Deia, també, el geògraf David Harvey quan explicava el Capital, que el sistema capitalista necessita estar en moviment constantment. No es pot aturar. Si s’aturen les transaccions, si s’atura el consum, si s’atura la producció, el sistema cau (d’aquí que les vagues siguin una eina tan poderosa). Aquest fet explica perquè, un altre cop, encara que perilli la salut de tota la població, aquest sistema no pot aturar la seva activitat. I els polítics que justifiquen i avalen aquest sistema criminal fan els malabarismes necessaris per a que això no passi.

El virus més perillós pel planeta i per la humanitat seguirà existint després de la Covid19: el capitalisme. A les nostres mans està fer-li front o resignar-nos a aguantar els cops.