Pol Andiñach i Viñals (1991), periodista de formació. D’ençà uns anys té un canal propi a YouTube (Cuellilargo) on amb vídeos d’actualitat interpreta i analitza el nostre present des d’una perspectiva antiautoritària, per desmuntar els discursos d’odi i la demagògia feixista.
Des de la teva tasca de “youtuber” antifeixista sents que les que ens sentim part d’aquesta “família ideològica” d’ampli ventall, no hem de subestimar gens, sinó tot el contrari, el territori virtual com a mitjà “lliure” de difusió, propaganda i agitació?
És clar. La realitat digital (o virtual) i la, diguem, analògica (o no-virtual) són dues cares d’una mateixa realitat i no operen aïllades l’una de l’altra sinó que es retroalimenten i influeixen contínuament entre sí. Aleshores, des de la militància d’esquerres és important que trobem eines per difondre el nostre missatge des d’aquestes xarxes socials, aprenent com funcionen els algoritmes, entenent les seves dinàmiques i utilitzant-les a favor nostre, ja que és un espai de difusió i intercanvi d’idees polítiques enorme i que (com estem veient molt clarament en els últims anys) té un gran impacte en la realitat que ens envolta. I alhora no hem de deixar la militància tradicional i “de carrer”, que és més important que mai, i traçar sinergies entre aquesta militància digital i la tradicional, ja que tots dos són fronts vàlids i necessaris des dels quals construir el món que volem.
Com podem combatre el feixisme “virtualment”? Un mitjà on sembla que no existeixin els “codis ètics” i condicionat per la rendibilitat econòmica de les grans empreses.
Els discursos feixistes i d’ultradreta han trobat un terreny especialment adobat en aquestes xarxes socials, ja que el seu discurs visceral, basat en la confrontació, l’odi i la intolerància (i, molt sovint, en mentides o notícies esbiaixades) és un contingut que genera molta interacció (i addicció) i les xarxes socials ho saben. Aleshores, com que aquest contingut genera tantes interaccions (tant de fanàtics com de contraris a aquests missatges d’odi) el mostra a més usuaris i, d’aquesta manera, aquest missatge arriba a més gent (els algoritmes funcionen així: el contingut que més interacció genera és el que més es mostra). Tampoc hem d’oblidar que aquestes empreses (grans companyies de Silicon Valley que es troben al cim de la piràmide capitalista, és a dir, el nostre enemic de classe) tenen un biaix i uns interessos molt clars a defensar i, per tant, el contingut crític i anticapitalista no els interessa gens. I això també es nota. En canvi, la història ens ha ensenyat perfectament què bé que s’han entès sempre el capitalisme i l’extrema dreta. Per combatre-ho hi ha diferents maneres de fer-ho: des del “no els facis cas”, reportar contingut d’odi que infringeixi les pròpies normes de la plataforma (tot i que moltes vegades no actuen com ho haurien de fer) i la nova eina d’afegir context a notícies falses o esbiaixades s’està mostrant força útil per parar les mentides en què es basa (i necessita) la ultradreta (de moment només hi és a Twitter, ara X). Generar comunitat antifeixista online, xarxes de suport digital per fer front i cuidar-nos davant els atacs digitals de la ultradreta, etc. Hi ha moltes maneres de fer-los front i totes són útils i necessàries.
Amb el teu llibre “Tothom pot ser antifa. Manual pràctic per destruir el feixisme” editat per Tigre de Paper (i, en castellà, per Plaza/Janés) fas una anàlisi actual dels “nous” discursos feixistes, potser més sibilins i “moderns” però molt presents a les xarxes socials. Quina responsabilitat creus que té “l’esquerra” perquè apareguin aquests discursos? No tenim memòria? La postmodernitat i la pauperització social han anul·lat la combativitat i el rebuig cap a aquests discursos?
Crec que, ras i curt, la principal responsabilitat que hi té l’esquerra (especialment la institucional) és no haver sabut aixecar un projecte atractiu i emancipador per la classe treballadora en la seva totalitat. És evident que el monstre capitalista ho engoleix pràcticament tot i no ho posa gens fàcil, però els successius fracassos de l’esquerra institucional han afavorit molt que grans masses de treballadorxs (grans i joves) es veiessin atretxs per discursos d’ultradreta. En un món individualista i egoista com al que ens empeny el capitalisme, és inevitable que persones treballadores acudeixin (moltes vegades mogudes més per la desesperació que per un sentiment d’odi profund) a aquestes propostes basades en l’exclusió i la intolerància. També cal dir que, si bé la ultradreta fa molt de soroll a xarxes socials (han entès molt bé el seu funcionament i també, val a dir-ho, hi han posat molts diners), després al carrer no hi són de la mateixa manera. Això no vol dir que haguem de menystenir aquesta amenaça, ni de bon tros; vol dir que l’hem de contextualitzar i situar en el lloc que mereix. I, si bé a xarxes socials fan molt de soroll, al carrer l’esquerra encara tenim una capacitat de mobilització i de concentració molt important i que no hem de perdre per res del món. I també cal reivindicar que moltes persones treballadores, a pesar de la depauperació de les condicions de vida a les que ens aboca el capitalisme, no es deixen moure per l’odi i aposten per la solidaritat internacionalista i el suport mutu com a ariet per millorar les seves vides. Les nostres vides. I així ha de ser, perquè el respecte pels drets humans, la solidaritat internacional i suport mutu sempre atrauran més persones que l’odi i la intolerància.
Reivindiques els discursos del feminisme interseccional per comprendre els privilegis que tenim algunes i cap a qui va dirigit el discurs segregador i racista. Sent homes blancs, com podem assimilar, comprendre i recolzar el discurs de la interseccionalitat?
Assumint els nostres privilegis, escoltant, llegint, callant més que parlant, revisant actituds i comportaments que tenim, anant a teràpia per explorar quines coses fem i, sobretot, per què les fem. No és un procés fàcil, evidentment: desprendre’s dels privilegis (apresos i interioritzats durant anys) sempre és desagradable i difícil, i segurament mai ho podrem fer al 100%, ja que vivim en un sistema en què estructuralment imperen aquests sistemes d’opressió. Però és important desfer-los, a nivell individual i col·lectiu, perquè són precisament els sistemes d’opressió que el feixisme vol perpetuar i blindar. I, a més, també ens fa millors persones i tenir relacions molt més sanes amb les persones que ens envolten. Una recomanació en aquest sentit: “La voluntat de canviar”, de bell hooks, també editat per Tigre de Paper.
Com podem combatre els discursos d’odi als nostres barris, en la nostra quotidianitat, en les nostres relacions interpersonals?
Respecte a les relacions interpersonals, crec que té molt a veure amb desaprendre actituds que s’aprofitin o perpetuïn aquests sistemes d’opressió que comentàvem abans. I respecte als nostres barris i la nostra quotidianitat, teixir xarxes de suport, col·lectivitzar els problemes (sindicats d’habitatge, bancs d’aliments, xarxes de cures, horts comunitaris, classes de repàs, gimnasos populars, etc.), crea uns vincles de solidaritat i de cooperació entre les persones que hi participen que fan que els discursos de la por de l’extrema dreta ho tinguin molt més difícil per calar. Les xarxes de suport al barri creen una comunitat interseccional que impermeabilitza molt davant l’entrada de discursos de l’extrema dreta. A més, ens milloren de manera tangible i real la vida, i ens acosten una mica més al món i la vida que volem.
Quines reaccions ha generat el teu llibre?
La veritat és que hi ha hagut molt d’interès i valoracions molt bones. Estic molt content. M’alegra saber que amb aquest recull d’estratègies i aprenentatges (des de l’experiència i el coneixement adquirit per grups antifeixistes d’arreu) he pogut fer la meva petita aportació a la causa antifeixista. I estic molt content de la bona rebuda que ha tingut precisament pel títol i esperit del llibre, perquè tothom pot (i hauria de) ser antifeixista. I perquè ens hi necessitem a tots, totes i totis en aquesta lluita contra l’odi; perquè ens hi va la vida i perquè el “juntes som més fortes”, més que un eslògan, és quelcom increïblement real.
