Maria José Tavira Sánchez i la Maria Herrero Canela són membres actives del Sindicat de Mares i Germanes en la Diversitat Funcional i militants de la CGT. Treballen 365 dies a l’any i es troben problemàtiques constants en el seu dia a dia. El seu lema és “la cura no s’atura, cada dia és 8m. L’amor no paga factures ni cotitza“.
Per què creieu que és necessari un sindicat de mares i germanes de persones amb discapacitat?
Maria Herrero (MH): Perquè cuidar és feina i per això cal un sindicat.
Maria José Tavira (MJT): Per dignitat, era necessari trencar la invisibilització de la nostra feina i lluitar perquè la tasca de cures sigui reconeguda, regulada i remunerada. No en el sentit productivista clàssic capitalista, sinó fer que cuidar ens permeti dur una vida digna, sense empobrir-nos ni emmalaltir-nos, amb drets com descans i jubilació, entre d’altres.
MH: Demanem que cuidar no sigui obligatori, que hi hagi els recursos necessaris per no haver de renunciar a tot: a viure, a la salut, etc. Ha d’haver-hi recursos comunitaris per no patir com ara. Perquè els nostres fills i filles o germanes i germanes amb discapacitats tinguin una vida digna encara que no estem nosaltres tot el dia amb elles. Nosaltres no hi serem sempre.
MJT: Les cures de la canalla i dels joves dependents són d’alta complexitat. És una feina de 24 hores, de jornades interminables, caps de setmana, vacances, sense descans, ni dret a baixes i amb una cotització per jubilació mínima. Cuidem fins i tot quan estem malaltes. No tenim relleu. Necessitem un sindicat per denunciar la vulneració sistemàtica dels nostres drets i els de totes les persones amb discapacitats i poder trencar la roda d’esgotament, invisibilitat i silenci que ens emmalalteix.
MH: El sindicat ens ha permès fer aliances amb altres dones i identitats dissidents que també cuiden i que formen part de la xarxa de cures familiars i professionals.
Per què un sindicat en clau feminista i anticapacitista?
MJT: En clau feminista perquè les cuidadores en general som un 90% dones. I en el cas de les cuidadores de fills i filles, germans i germanes de persones amb discapacitat, aquesta proporció és encara més alta, però falten dades. La manca de dades (que fa anys que reclamem) és un exemple més de la invisibilitat: els treballs de cures i els treballs altament feminitzats s’invisibilitzen. Volem trencar silencis i lluitar contra els abusos i l’explotació que patim totes.
MH: Cal dir que els feminismes més institucionals no estan encara en les nostres lluites. L’anticapacitisme és important perquè la manca de recursos per cuidar els nostres fills i filles, malgrat que tenen uns drets reconeguts a les lleis, prové de la profunda discriminació encoberta per tot el que no és estrictament un cos normalitzat i productiu dins del sistema capitalista. Ho hem après de les nostres companyes, les dones i dissidents amb discapacitat que són les que han obert el camí en la lluita pel dret a la vida digna de totes les persones en totes les condicions.
Quines són les vostres prioritats?
MJT: En primer lloc, el reconeixement formal de la cura com a treball essencial i que durant anys s’ha mantingut a les dones fent la feina reproductiva en situació d’explotació, incloent-hi les treballadores de les cures familiars com les professionals: companyes del SAD, de Sindillar, del sector social i moltes d’altres.
MH: Volem que els drets de les persones a qui cuidem siguin reals i efectius. Hi ha lleis i normatives que els reconeixen, però no es compleixen. Falten suports en l’educació inclusiva, malgrat que hi ha un decret des de 2017, i per poder cuidar tal com estableix la llei de dependència.
MJT: A Catalunya es rebaixen sistemàticament els graus de dependència. Tenim la menor proporció de persones grans dependents de grau III de tot l’Estat: és un «misteri», són retallades encobertes.
Quina ha estat la vostra trajectòria? Qui us ha inspirat?
MH: Nosaltres dues som companyes de la CGT i ens vam trobar a través del Sindicat de Mares. Vam començar l’any 2021, buscant dades de cures i cuidadores, lluitant contra la invisibilitat. Vam haver d’exigir al Departament de Drets Socials que complís la llei d’igualtat de 2003 i publiqués les dades de cuidadores de la llei de dependència desagregades per sexe i edat, i encara no ho han fet del tot. Llavors era una urgència lluitar per aconseguir el programa d’hores de suport que gestiona DINCAT, que sempre es desapareix dels pressupostos. Continua passant el mateix aquest 2026. Quan una companya no té vetlladora a l’escola, o li manca transport, o les hores de suport o té un problema a sanitat, sortim al carrer a defensar els nostres drets. Ens travessen les violències patriarcals i juntes donem resposta sense aturar-nos.
MJT: Ens han inspirat les lluites obreres de dones i les vagues feministes de classe. També les lluites de les dones amb discapacitats, l’anticapacitisme i l’antiproductivisme i les companyes ecofeministes que posen els treballs de cures al centre de la vida.
MH: Un referent més llunyà, però important, és rol de les dones als sindicats dels nord d’Europa a la primera meitat del segle passat, on hi havia espais de cures per poder fer vida sindical i cuidar a tothom, criatures i gent gran.
Amb qui voleu compartir les lluites?
MJT: Les aliances fonamentals han estat amb les companyes que també cuiden i amb les que podem donar visibilitat juntes a les lluites de cures. També són importants les companyes de CGT i de la Secretaria d’acció feminista i LGTBIQA+. Les treballadores del tercer sector també són fonamentals.
MH: A Barcelona, companyes de la Ciutat invisible, el Sindicat de Llogateres, Ca la Dona, Petra maternitats feministes i d’altres en els nostres barris. Volem contribuir, sumar i visibilitzar que les nostres lluites tenen en comú l’explotació del sector.
Què podem fer des de CGT?
MH: Tenim moltes demandes, però alhora creiem que estem obrint una oportunitat d’actuació i lluita per créixer i enfortir-nos juntes. Reivindiquem espais i formes d’organització per compartir les cures dins el sindicat, que les persones que cuiden no hagin de deixar la seva activitat sindical. Implica pensar nous usos als espais i noves activitats. És una oportunitat. Hi ha moltes maneres de cuidar juntes, i alhora enfortir els sindicats com el nostre i és un repte i una oportunitat.
MJT: Cal rescatar la tradició sindicalista comunitària prèvia a la invasió dels individualismes patriarcals que han deixat la cura a les dones soles a casa. Creiem que el feminisme interseccional és estratègic per poder aconseguir veritables millores en les condicions de treball i de vida per viure i no sobreviure.
Rosalia Molina Puyalón forma part del Grup Libertarias
