Judit Benito Cabezas. Veïna de Montcada i Reixac
Fa molts mesos que no escric, però aquests dies de confinament col·lectiu no me’n puc estar. M’he de confessar. Ho sento de debò. Però durant els últims anys he demanat que la societat visqués, només un dia, la meva situació. La situació de Les Invisibles, dels Canaris De La Mina. D’aquelles que vivim amb Sensibilitat Química Múltiple (SQM). Tot i que no era això al que em referia, companyes. No volia aquest virus, no volia la Covid-19.
Al principi, sempre que caminava amb mascareta i veia com em miraven, desitjava que només per un dia aquell que es reia de mi passés pel mateix, per un dia. Potser és que m’he trobat a molts inútils durant aquests anys… I ara venen cada dia junts… Ho sento.
Fa uns anys em vaig veure tancada en una bombolla d’autoconfinament. Al principi ni sabia què em passava, em vaig trobar molts metges que em miraven com si estigués boja i fos una mentidera. Al final, un neuròleg em va diagnosticar (després de dos anys de lluita, dos anys de no saber què tenia). Qualsevol contacte amb perfums o químics desencadenaven dolors, i la sensació d’estar perdent la força vital, de trobar-me al llindar de la mort. El simple fet d’anar a fer un dinar amb amics em portava a no poder sortir del llit en una setmana (per tot el dolor i la falta d’energia, com si el meu cos lluités amb una grip molt forta i unes agulletes brutals). Als matins, impossible obrir les finestres. Perquè la contaminació de LaFarge (la cimentera que crema residus a part de fer ciment), o dels additius químics, o qualsevol altra empresa dels polígons industrials que m’envolten, o tots alhora; havien embrutat tot l’aire.
Durant gairebé dos anys no vaig poder fer vida, ni a casa confinada ni fora d’ella. Pel camí, vaig entendre com és això de convertir-se en algú No útil per la societat. Una xacra. Algú a qui no feien cas ni amics, ni família ni metges. Algú que deixava d’existir d’un dia per l’altre. Era periodista, mare d’una nena petita, companya i activista de moviments socials… i de cop, la vida es va aturar. Sense cap avís. Sense res que pogués fer. Ja no era ni persona. Ja no podia ni llegir, perquè no podia entendre allò que llegia. Ni escriure, perquè les prestatgeries de la memòria estaven buides de paraules. No tenia força per pujar 13 esglaons per fer un petó de bona nit a la meva petita. No podia anar a veure ni a la mare, ni al pare… Estava morta en vida, tirada sense poder ni pensar, mentre escoltava com la vida continuava fora, o a l’habitació del costat.
“No serà fàcil, però trobarem la manera de sortir de tot plegat”
El pitjor. L’aïllament social. La solitud, la incomprensió… No ser res, només dolor i plors.
No serà fàcil, però trobarem la manera de sortir de tot plegat. Només hem d’aprendre a adaptar-nos i a donar la volta a les coses. De tot se surt. Al final, si tens resiliència i amor, de la família i d’amics de debò, tot és més fàcil.
Per sort, dono gràcies cada dia per haver deixat enrere moltes coses doloroses i tindre una vida, adaptada, però una vida. He lluitat vuit anys, i durant aquest temps he après a quedar-me amb les coses bones. He après a gaudir del moment i de les coses petites. A veure bellesa a cada mirada. A donar Gràcies. A fer pauses. A ser pacient. A no ser perfecta. A dir No. He après a felicitar-me, per aconseguir aguantar una obra de Nadal o una reunió d’amics, tot i saber que pagaré una bona factura. Que res s’ha de donar per descomptat.
Ara, tenia una vida, a mig gas o mig confinada a la meva bombolla, però sortint de tant en tant per anar a l’escola o a donar un passeig, al metge i a comprar o a un dinar… I ara… de nou… aquesta vida també queda ajornada, de nou confinada a casa. Però aquesta vegada, acompanyada.
Aquestes paraules van dedicades a totes aquelles persones que no entenen o no han entès el meu confinament forçós des de fa vuit anys. El no apropar-me a més d’un metre a cap persona. Haver perdut la possibilitat de l’escalf d’una abraçada. Haver d’anul·lar sopars, dinars i quedades amb amics o familiars. No poder anar a llocs tancats. No poder fer plans a dues setmanes, perquè mai sabia què passaria…
Aquest virus passarà, però jo restaré. Necessitada de portar una mascareta per fer vida (amb les molèsties de fer coses amb ella, amb les marques gravades a la pell que deixa durant hores). No podré obrir les finestres al matí, i sense veure la seva fumarada, sabré fins i tot a la nit, si les xemeneies de LaFarge estan en funcionament. Això passarà, però jo sempre estaré lluitant contra un perill invisible, que pot estar esperant a cada pas. Necessitada d’estar ben allunyada, d’aquelles persones amb perfums i de la contaminació, com si fos la pròpia Covid-19.
Això passarà. Però a partir d’ara, potser, la gent entendrà com és viure essent un Canari De La Mina. I jo, potser, a desitjar millor.
