Andreu Vilardell, Secció sindical Creu Roja
Després de 92 dies de vaga, les companyes del CAS han guanyat. La seva victòria suposa l’adhesió al conveni SISCAT a principis de 2027 —amb increments salarials de fins a 12.000 € anuals— i, fins que aquest moment no arribi, el cobrament d’un plus transitori de fins a 300 € mensuals.
Aquesta lluita no és només una victòria seva, sinó de totes: representa retornar a l’òrbita pública 33 llocs de treball que abandonen la precarietat de l’externalització per assolir condicions equiparables al sector públic. Tot plegat ha estat possible gràcies a l’acció directa, el suport mutu i la solidaritat, convertint-se en un exemple clar de praxi anarcosindicalista.
Un empitjorament de les condicions sostingut
El CAS és un servei d’atenció a les drogodependències i un dels molts dispositius, de tota mena, externalitzats per l’administració i que gestiona Creu Roja a la província de Barcelona amb convenis molt més precaris.
Les condicions laborals a Creu Roja no són bones. Tanmateix, hi ha un punt d’inflexió el 2018: el pas del conveni de sanitat privada a l’àrea de Barcelona a un conveni propi va suposar que les noves contractacions cobressin molt menys, consolidant-se així les dobles escales salarials. Tot plegat, i com si es tractés sempre de la mateixa pel·lícula, va ser gràcies a la signatura de CCOO i UGT. Val a dir que l’acceptació de les dobles escales no és només un retrocés econòmic, és una estratègia de fragmentació de la consciència de classe.
El CAS és un centre sanitari externalitzat pel Departament de Salut i amb el canvi a conveni d’empresa aquest va passar a referenciar-se al conveni d’acció social, molt més precari. Aquesta casuística xoca amb la resta de CAS que hi ha a Barcelona que es regeixen per un conveni sanitari com el SISCAT o de l’administració pel que estem davant d’una discriminació salarial claríssima: els treballadors del CAS que gestiona Creu Roja cobren un 40% menys que els seus col·legues d’altres centres.
En un context de negociació de conveni, l’empresa no accepta cap complement que reconegui les particularitats dels equipaments ni cap millora objectiva que dignifiqui les precàries condicions laborals de l’empresa. Aquesta realitat, barrejada amb l’augment d’incidents de seguretat associats als efectes de les noves drogues, ha estat brou de cultiu per a l’acció sindical.
Creu Roja precaritza
A Creu Roja la secció sindical de la CGT fa temps que està consolidada amb presència a diferents dispositius i centres de treball arreu de la província. Tanmateix, i com passa a tot el sector, la plantilla de Creu Roja és poc propícia a l’afiliació i a l’organització sindical. L’alta rotació de personal i la poca cultura sindical fan que sigui molt difícil guanyar múscul organitzatiu. Així i tot, l’existència de la secció, amb alguns delegats presents als comitès, ha estat clau per articular les diferents lluites que ha acompanyat. La resta de sindicats o són inoperants o no plantegen cap mena de resistència a l’empresa.
En el marc de negociació del conveni, la secció aposta planificadament per recolzar el conflicte en aquest dispositiu, a causa de la dificultat de mobilitzar la plantilla sencera i el contrast amb l’alta afiliació i implicació existents al CAS. Les treballadores creen la seva pròpia assemblea, que serà l’òrgan que prendrà totes les decisions en tot moment, aplicant el principi de no delegació en la gestió del conflicte.
L’anarcosindicalisme no entén el sindicat com un gestor de conflictes, sinó com una eina d’apoderament col·lectiu. Persegueix, per tant, el pas de la negociació delegada a l’acció directa: l’organització de baix a dalt on la sobirania de la secció no està supeditada a comitès executius ni a interessos partidistes. Aquí, el mediador desapareix per donar pas al conflicte cara a cara. Els protagonistes són les treballadores.
Tres mesos de vaga indefinida
En aquest marc es decideix abandonar la inoperància de les taules de negociació, que s’han mostrat completament inútils, i s’acorda la convocatòria de vaga indefinida al CAS. Des de la secció es posen totes les eines al servei de les treballadores en lluita aportant formacions en acció sindical ofensiva, acompanyament legal i, en definitiva, tota l’estructura organitzativa.
Les treballadores del CAS han esdevingut un exemple de lluita per la seva determinació, cohesió, proactivitat, constància i resistència; elles han estat en tot moment les protagonistes de la seva lluita des del primer minut. Cal destacar, però, l’ajuda de tota la CGT i de la federació d’ensenyament que, a través de les seves caixes de resistència, han demostrat què és la solidaritat i el suport mutu. Les treballadores a més han creat la seva pròpia caixa i tot plegat ha permès aguantar el conflicte i que aquest sigui assumible per a les famílies de les persones que han deixat de rebre la nòmina.
El sindicat, a més, s’ha blocat en l’acompanyament de les companyes amb assessorament, reunions i accions, difusió, formació o ajuda econòmica. L’organització i l’estructura han estat claus per potenciar el conflicte i assolir la victòria. En aquest sentit, s’ha apostat per la vaga activa: no només els treballadors han deixat d’anar a la feina sinó que els nivells de conflicte han estat alts, amb accions molt efectives com la irrupció de desenes de persones al brindis de Nadal on els directius de Creu Roja pensaven celebrar les festes ignorant el conflicte.
Aquesta acció, per cert, va valdre una comunicació lamentable dels sindicats oficials a l’empresa demanant mà dura contra els vaguistes. També cal destacar l’acció comunicativa a xarxes amb freqüents vídeos fets per les vaguistes, que superen les 60.000 visualitzacions, o els nombrosos piquets i accions tant a Salut com davant de l’empresa. A la vegada s’ha tingut coneixement de sabotatges i pintades durant tot el temps que ha durat la vaga.
Deia Salvador Seguí que el sindicalisme atorga al conjunt dels treballadors la formació per l’ofici d’autogovernar-se. El fet és que el sindicalisme llibertari és una escola d’aprenentatge. És, a la vegada, una manera de dotar-se d’eines per lluitar pel present i el nostre futur, sense intermediaris i sense polítics professionals ni experts de cap mena que ens diguin representar-nos, sinó que és una lluita, aquí i ara, per la conquesta de les nostres condicions materials.
Per la millora dels nostres mitjans de subsistència, per l’augment del nostre temps lliure i per la nostra seguretat a la feina. És una manera d’enfortir per mitjà de la pràctica el sentiment de classe i de trencar amb l’individualisme capitalista atomitzador per reconèixer-se en la col·lectivitat. Una col·lectivitat capaç d’arrencar millores a l’empresa avui i esfondrar el sistema demà.
Així, la vaga esdevé un procés de subjectivació política: el dispositiu pedagògic on les treballadores fan el pas de la “classe en si” —ser treballadores per necessitat— a la “classe per a si” —ser treballadores per consciència—. És l’escola on es deixa de ser una víctima passiva de la precarietat per passar a ser la protagonista del propi futur, descobrint que el poder real no emana de les lleis ni dels despatxos, sinó de la capacitat col·lectiva d’aturar-ho tot.
Finalment, volem emfatitzar la importància de l’organització sindical, perquè possibilita lluites com aquesta, les impulsa i les acompanya. Les seccions i els anarcosindicats són imprescindibles per aconseguir canvis en el sector, molt més efectives que les demostracions sense implantació i que topen amb evidents limitacions per la transformació del sector.
Cal sindicació, organització i confrontació. Només així podrem escalar el conflicte i plantejar mesures de força arrelades, sostenibles en el temps i capaces de colpejar amb força. A cada dispositiu, a cada empresa, cal una secció sindical potent i consolidada. No hi ha receptes màgiques, ni dreceres, però sens dubte la lluita del CAS ens marca el camí.
