Jordi Martí Font
Tots serem velles i vells si no morim abans o no ho som ja. Així que arribarà un dia en què no ens podrem valdre per nosaltres mateixos i necessitarem les i els altres. Cada una i un de nosaltres serem dependents i, per tant, necessitarem la resta per viure més o menys bé.
És per això que les organitzacions socials humanes avançades, des que els éssers humans ho som, han tingut com a característica central l’ajuda mútua entre individus, la solidaritat entre espècimens de l’espècie, l’esforç dels que més poden per tal que la resta, els que menys poden, puguin tenir-ho tot en condicions o tan bé com sigui possible. És clar que els humans actualment fem tot el contrari, però el suport mutu i la solidaritat és part de la construcció de la societat que desitgem i volem les persones que pensem que el món pot i sempre ha de ser millor per a totes i tots.
És per això que les i els humans ens hem dotat de formes diverses de companyonia, des de les familiars fins a les d’amistat, des de la jubilació organitzada a l’ajut col·lectiu davant les adversitats, nombroses maneres de reconèixer-nos com a humanes i humans perquè sabem que quan nosaltres no puguem altres ho faran per nosaltres de la mateixa manera que, ara que nosaltres podem, treballem i fem conlloga amb qui no pot o ja no pot.
Així que perquè som humans ens comportem humanament i no deixem ningú enrere. Sí, ja sabem que els criminals a qui combatem, feixistes i altres merdes, no veuen el món tal com l’he descrit i desitgem, però sabem també que això és així perquè ells no són com nosaltres. Ens agradaria que aquests principis de solidaritat intergeneracional fossin clars i no posats en dubte, però sabem que múltiples humans no veuen el món així i, educats en l’odi cap als altres, només veuen que algú es faci vell des d’un angle economicista, despectiu i inhumà. Són persones que no ens interessen com a model per imitar perquè les seves limitacions humanes no ens aporten res com a éssers que notem, sentim i estimem.
És per això que sempre ens ha semblat espantosa la forma com l’Estat més poderós del món, els Estats Units d’Amèrica, tracta la gent gran, els vells i les velles. Allí les jubilacions són un negoci i res més, tal com ho és tot el que han pogut convertir en negoci: sanitat, educació, presons… I com a negoci que són només arriben a qui paga durant anys i panys, diners per a cobrar-los quan ja no pot aconseguir un salari. Això i que els diners invertits no desapareguin d’alguna de les múltiples maneres que els diners desapareixen quan són només un negoci.
El dret a viure sense patir quan una persona es fa gran volen fer-lo desaparèixer ara també en aquest tros de món on vivim. I el volen fer desaparèixer els mateixos criminals que fins ara acusen les persones migrades de tots els mals de la societat. Són tan estúpids aquesta gent que es carreguen la seva pròpia vida dient que no hi ha diners per pagar les jubilacions, que només amb pensions privades el nostre país pot sobreviure i una colla més de mentides que repetides mil cops… ja sabeu què passa i en què es converteixen.
La defensa del dret de les velles i de les velles a viure una vida feliç sense haver de dependre de la feina, a viure una vida sense més patiments després de treballar tot el que fins a aquest moment han viscut és la defensa del dret a ser humans, de la llibertat d’existir i de ser. Cap cant de sirena ni bram de ruc, o ruca, ens pot apartar de la defensa d’aquest dret humà que cal garantir i si de cas cal canviar-lo és, només, per fer-lo créixer i ampliar-lo.
