Sònia Mateos Fernández
El passat dimecres 23 de juliol de 2025 ens deixava l’Octavio Alberola Suriñach.
Va ser un anarquista i lluitador antifranquista espanyol, exiliat a França, que va planificar diverses vegades atemptar contra el règim, en concret, contra Franco. El darrer militant històric.
Però Octavio també era una persona vital, que encara li brillaven els ulls, quan amb 96 anys, ens parlava sobre la història, la lluita, les injustícies i l’ideal Anarquista. I aquesta vitalitat el va dur a lluitar fermament pel dret a l’eutanàsia. La seva constant reivindicació per la reparació de la memòria, enfront de la «infamia de la ley de la memoria», utilitzant les seves paraules, cap a les víctimes de la repressió franquista i la injusta divisió segons l’any de condemna o d’execució.
Ens vam conèixer fa un any, quan van contactar amb mi companyes de la CGT i de la Fundació Salvador Seguí, perquè Octavio Alberola Suriñach, havia de venir a Igualada a viure a casa d’una familiar. Demanaven donar suport a la família, acompanyament en diverses gestions, tasques de cura, atenció i suport.
Acompanyar-lo en el procés que volia fer cap a la mort digna.
En aquell moment i fins al dia de la seva mort, la mort digna ha estat un dels temes per als quals lluitava l’Octavio, ja que a França l’eutanàsia no és legal i l’alternativa del trasllat cap a l’Anoia per poder demanar la mort digna només feia que allargar el procés, cosa que pel seu deteriorament físic les darreres setmanes estava desaconsellat. Però tot això no el desvinculava en cap moment de continuar actiu en la lluita per la reclamació de la restitució de la memòria. Així va ser com vaig començar la relació amb l’Octavio, l’Aurora, una de les persones més properes a l’Octavio aquests darrers temps, i la seva família. Per la cura.
Durant aquest darrer any hem buscat la forma, els recursos i els sosteniments necessaris per acompanyar a l’Octavio, teixint un vincle amb ell i especialment amb l’Aurora, la familiar que l’havia d’acollir a casa seva i que ha estat dedicant una part de la seva vida a aquest acompanyament i suport. Gràcies, Aurora, preservar la memòria també és cuidar.
Des del començament d’aquesta intensa relació he estat preguntant-me diverses coses i les voldria compartir, en forma de reflexió, per poder construir xarxes de suport mutu, articular l’acompanyament i la cura necessària quan no podem desenvolupar la nostra vida amb plena autonomia des dels col·lectius llibertaris. Sense oblidar tantes altres que ens han precedit, moltes d’elles, anònimes.
Dol veure com desapareixen persones dels col·lectius i de l’acció política per malalties, maternitats, vellesa, dolor; i com, en el pitjor dels sistemes, queden fora de la planificació i de l’acció de la majoria dels col·lectius on estem, siguin sindicats, ateneus, casals.
Entre les persones que hem estat a prop de l’Octavio aquest últim any, vam fer un baluard per parlar del que moltes vegades no té lloc en aquests espais i en el dia a dia que se’ns menja, on poder expressar el dolor, el patiment, la vellesa, la soledat i la mort. I l’Amor. En majúscules.
Ho hem estat parlant en petites trobades, sense fer assemblees, ni actes, sense sortir al carrer ni cridar fort, sense guerra, però amb constància i compromís, tot teixint xarxes de suport mutu, per fer possible l’objectiu, sobretot, amb cura.
Malauradament, no tenim espais propis en els nostres col·lectius que tinguin en compte aquestes realitats. Si no estàs a primera fila de la militància, sigui pel que sigui, desapareixes dels espais i del pensament col·lectiu. Per tant, no s’articula l’acció a l’entorn d’aquestes necessitats. Amb això, acabem reproduint una de les pitjors coses del sistema que tant critiquem: la productivitat.
Fer venir a l’Octavio a Catalunya tenia una càrrega econòmica i social important. No volia demanar ni ser una llosa per a cap persona i col·lectiu. Vam fer números, i no sortien, li dèiem que no es preocupés, que això no seria problema, però per ell sí que ho era.
El model de militància que tenim ens fa pensar que, si no som plenament autònomes som una càrrega, que ens hem d’apartar i afrontar-ho soles.
És aquest model de militància que entén que hem de deixar de banda la vida per la lluita. Però la vida que construïm, crec que també ha de ser una lluita per viure de la manera que imaginem la societat, i des d’ella, pensar les tasques de cura amb una perspectiva llibertària, comunitària i col·lectiva.
Em fa ràbia pensar que l’Octavio hagi mort sol, en una petita habitació d’una residència, on ha passat els dos darrers anys de la seva vida, perquè la seva companya i ell necessitaven unes tasques de cura que no podien assegurar-se elles mateixes i que, nosaltres, estem lluny d’articular.
L’Aurora ens explicava un dia que una bona mort, per l’Octavio, seria que poguéssim estar totes les persones que l’estimen, amb qui té ganes de compartir aquest moment tan important en la vida de totes, acompanyat i morir tranquil·lament, sense patir, sense por. Que bonic! Aurora, una comunitat per sostenir-nos, acompanyar-nos en la bona mort.
Jo també vull això.
La bona mort seria retornar al comú aquest moment de la vida pel qual passarem totes, a l’espai escollit que moltes vegades diem casa, acompanyades per les persones a qui estimem i volem al nostre costat.
Segurament els dols, així com les pors, serien més fàcils d’afrontar en el moment del trànsit, en comunitat, en pau, sense la idea que soles podem superar qualsevol cosa.
I ja per acabar, vull dir que l’Octavio va demanar ajuda, un acte revolucionari, com tot el que ha fet a la seva vida, ha tingut en compte el col·lectiu. I que ha estat la xarxa d’afinitats i suport mutu qui l’hem acompanyat en la mesura que hem pogut. Especialment, l’Aurora, el René i la Mariluz, fills de migrants andalusos a França sempre vinculats a organitzacions anarcosindicalistes, que hi han posat el cos.
Voldria veure, i no somiar, que crearem espais per a les cures llibertàries i no les delegarem a l’Estat i a empreses que especulen amb els malestars.
Per acabar, encara amb les emocions a flor de pell, voldria fer una crida a pensar-ho col·lectivament per poder començar a actuar i poder establir els mecanismes i les accions que ens permetin caminar cap a l’articulació una xarxa de cures llibertàries sostinguda en comú.
Fonts documentals:
Celma, Anna (2019) Article publicat a la directa gener de 2019: «Quan l’activisme i les cures s’agafen de les mans».
