Homenatge a les dones que ens van precedir
——————————————————————————————————————–
Al caliu de la convocatòria de la Vaga feminista del 8 de març de 2019, Dia de la dona treballadora, m’endinso, més i més, en la recerca de les avantpassades per consolidar la convicció i l’orgull de pertànyer a la classe obrera, treballadora i la seva lluita per la supervivència.
——————————————————————————————————————–
Aquest relat sorgeix dels vestigis de la vida de la meva àvia paterna, l’Elvira, i de les avantpassades. A partir de les històries familiars contades o esgarrapades, d’aquí i allà, i de les recerques a arxius documentals i orals aniré traient el fil de l’entrellat.
Deuria tenir uns 65 anys quan li van fer l’única fotografia que conservo de l’àvia Elvira. La seva figura senzilla amaga la vitalitat i la força d’una dona que va afrontar la soledat d’un destí amarg. Vestit negre amb plecs recollits a la cintura, el cap dreçat i adornat per un petit monyo que recull els cabells a l’alçada de la coroneta. El seu rostre expressa serenor i saviesa. Una boca ferma, pròpia del caràcter reservat i misteriós que l’envolta, s’adorna d’uns llavis carnosos i afilats fins la galta que s’obren a un dissimulat somriure. Un sec profund, fruit de l’ansietat d’una vida difícil, separen els ulls tristos i inquiets emmarcats per petites celles que cauen sobre les parpelles cansades.
Alcedo i Boinàs són dos llogarets del Concejo de Belmonte de Miranda, al bell mig d’Astúries, als quals s’accedeix des del sud pel port de Somiedo. D’ells prové l’origen familiar.
L’Elvira, la seva mare Celina (Celestina) i el seu avi José Álvarez Ceipo eren naturals d’Alcedo i l’àvia Francisca Fernández Fernández, de Boinàs.
Quan la Celestina, amb vint-i-set anys, va donar a llum l’Elvira, el 18 d’abril de 1871, el José i la Francisca eren difunts.
L’economia rural era de subsistència; treballaven al camp, portaven el bestiar a les “brañas” (espais de pastura) i les dones, a més a més, s’ocupaven de les feines pròpies del seu sexe (segons els documents de l’època).
Celina havia mort el 7 d’octubre de 1891 quan l’Elvira va donar a llum a Manuel, el 1904, a l’Hospital Maternal del carrer Mesón de Paredes del barri de Lavapiés, de Madrid. I a José, el meu pare, el 6 de desembre de 1913, a Alcedo.
En esclatar el cop d’estat contra el Govern de la República, l’Elvira vivia a Madrid i tant el Manuel com el José treballaven a la Companyia internacional de vagons llits i grans expressos europeus. El sotsdirector d’aquesta companyia era de Belmonte i va donar feina a moltes persones del poble.
José tenia 22 anys quan van cridar-lo a files i s’incorporà al front del nord. L’Elvira no tenia notícies d’ell fins que va rebre la carta del Govern de la República on li comunicaven que José estava desaparegut. La por i la desesperança van apoderar-se d’ella i per apagar la inquietud que la turmentava tots els dies feia el camí cap a l’estació amb l’esperança de veure’l arribar en algun d’aquells trens que transportaven soldats anant i venint del front. S’asseia en un banc i deixava passar les hores.
Manuel, amb 33 anys, el cridaren per incorporar-se al front en l’exèrcit de la República i com que l’Elvira es quedava sola a Madrid on vivien, va portar-la a viure amb la família de la seva esposa. Avançava la guerra i el setge sobre la ciutat per les tropes rebels obligà la companyia ferroviària, on treballava el pare de família, a traslladar-se a València. L’Elvira es va veure obligada a deixar Madrid i la possibilitat de saber del seu fill.
A València arribaven notícies del Manuel però del José continuava el neguit de la incertesa. A l’estació de tren de València, ella i altres dones amb les que va fer amistat s’asseien en el banc de l’esperança, on es feien companyia i les reconfortava veure el tragí del soldats amunt i avall. L’Elvira s’imaginava abraçant el seu fill José.
La guerra cada cop s’embruteix més amb l’avenç de les tropes franquistes. No té a prop el fills que tant estima, pels que tant ha lluitat i treballat fins l’extenuació. Està defallida!! Pensa: hem perdut la guerra, el fills i l’esperança. I l’Elvira, amb 68 anys, derrotada, es difumina en la foscor del misteri, aquella primavera de 1939.
Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries
