Merce Márquez Martínez. Científica a la UAB i delegada de la secció sindical de la CGT a la UAB.
El passat mes de febrer vàrem ser testimonis de la gran campanya de màrqueting, orquestrada pel mitjans de comunicació i grans institucions de recerca com el CSIC i el CIBER, amb notícies, articles i tallers visibilitzant el paper de les dones a la ciència. I és que a l’any 2015 l’Assemblea General de les Nacions Unides va decidir dedicar el dia 11 de febrer a les dones i nenes científiques.
L’ONU
reconeix que menys del 30% de la comunitat científica està integrada per dones
i que és imprescindible aconseguir igualtat plena en l’accés i participació a
la ciència de dones i nenes. La realitat però és que lluny de millorar la situació
aquesta empitjora any rere any, el
nombre de dones investigadores no augmenta des del 2009 mentre que el d’homes
no para de créixer, com ho certifica el Informe sobre dones investigadores del
CSIC. La matriculació de dones en estudis de l’àmbit biosanitari, segons un
informe de la UNESCO, és majoritari però es troba per sota del 8% en
disciplines de les anomenades ciències dures i les tecnologies.
En aquest article desgrano el que, al meu entendre, són alguns dels principals causants d’aquesta desigualtat i el perquè les polítiques de màrqueting i de conciliació no són suficients per aconseguir un accés, progrés i estabilitat igualitària entre homes i dones dins la ciència.
Referents silenciades
El
món científic ha estat dissenyat per i per a l’home deixant fora les dones, però
al llarg de tota la història, tot i els grans obstacles, hi ha hagut sempre
dones extraordinàries que han sobresortit també en l’àmbit de les ciències i que
se les ha silenciat. Una invisibilització que avui en dia encara perdura, a
escoles, instituts, universitats i mitjans de comunicació, on la majoria de
referents són masculins, passant per alt les grans aportacions femenines.
Tothom
ha sentit a parlar de Isaac Newton, Albert Einstein o Charles Darwin, però què
hi ha dels descobriments i treballs de dones científiques més enllà de Marie
Curie i Hipatia d’Alejandria?
Sabíeu
que la Rosalind Franklin va descobrir l’ADN i que els seus companys, els
famosos Watson i Crick, se’n van apropiar emportant-se així el premi Nobel, i
que encara avui en dia sovint se’ls hi continua atorgant a ells el mèrit?
Que
l’Ada Lovelance, coneguda com la mare de la informàtica, va crear el llenguatge
de programació, treball que va haver de signar amb nom d’home per que no li
censuressin?
Que
la Lise Meitner va descobrir la fissió nuclear, però que qui se’n va emportar
el Nobel va ser el seu col·lega Otto Hahn?
Que
la Maria Goeppert Mayer va obtenir el premi Nobel per l’obtenció de
l’estructura nuclear del nucli atòmic?
O que la Sophie Germain va elaborar la teoria de l’elasticitat de cossos i teoria de l’aritmètica?
Sabies
que la recent fotografia d’un forat negre va ser possible gràcies a l’algoritme
de l’enginyera informàtica Katie Bouman? O que les tecnologies Wifi, Bluetooth
i GPS són avui en dia possibles gràcies al desenvolupament del salt de
freqüència de la Hedy Lamarr? O que nou llenguatges de programació varen ser
inventats per dones? Les matriculacions de dones, però, en disciplines
informàtiques cau any rere any, i el que no sabem és que les dones vàrem ser
pioneres en estudis informàtics.
La
llista de grans treballs científics a mans de dones és extraordinàriament
llarga. Molts dels seus descobriments però se’ls van apropiar els seus companys
homes rebent el reconeixement de la comunitat científica i quedant en l’oblit
les verdaderes descobridores; i la de casos que no hauran sortit a la llum! Un
llarg etcètera de dones que són i van ser capaces de dur a terme treballs
extraordinaris fa dècades i segles enrere sense el suport social ni econòmic, amb
una càrrega completa de les tasques domèstiques i sabent-se robades pels
companys homes.
El
menor reconeixement que han obtingut les dones científiques al llarg de la
història queda ben palès en el desequilibri de premis Nobel en ciències: 572 a
mans d’homes versus 17 a mans de dones.
No és que no hi hagi referents de dones científiques, sinó que se les ha invisibilitzat i se les continua silenciant. Les referents hi són, només cal donar-les llum i el merescut reconeixement i que arribi al jovent. No es pot seguir explicant i estudiant el món només des de la perspectiva dominant de l’home obtenint-se així una visió esbiaixada de la realitat que ens envolta.
Llenguatge no inclusiu
La invisibilització de dones científiques es produeix cada dia per la forma en que es comunica la ciència on sempre s’empra el masculí genèric: sempre són científics, investigadors, doctors, enginyers… què hi ha de les científiques, investigadores, doctores o enginyeres? La utilització del masculí genèric invisibilitza les dones i el seu paper a la ciència. És especialment escandalós que s’empri el masculí genèric fins i tot a aquells textos que pretenen denunciar la discriminació de la dona en la ciència, com es pot veure a molts articles publicats el passat 11 de febrer o fins i tot en els informes del CSICo la UNESCO.
“es tracta d’un sistema androcèntric amb normes que beneficien els homes en detriment de les dones”
Un
experiment sociològic recent, una endevinalla4: un pare i el seu fill tenen un accident de cotxe, el pare mor i el fill
queda molt mal ferit, a l’hospital veuen que el nen necessita d’una operació
molt complexa per salvar-li la vida i criden a una eminència mèdica. Quan arriba
l’eminència diu: “no puc operar a aquest
nen perquè és el meu fill“ Com s’explica això? Doncs bé, respostes van
haver-hi de totes classes per justificar que l’eminència era el pare, que no
havia mort a l’accident, que era fill de dos homes, etc. A poques persones se
les va ocórrer que aquella eminència era la mare! Tenim interioritzat que la
ciència de qualitat i la perícia està en mans dels homes.
En
el moment que els diferents mitjans de comunicació, i la societat en general,
deixi de fer servir el masculí genèric ja no ens sonarà estrany que gran
descobertes científiques vinguin de dones científiques, i no de científics en
general.
Mercantilització i model androcèntric
de la ciència
Des
de meitats de segle passat es produeix un auge del neogerencialisme a la
recerca: braç organitzacional del neoliberalisme basat en l’aplicació de
pràctiques pròpies del sector privat a les institucions públiques. Aquesta
neoliberalització produeix una mercantilització de la recerca fomentada en una
constant auditoria, avaluació i rendiment de comptes del treball acadèmic a
través de criteris orientats a la producció científica intensiva. Un
capitalisme de la ciència amb lògica productivista que busca la potenciació de
la producció de coneixement en nom de l’excel·lència.
L’excel·lència
científica és avaluada en base a principis individualistes, on hi ha una gran
pressió en la consecució de resultats que han de ser publicats a revistes de
prestigi i han de ser citats de manera massiva per altres grups de recerca. La
consecució de recursos econòmics, i per tant la continuïtat de la línia de
recerca i dels contractes laborals,
depenen exclusivament de l’esforç individual produint un augment de les
hores de dedicació.
Aquesta
forma d’organització de la recerca potencia la cultura meritocràtica i instaura
un model de carrera professional basat en l’individualisme, amb
autoresponsabilitat de les trajectòries professionals normalitzant la
concatenació de contractes temporals com a mode de supervivència al mon
científic amb la conseqüent incertesa laboral i pèrdua de drets laborals.
L’Estratègia
de Lisboa, orquestrada pel Consell Europeu l’any 2000, va empitjorar la
situació de la ciència a Europa instaurant canvis encara més mercantilistes de
la ciència amb el propòsit de fer una Europa més competitiva i innovadora a
ulls de la resta del món. Aquesta estratègia, a més, va suposar una
intensificació de la necessitat de mobilitat internacional per poder fer carrera
científica
Es
tracta d’un sistema androcèntric amb normes que beneficien els homes en
detriment de les dones que, amb major responsabilitat social i familiar, han de
compaginar els múltiples rols amb el ritme sacrificat de la ciència. Això es
tradueix en un freqüent abandonament de la ciència per part de les dones o
ralentitzacions en les seves carreres. Carreres complexes i fragmentades, amb
interrupcions per necessitats de conciliació produint-se vuits en els seus
currículums que són penalitzats a la ciència competitiva.
Però la conciliació no és l’únic impediment de les dones en la progressió de la seva carrera científica sinó que s’afegeix la solitud que sovint senten les científiques per falta de reconeixement dels seus companys homes, mancant així de xarxes acadèmiques de suport tan necessàries per poder promocionar-se. En contrapartida grups d’investigadores han creat xarxes de suport femenines demostrant que la sororitat i el treball conjunt les reporta més èxits i major benestar dins del mon científic.
Les polítiques d’igualtat en ciència s’han centrat en la maternitat i sobre com conciliar amb la vida laboral fent recaure així el pes del problema sobre les dones, que han d’adaptar-se a un model hegemònic patriarcal, en comptes de centrar-se en fer canvis estructurals a les institucions científiques. Les transformacions han de ser globals per tal de no responsabilitzar les dones sobre les seves decisions com la maternitat.
La
manca de dones en posicions de gestió a les institucions científiques dificulta
però la posada en marxa de la necessària transformació del model científic, com podria ser per exemple enfocar la
mobilitat internacional a les famílies/parelles més que de manera individual o
que als mèrits es valorin factors individuals i socials, etc.
Als
darrers temps però, un grup creixent de científiques de tot el món està
liderant el moviment Slow Sciene
(Ciència lenta). Aquest moviment critica el ritme tan accelerat de la recerca que
no dona espai a la reflexió i debat profund obtenint-se una ciència de poca
qualitat; i demanden la necessitat d’adoptar altres models de treball científic,
de ritme més pausat que afavoreixi la qualitat científica i personal. Un canvi
de model a una ciència més lenta ajudaria sens dubte a una millor integració de
la dona al món de la ciència en igualtat de condicions. D’aquesta manera la
ciència s’adapta a la realitat de les dones i no al revés.
Conclusions
La
responsabilitat de la baixa representació de les dones a la comunitat
científica no és responsabilitat d’elles ni de les seves decisions sinó del
sistema patriarcal en sí mateix que afecta tots els àmbits de les nostres vides,
a la ciència també. Cal doncs una transformació profunda a nivell global que passa
per derrotar el patriarcat i, entre d’altres coses:
– Incloure referents
femenins a nivell de tota la societat però amb especial èmfasi al sistema
educatiu i als mitjans de comunicació i difusió.
– Acabar amb
l’ús del masculí genèric i emprar llenguatge inclusiu a tots els àmbits.
– Canviar l’actual
model neoliberal androcèntric de producció científica per un basat en ciència
lenta de qualitat atenent a les diversitats individuals i socials.
– Fer una
distribució de responsabilitats socials i familiars més equitativa entre dones
i homes.
AGRAÏMENTS
A totes les
dones científiques, o que ho han sigut en algun moment de la seva vida i que
han hagut d’abandonar la seva carrera, vull agrair-les i felicitar-les per la
seva dedicació, el seu esforç i la seva gran contribució al coneixement
científic.
