Àlex Tisminetzky, Advocat laboralista i afiliat a CGT
Múltiples empreses d’arreu el territori català han estat condemnades per l’exposició dels seus treballadors a l’amiant. També és veritat que moltes altres empreses també han treballat amb amiant de forma amagada i sense declarar i no s’ha arribat a demostrar el seu ús de l’asbest.
La CGT denuncia la perillositat, tant per usuàries com per treballadores, de la presència d’amiant a les línies de metro de Barcelona.
Secció sindical CGT Metro
@CGTmetroBCN
L’alarma comença a sonar en el moment en què es fa públic als mitjans de comunicació que al Metro de Madrid es troben diversos trens de la sèrie 2000 i 5000 amb presència d’amiant a la pintura bituminosa (pintura que envolta l’estructura dels vagons). Aquest tipus de sèries de tren afectades també hi són al Metro de Barcelona, i en poques setmanes es comença a conèixer, al principi en compte gotes però creixent d’una forma exponencial, casos i casos de nous vehicles afectats per la presència d’amiant fins a sobrepassar la norantena de vehicles. I ja no només en trens sinó en una gran varietat de peces repartides per totes les instal·lacions del suburbà.
La
direcció de Transports Metropolitans de Barcelona (en endavant TMB) sempre
havia presumit de ser “referent” en l’àmbit europeu en la detecció i
retirada d’amiant. No era la primera vegada que es trobava amiant al Metro de
Barcelona, ja a la dècada dels noranta i també en la dels 2000, s’havia trobat
amiant i procedit a retirar-lo en infraestructures, obres diverses i canonades
i conductes de tota mena. Tot i els precedents, en diverses reunions entre els
delegats de prevenció dels sindicats i la direcció, aquesta última sempre havia
negat la presència d’amiant als trens. Però l’aparició d’amiant en la pintura
bituminosa que recobreix els trens (sèries operatives en l’explotació del Metro
de Barcelona) destapa la veritable actitud de la direcció, oposada a ser
modèlica o referent.
En
un primer moment la direcció nega la presència d’amiant al Metro de Barcelona,
i un cop és evident que són els mateixos trens que al Metro de Madrid intenta
minimitzar l’afectació i l’exposició d’aquest tòxic. Primer prova de fer veure
que l’exposició és mínima i que és un tema merament intern de l’empresa (sense
cap mena de possible afectació o risc de perillositat als usuaris). Però tal
com denuncia la CGT Metro, en el seu moment hi havia amiant als frens dels
trens que quan actuaven per fricció, alliberaven partícules a l’aire, no és
gens ingenu pensar que aquestes partícules es queden en suspensió en l’aire
dels túnels i passadissos del Metro (i que per la seva pròpia infraestructura
és molt difícil de renovar tot l’aire de la immensa xarxa subterrània). L’aire
que respirem usuaris i treballadors és el mateix.
Davant d’aquestes acusacions la direcció de l’empresa ha manifestat sempre davant els mitjans de comunicació que es limita a complir la legislació vigent en referència a la detecció i retirada de l’amiant, i que per tant no hi ha perill. D’altra banda, és una legislació de mínims com així fan saber la immensa majoria de col·lectius afectats per l’amiant a tot l’Estat.
Aquesta
actitud a la defensiva de la direcció va comportar la desconfiança dels
sindicats i una enorme falta d’informació i transparència en la gestió. La
gravetat de la situació, ja que està en risc tant la salut de la plantilla com
la dels usuaris, suma’t a unes deteriorades relacions laborals per temes com
l’automatització de portes (posant en perill llocs de treball), com la no
contractació de personal que hauria d’estar en la borsa de treball d’estiu o
l’acomiadament d’un treballador sentenciat com a improcedent, va obligar a
l’Assemblea de Treballadors del Metro anar a la vaga.
Durant la primavera del 2019 gairebé tots els dilluns durant tres mesos es van fer 9 jornades de vaga, a més de diferents concentracions i fins a tres manifestacions de la plantilla de Metro al costat d’altres col·lectius d’afectats per l’amiant com són les AAVV dels Tres Turons o la plantilla de l’antiga empresa de fabricació de trens de MACOSA (ara Alstom), entre d’altres. També es van assessorar pel Col·lectiu Ronda de juristes, especialitzats en el tractament jurídic de casos amb amiant. Les vagues van donar una gran exposició mediàtica a la problemàtica de l’amiant i altres col·lectius com els citats ho van poder aprofitar per donar a conèixer els seus casos, alhora que també es va assenyalar responsables polítics (com l’Ajuntament de Barcelona, on es van concentrar a les portes treballadors i treballadores del Metro de Barcelona i de la resta de col·lectius). També va servir perquè entre els afectats es poguessin traspassar informacions i coneixements, tot practicant d’una manera molt natural el suport mutu i la solidaritat.
“la pressió sindical i social va fer que la direcció de l’empresa pública hagués d’acceptar la realitat”
La
pressió sindical i social va fer que la direcció de l’empresa pública hagués
d’acceptar la realitat i va veure’s obligada a realitzar algunes de les
reivindicacions de la plantilla del Metro de Barcelona. Davant els mitjans de
comunicació es va comprometre a retirar tot l’amiant en tres anys, però mai ha
signat aquest compromís davant la representació dels treballadors i
treballadores. D’altra banda es va aconseguir començar a realitzar tot un
inventari de tots els elements afectats per amiant per la seva senyalització i
conseqüent presa de mesures de protecció abans de la seva retirada. També es va
poder forçar a l’empresa a augmentar els col·lectius obligats a fer-se revisió
mèdica per assegurar si havien estat exposats o no els treballadors, ja que en
un primer moment segons l’empresa el col·lectiu potencialment afectat era molt
minoritari i des dels sindicats es demana que es faci aquest seguiment mèdic a
tota la plantilla.
Després
de diverses setmanes de mobilitzacions, la plantilla va decidir no convocar-ne
de noves, ja que la sensació majoritària de la lluita era d’estancament. La
Inspecció de Treball a Barcelona va ser també determinant a l’hora de rebaixar
i destensar el conflicte que la plantilla de Metro Barcelona havia posat sobre
el taulell mediàtic, amb una resolució lamentable on va considerar que la
direcció de TMB ja estava fent passes per solucionar el conflicte i per tant va
deixar d’investigar-ho. A diferència de Barcelona, en el cas de Madrid ha estat
la mateixa Inspecció de Treball que d’ofici va realitzar diverses inspeccions,
en les quals va trobar indicis evidents que membres de la direcció eren
coneixedors de la presència d’amiant als trens, i així i tot ho van ocultar i
no van posar cap mena de protecció, constituint així delictes que obren la via
penal (tal com entén també la Fiscalia ja en ple procés judicial).
L’Assemblea de Treballadors també va decidir redirigir la seva estratègia i aprofitant que era necessari en l’últim trimestre de l’any 2019 denunciar el Conveni, va incorporar a la negociació el conflicte de l’amiant (i la resta de punts que es portava arrossegant de temps enrere i que eren presents durant les mobilitzacions de la primavera). D’aquesta manera s’aconsegueix interpel·lar a la totalitat de la plantilla per tal de motivar-la en l’acció i suport a la plataforma de conveni, alhora que se segueix demostrant que la salut i la seguretat de les persones treballadores al Metro és una prioritat.
Actualment les negociacions estan en un estat d’estancament per part de la direcció de TMB que té diversos fronts oberts a la vegada (negociacions de Conveni a les tres empreses que conformen la corporació: Metro, Autobusos i Telefèric) que no té una clara línia d’actuació més enllà de negar totes les reivindicacions o donar llargues per fer passar el temps. La renovada direcció a finals d’any, amb el flamant Conseller Delegat Gerardo Lertxundi i la presidenta de TMB Rosa Alarcón (PSC) designada pel Ple Municipal, sembla seguir les petjades de l’anterior direcció. Mentrestant, segueixen apareixent nous casos d’afectació per exposició perllongada en el temps de treballs a elements amb presència d’amiant tant en treballadors jubilats com en actiu. Al desembre, la Seguretat Social reconeix per primera vegada una invalidesa permanent causada per l’amiant, i tot i això l’empresa segueix negant l’exposició de les treballadores i treballadors del Metro de Barcelona.
Les
afectacions són múltiples, fins al moment d’escriure l’article, hi ha fins a 29
expedients oberts amb casuístiques diferents que van des de càncer als pulmons,
calcificacions, o engruiximents pleurals. I al contrari del que ha defensat la
direcció públicament, no només hi hagudes afectacions en mecànics sinó també en
personal de vies i que per tant s’estén a treballadors passius l’exposició a l’amiant
(que no han manipulat directament material contaminat). A més cal afegir que si
TMB hagués reconegut ja l’exposició evident a l’amiant per part de la
plantilla, els afectats i les seves famílies ho tindrien més senzill per
facilitar els processos d’invalidesa i d’indemnització, ja de per si dolorosos.
Quan
la salut i el benestar de les persones està en risc, no valen mitges tintes i
cap valoració econòmica pot ser prioritària. La plantilla de Metro Barcelona ho
sap i per això seguirà lluitant. Davant la falta de respostes de la direcció,
són d’esperar noves mobilitzacions per aconseguir que la salut dels
treballadors sigui respectada com cal. Aquest article ha estat escrit gràcies a
la col·laboració i informació donada per la secció de CGT Metro, i en especial
en Toni Edo (membre del comitè d’empresa del Metro de Barcelona per la CGT).