Àlex López Cordero, Educador Social del SARA i delegat sindical de la CGT
Si no vols ser
esclau del podrit diner,
del poder d’un sol
o del poder de molts,
fes-te abans esclau
de les teves mans
i del treu cervell
a profit de tu,
a profit dels teus,
a profit del món
Tot depèn de tu
i de cadascú.
Pere Quart
El dia 10 de març vam fer una vaga a l’Ajuntament de Barcelona. Diversos serveis d’atenció directa a la ciutadania vam aturar la nostra maquinària i vam sortir al carrer. Vam deixar les sales d’entrevistes, els despatxos, els nostres ordinadors. Vam deixar la llibreta i el boli, el telèfon, els expedients i les coordinacions. Vam deixar es aplicatius, el correu i l’agenda. Vam deixar-ho tot aturat i vam sortir al carrer.
Vam fer una convocatòria de vaga sense precedents. Va ser una vaga preciosa, perquè es respirava alegria i fraternitat. Ens vam trobar companyes que feia dies que no veiem, i d’altres que en feia anys. Eufòria, abraçades, nostàlgia, retrobades i entusiasme. Hi havia molta emoció perquè el conglomerat de serveis que formem aquest sector de l’Ajuntament moltes ens coneixem. Uns anys aquí, uns anys allà. Una suplència, una mobilitat, necessito un canvi o m’agradaria fer un nou projecte. Va ser una vaga enèrgica, perquè la gent necessitàvem sortir, ser moltes, perquè sabem que ara sí que ens veuen i ens senten. Es resisteixen i miren cap a una altra banda, però ens estan veient.
El dia 26 de febrer en una assemblea multitudinària a la Nau Bostik vam fer diverses votacions, però la més unànime i entusiasta va ser la de la vaga de tot l’Institut Municipal de Serveis Socials de Barcelona (IMSSB). Centenars de mans alçades amb entusiasme i crits espontanis de vaga, vaga, vaga. I es va aprovar per una majoria poètica i aclaparadora fer una vaga de tots els serveis d’atenció directa.
Una convocatòria és una crida amb un impuls i un abast de dimensió col·lectiva. Vol dir cridar junts i cridar a moltes. I això vam fer el 10M. Vam cridar a molta gent i molta gent, i vam cridar moltes. Una crida, a diferència d’un crit, no es limita a interpel·lar i cridar l’atenció. Una crida inclou un missatge i un contingut. El dia 26 de febrer a la Nau Bostik cridàvem vaga totes juntes després d’aquella votació. I el dia 10 de març vam fer una crida, totes juntes, a la vaga i a la mobilització. Perquè no és ja només qüestió de uns dies de vacances o unes agendes massa carregades. S’ha convertit en una reivindicació de la nostra pròpia força, dels nostres drets i de posar en valor el nostre treball. No tenim por, estem juntes en aqueta lluita. El dia 10 al carrer València hi havia entusiasme, alegria i emoció. L’Ajuntament s’ocupa de que estiguem tant enfocades en les tasques que a vegades ja ni alcem la mirada. El dia 10 vam anar totes juntes amb el cap ben alt i vam fer una vaga històrica.
Aquesta vaga ens ha de servir per a que la noblesa de l’IMSSB, l’alcalde Jaume Collboni i la resta de persones que remenen les cireres a l’Ajuntament de Barcelona llegeixin aquesta realitat en termes de conflicte en tota la seva complexitat. S’ha signat un conveni contra la voluntat i es interessos de la majoria de les treballadores d’un sector molt important i molt sensible. Un sector que no està representat per els sindicats que han signat el conveni. Un sector que arrossega una sobrecarrega i un maltractament institucional des de fa molts any. Un sector que actua com a mur de contenció de les injustícies socials cada cop més aguditzades a la nostra ciutat. Un sector que fa anys que diu que no pot més. Ja no volem ser esclaves no tractar a la ciutadania com a esclaves. Ara volem fer-nos esclaves de les nostres mans i del nostre cervell -i perquè no, dels nostres cors també- en benefici de nosaltres, de les nostres i del món.
Serà millor si som més gent. El 21 d’abril totes a la vaga.
Un dia va arribar la dona dels telers: [ …] Veniu al sindicat i lluitarem pels nostres drets. No em feu por, perquè jo tinc la gent del poble al meu costat.[…] Busqueu companyes i companys, serà millor si som més gent. Si un dia esteu ensopits, i us envesteix la por, no esteu mai sols, no us preocupeu, recordeu la vella cançó. No em feu por perquè jo tinc la gent del poble al meu costat.
La Pepa Maca. Xesco Boix
