Sara Calsina Saez, secretària de gènere de CGT Manresa
El sindicalisme neix del conflicte. Neix de la necessitat de defensar-nos col·lectivament davant un sistema que ens explota, ens precaritza i ens invisibilitza. Però tenim clar que un sindicat que no es defineixi com a feminista no està complint amb la seva tasca ni amb els seus objectius. Les dones i persones dissidents sostenim el món. Ho fem a les fàbriques, a les botigues, als hospitals, a les escoles… a tot el món laboral i a les nostres pròpies llars.
Treballem dins i fora del mercat laboral, cuidem, produïm i resistim. I tot i així, seguim cobrant menys, patint més precarietat i suportant discriminacions, violències i assetjaments, tant a nivell laboral com personal; violències que no haurien d’entendre’s com una normalitat.
Aquests fets no són casuals. Tenen un nom propi: patriarcat i capitalisme, dos sistemes que es donen la mà per mantenir-nos explotades, discriminades, cansades, callades i dividides. Quan una dona pateix assetjament i no se la creuen, quan una companya ha de reduir la jornada laboral per cuidar un familiar, quan el seu sou no arriba a final de mes, quan la seva feina és molt precària i les condicions laborals són discriminatòries, tinguem clar que totes aquestes situacions no són mala sort. No és un problema individual. És un problema col·lectiu, un problema de totes i cal que recordem que juntes som més fortes, i que juntes podem fer front lluitant per aconseguir un treball digne amb unes condicions justes i un món millor.
El sindicalisme feminista ha de posar aquestes realitats al centre de la vida i de les lluites. Parlar de feminisme al sindicat és parlar de salaris dignes, de temps per viure, de drets reproductius, de conciliació real, de protocols contra les violències, de salut laboral, de riscos laborals i de respecte, tot això amb una perspectiva feminista. És entendre que sense cures no hi ha vida i sense vida no hi ha treball. Integrar el feminisme dins el sindicalisme no vol dir fer un taller un cop l’any ni crear una comissió sobre feminisme. Vol dir que cada decisió, cada conflicte i cada lluita inclogui la perspectiva feminista.
Ens hem acostumat molt sovint a cobrar menys, a tenir menys estabilitat laboral, a callar a les assemblees, a no ocupar espais, a aguantar, a sentir-nos invisibilitzades i no reconegudes. Veiem que és un fet quotidià que malauradament hem normalitzat. I quan alguna cosa sembla normal, deixa d’indignar. El sindicalisme ha de recordar-nos que no ho és, que és una injustícia i una discriminació que no volem ni hem d’acceptar.
Volem un moviment on la veu de tothom tingui la mateixa validesa, la mateixa importància. On el cansament importi. On la lluita sigui igual de digna. No volem ser un afegit; volem formar part del centre. No volem sindicats que només es recordin de nosaltres, les dones i persones dissidents, un 25N o un 8M per la foto i com a únic dia de lluita. Volem sindicats que escoltin i lluitin tot l’any, que ens defensin quan denunciem, que ens protegeixin quan ens exposem i que caminin al nostre costat, ni davant ni darrere, juntes i fortes.
Hem de transformar les nostres pràctiques quotidianes, les nostres prioritats i les nostres lluites. Davant l’ofensiva reaccionària, la precarització constant i els discursos que ens volen resignades i individualistes, apostem per l’organització, pel suport mutu i per la desobediència. No volem sobreviure, volem viure dignament. No volem permisos, volem drets.
El futur del sindicalisme ha de ser feminista. Només serà possible si ens reconeix, ens escolta i lluita amb nosaltres cada dia, sense excepcions ni excuses. Només així podrem construir un món laboral i un món just i digne per a tothom.
