Pilar Frey Martínez
Colectiva Libertarias
Encara avui sembla que parlar de seguretat i salut laboral amb perspectiva de gènere és una novetat, una “novetat” que ja reivindicava als anys noranta Karen Messing, professora emèrita d’ergonomia a la Universitat del Quebec (Montreal) i una de les pioneres més destacades en la investigació de la relació entre salut, treball i gènere.
La prevenció de riscos laborals pateix encara d’androcentrisme en tots els seus àmbits: legislació, disciplines preventives, avaluació de riscos, vigilància de la salut, negociació col·lectiva…
On queda la perspectiva de gènere a la negociació col·lectiva?
Potser tenim part de la resposta en el fet que en molts casos les dones treballadores de sectors feminitzats, com les cures, han hagut de crear i organitzar-se en les seves pròpies col·lectives perquè els senyoros sindicalistes continuen prioritzant les feines masculinitzades, com els sectors de la indústria i la construcció, que consideren “feines de veritat”, que tenen riscos laborals greus i que han de ser reconegudes amb activitat preventiva (principalment a la disciplina de seguretat) i amb compensació econòmica. Feines que teòricament constitueixen l’espai públic i productiu.
Les feines no remunerades de les dones han estat assignades històricament per naixement, i no es reconeixen ni com a treball, perquè suposadament les dones tenim aquesta “capacitat innata, fàcil i gratuïta” de la cura que no suposa cap esforç ni té associat cap perill. D’aquí deriva, en part, la falta de reconeixement dels sectors feminitzats i la manca d’acció i reivindicació preventiva. És el que es coneix com el cercle d’invisibilitat de Karen Messing, que té com a punt de partida la suposició errònia que les feines de les dones són segures. I això fa que els riscos no es vegin i que els danys causats per la feina s’ignorin o s’associïn a la mateixa persona (treball domèstic, edat, regla, menopausa, etc.) i no a la seva tasca. D’aquesta manera es perpetua el cercle perquè, teòricament, si no hi ha conseqüències és perquè es tracta “d’una feina segura i sense riscos”.
Per trencar aquest cercle i integrar la perspectiva de gènere en la gestió preventiva cal tenir present, entre d’altres:
- L’obligació normativa. La prevenció de riscos laborals ha de tenir en compte les característiques de la persona que exerceix la tasca.
- Els diferents nivells d’exposició als riscos ocasionats per la segregació ocupacional, sectors, tasques i condicions de treball.
- Les diferències en les conseqüències d’aquesta exposició; per exemple, durant la manipulació d’agents químics, a causa de factors ergonòmics, etc.
- Les diferències quant al reconeixement dels efectes: hi ha més accidents traumàtics (de fàcil reconeixement causa-efecte) en els sectors masculinitzats i més patologies a llarg termini (normalment no reconegudes com a professionals) en els feminitzats.
- La desigualtat en l’organització del treball motivada pels rols socials, les càrregues familiars i la seva repercussió a nivell personal, professional i a la participació sociopolítica (doble i triple presència).
Davant d’aquesta realitat discriminatòria envers la seguretat i salut laboral de les dones i persones no binàries, resulta estrany que de vegades es plantegi el dubte de com afectarà la perspectiva de gènere a la seguretat i salut dels homes treballadors. És especialment sorprenent perquè durant anys (segles) s’ha investigat, legislat, negociat i fet pràctica preventiva pensant només en els homes i no hi ha hagut gaires dubtes al respecte.
Recordem que, la perspectiva de gènere, el que pretén és posar fi a una situació històrica de desigualtat i, per tant, ha d’estar enfocada en les persones que l’han sofert i la sofreixen, que són (som) les dones i les persones no binàries. No ens hem de justificar en el fet que l’objectiu final és la màxima protecció de totes les persones treballadores per reivindicar el nostre dret a la seguretat i a la salut laboral, perquè és nostre i ens pertany per nosaltres mateixes.
