Lola Gutiérrez, membre del comitè de Jineolojî de Catalunya
En el moment actual s’ha de recordar que la revolució kurda, incòmoda tant per les grans potències mundials com per les regionals, rep atacs des de tots els fronts: Turquia, Síria i grups jihadistes, i en segon terme, però no menys important, pels Estats Units, Israel i la Unió Europea. Aquest nou intent d’acabar amb la revolució i el mateix poble kurd està directament relacionat amb el pla dels Estats Units i Israel perquè aquest últim tingui el control d’Orient Mitjà.
Després d’un any d’intents de diàleg de l’Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria (AANES) —paraigua que engloba els diferents elements de l’organització social, amb una estructura federal— amb Ankara i Damasc; de reformulacions ideològiques valentes com la dissolució del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) i de propostes de desarmament, el govern jihadista de Damasc i el feixista de Turquia, més les cèl·lules dorments d’Estat Islàmic, s’han llençat contra el poble kurd, primer als barris d’Alep i després a intentar conquerir Heseke, Kobane i altres territoris.
Mentre escrivim aquest article, Kobane, la ciutat simbòlica de la lluita contra Estat Islàmic i de l’alliberament de les dones, està assetjada per les bandes jihadistes. Ja fa dies que no entren aliments, que la llum, l’aigua i el gas estan tallats i que comencen a morir criatures a causa del fred.
Mentre el món capitalista i patriarcal dona per tocada de mort aquesta revolució, la resistència a l’interior no para de créixer. S’organitzen els pobles, s’armen els barris, els joves travessen línies per unir-se al front que defensa la revolució i des d’Europa ha sortit una caravana de vehicles plens de joves amb destí Kobane.
Es tracta d’aconseguir que aquesta revolució i la societat que la fa possible pugui continuar amb vida. Un dels seus pilars és l’autodefensa. Al nord i est de Síria (Rojava i altres territoris que es van alliberar del jihadisme), la població té consciència de l’important paper que juga la societat en la defensa de la revolució, de la vida, del que s’ha conquerit en els darrers tretze anys i, per tant, no deixa la defensa exclusivament en mans de les milícies de les Forces Democràtiques Siries (SDF), sinó que tothom té un paper en aquesta tasca.
D’això se’n diu resistència, i de resistir el poble kurd en sap un munt. «Resistència és vida» resum la seva història i aquesta equival a mantenir el que s’ha aconseguit amb tant d’esforç. Aquest article és també un homenatge a la resistència del poble i comparteixo amb vosaltres un resum del que vaig conèixer sobre l’educació a Rojava en un recent viatge que ara la guerra intenta esborrar. Per difícils que estiguin les coses, em nego a escriure en passat.
El vincle entre revolució, educació i societat
En un entorn revolucionari, o almenys a Rojava, l’educació no és quelcom fragmentat ni reduït només a l’escola. La societat educa, la revolució també i alhora és educada per la societat.
Des de l’inici de la revolució, l’any 2012 hi havia simultàniament escoles de l’AANES, del règim i de privades. La caiguda de Bashar al-Assad va implicar un buit en molts aspectes, que va impulsar l’Administració autònoma a posar fi a l’ensenyament privat i fer-se càrrec de les escoles i universitats.
Amb els pocs mitjans que hi ha i edificis heretats de l’etapa d’Al-Assad, que a poc a poc es van adequant, s’està canviant del tot el sistema previ. Encara no s’ha arribat als objectius ni materials, ni pedagògics, ni de transformació profunda als que la revolució aspira en matèria d’ensenyament. No s’ha assolit el que ens deia un professor d’institut: «Encara tenim el rol «professor – alumne», però estem treballant per canviar-lo».
Aquestes paraules no són buides. Es vol arribar a democratitzar de manera radical tant la societat com l’educació i no es concep l’una sense l’altra. També s’entén que tot plegat comporta un canvi en la mentalitat de les persones, tan necessari perquè la revolució continuï viva, i no es converteixi en quelcom estancat i insensible a les necessitats i esperances de la gent.
L’educació i els aprenentatges estan presents i accessibles en totes les etapes de la vida a través de seminaris o altres mitjans d’accés a coneixements necessaris per a l’evolució de la societat. En qualsevol àmbit quotidià, funcional o acadèmic l’educació és l’eina.
Transformacions i democràcia als centres educatius
Els centres escolars es doten d’eines per dur a la pràctica una educació revolucionària. Cada escola té la seva administració amb el sistema de copresidència (qualsevol lloc de responsabilitat ha d’estar compartit entre dona i home).
Els consells o sindicats d’estudiants són elements bàsics de l’organització dels centres. Aporten propostes i crítiques que han de ser escoltades i debatudes per la resta de la comunitat educativa, formada pels consells del professorat i els de les famílies, i envien representants per reunir-se periòdicament amb el consell de ciutat i amb el comitè d’educació de cada territori o cantó, on es prenen decisions sobre l’economia de l’escola, els materials i altres temes organitzatius.
Actualment, la durada de la jornada escolar a la primària és de tres hores i mitja i algunes escoles fan doble torn per poder atendre les necessitats de l’alumnat, ja que darrerament han arribat molts infants refugiats d’Afrin i s’intenta no superar els vint alumnes per classe.
L’escolarització és obligatòria fins als 15 anys, tot i que s’intenta que els alumnes allarguin el seu període escolar fins als 18 i, si pot ser, vagin a la universitat, de caràcter gratuït.
Els nens i nenes que es troben en camps de persones refugiades tenen el mateix accés a l’escola que les altres criatures. L’etapa que aquí coneixem com a llar d’infants, però, es desenvolupa en espais del camp.
Cal gestionar l’adaptació del professorat, ja que alguns mestres de les escoles del règim van marxar després de la caiguda d’Al-Assad i altres es van quedar, però tenen dificultats per adaptar-se a una manera d’entendre l’educació sense autoritarisme, mixta, amb participació activa de l’alumnat, sense imposicions religioses i amb continguts diferents. Les noves mestres ja incorporen aquests valors i continguts gràcies a la seva formació en les noves facultats de professorat. S’ofereixen seminaris per l’adaptació al nou sistema i per desenvolupar la pedagogia i els nous continguts. En conjunt, és una etapa d’adaptació i investigació pedagògica que vol garantir una transformació real. Per ara, cada mestre ha de signar uns compromisos amb el nou sistema educatiu relacionats amb la pedagogia, l’ètica, el tracte amb les estudiants i el suport a les famílies.
