Liv, Instituto de teoria e História anarquista
La CGT té defectes, però sabem molt bé com aferrar-nos a les lluites per créixer. Al final, l’anarquisme comença en la lluita per les conquestes del dia a dia. Aquest és un fet que resta en la nostra experiència històrica, la de l’anarcosindicalisme i el sindicalisme revolucionari, que ha demostrat tota la potencialitat de la ideologia anarquista, malgrat que al mateix temps ha de coexistir amb grupuscles que parlen molt i no fan res. Encara que avui s’hagi posat una mica més de moda parlar d’estratègia i d’organització, es disserta molt de com s’han de fer les coses, més que realment entomar la iniciativa.
Al final, hi ha aspectes per als quals n’hi ha prou amb biblioteques. Però nosaltres què fem? Per a què servim? Per a què hi som? Què és el que fem més enllà de lluitar per millorar les condicions laborals immediates? Què canvia realment en la vida d’una persona quan és o no és anarquista?
Vivim temps de canvis que, com una tempesta, són inevitables i ja estan en marxa. En mig de la pèrdua de drets, sota l’assalt del neoliberalisme i el feixisme, la nostra classe resta no només desorganitzada, sinó que està desproveïda de qualsevol il·lusió vers el futur i una vida millor – excepte per la salvació que prometen els coaches i els pastors religiosos. Amb tot això, és suficient recuperar el poder adquisitiu?
Encara que tinguem declaracions, principis i una pràctica definida, no hi ha cap relació que realment lligui les lluites que fem avui i una política revolucionària que ens faci arribar a la societat que volem, més enllà dels nostres desitjos. Som utopistes i reformistes a la vegada perquè no tenim cap estratègia seriosa de ruptura i superació de l’statu quo. Una situació general a totes les organitzacions d’esquerra radical.
Freqüentment sembla que el contingut anarquista del nostre sindicalisme es redueix a una celebració històrica del que van fer els nostres avis i a un llistat de principis que expliquem de manera molt simplista. O pitjor, a un fet de puresa política mitjançant comportaments individuals.
L’activisme ens està fent molt de mal. A poc a poc hem anat deixant d’elaborar respostes col·lectives creient que els intel·lectuals (i influenciadors) poden liderar els moviments socials. L’activisme també transforma la militància en un fet individual —encara que sigui compartida—, és el “JO” qui es troba al centre. No ens veiem realment com a part d’un procés més gran i acabem buscant constantment la propera mobilització; incapaços de pensar en la transformació social, en el mig i llarg termini, i molt menys d’acceptar qualsevol concepte de disciplina i responsabilitat col·lectiva. Aquestes incapacitats, agreujades per la mancança de traspassos generacionals, han contaminat d’arrogància molts espais i han fet que es renunciï a reconèixer les contradiccions de la realitat i fins i tot que s’incorporin concepcions d’aparença radical, però que al darrere s’amaguen influències burgeses.
En tot cas, no podem reduir l’anarcosindicalisme a conceptes com el suport mutu i a fer assemblees més democràtiques. Hem de recordar que, abans de tot, l’anarquisme és una ideologia que disposa de les eines per entendre la realitat i la història, i que fa teoria mitjançant la pràctica sindicalista. Qualsevol organització que es pretengui revolucionària necessita elaborar un projecte de societat i de poder, amb una política de ruptura a mig i llarg termini.
Hem de ser capaços d’explicar aquestes qüestions i de parlar-ne de forma simple però consistent amb qualsevol persona. No podem caure en el principi burgès que les paraules difícils només són per a qui les ha estudiat i deixar que la ideologia i la teoria siguin temes només per a un grup selecte. O de fer propaganda només amb violència discursiva i de denúncia, sense cap intenció real de persuasió.
L’anarquisme, si pot anar més enllà de les reformes i millores salarials és perquè pot ser capaç de treballar més profundament la lluita de classes que altres corrents. Però això suposa afrontar alguns problemes i actuar sense por de sortir de la zona de confort, de la bombolla activista.
Si volem ser un sindicat llibertari de masses, hem de fer de l’anarquisme a dins del sindicalisme una qüestió no només cosmètica i principista. Hem d’elaborar un projecte de transformació consistent amb la societat d’avui. I ser capaços d’aportar a tota la nostra militància les eines que l’anarquisme ens dona per llegir i entendre què està passant. Recuperant el sentit del que ens deien els avis: no entres al sindicat perquè ets anarquista, sinó que el sindicat et fa anarquista.
