Jordi Martí Font
Götz Kubitschek és un editor i intel·lectual alemany referent de les noves dretes alemanyes, un conglomerat de petites i grans organitzacions que es mouen entre l’ultranacionalisme, la islamofòbia, l’ultraconservadorisme i el neoliberalisme econòmic més extrems.
Entre elles podem trobar-hi Pegida (en alemany Patriotische Europäer gegen die Islamisierung des Abendlandes), una organització islamòfoba fundada el 2014 per Lutz Bachmann, un paio que acusava de lladres tots els musulmans després d’haver estat declarat autor de 15 robatoris, tràfic de cocaïna i ser detingut per conduir sota els efectes de l’alcohol. Però la gran referència política que té Kubitschek és l’Alternative für Deutschland (AfD), un partit cada cop més dretanitzat ple a vessar de neonazis, neonazis com Björn Hockë, multats per utilitzar en els seus discursos lemes nazis que, com tot allò relacionat amb el nazisme, estan prohibits en aquell país.
Kubitschek va ser director de Junge Freiheit, actual publicació oficial de l’AfD, i és editor, entre altres, de les principals obres de Martin Sellner, cofundador de Moviment Austríac Identitari i autor d’un llibre que és centre d’aquest text: Reemigració. Segur que heu sentit la paraula en boca dels racistes locals, d’Orriols a Núcleo Nacional, de Garriga o Abascal.
La utilitzen alegrement amb el convenciment que així passen a formar part del club dels neofeixistes que, sota aparença democràtica, minen i intenten destrossar les mateixes democràcies liberals que els deixen presentar-se, tot i que sovint mostren clarament que, quan se’ls escalfa la sang, si poguessin -si ells arriben al poder- d’elles no en quedaria res. Perquè, de quina forma democràtica es poden expulsar dos o tres milions (varia la quantitat segons les fonts) de persones migrades que ara viuen a Alemanya, dos milions a l’Estat espanyol o 800.000 a Catalunya? Evidentment, de forma democràtica, de cap.
La paraula, però, ha fet fortuna, amb una exposició constant en xarxes socials i, cada cop més, en boca de líder o sapastres d’aquells que treuen el nas arreu amb l’única intenció d’estendre l’odi. El mot va néixer en contextos acadèmics i feia referència a processos d’emigració sense més intencionalitat que la descriptiva, però des de 2016 s’ha convertit en un altre espai de combat per a l’extrema dreta mundial i de forma especial per als neonazis alemanys que no se’n diuen, perquè, tal com diu la seva líder, «Hitler era comunista, per tant, no hi tenim res a veure».
L’any 2023, a Postdam, en una reunió secreta destapada per la xarxa d’investigació Correctiv, col·lectius, associacions, persones a títol individual i membres de partits com l’AfD van acordar treballar per la reemigració, explicant-la com un procés controlat per l’Estat en què les persones serien arrancades del seu entorn familiar per tal de ser expulsades a la força. Però Sellner, publicat per Kubitschek, explica més detalls del seu pla compartit, afirmant que l’objectiu d’aquestes noves dretes alemanyes és crear un estat al nord d’Àfrica on deportar tots els expulsats i enviar-hi allí, també, les persones que defensin a Europa els drets humans de les persones deportades.
El pla té tanta semblança amb els primers plans d’eliminació d’«el problema jueu» a Europa des que Hitler va arribar al poder que fa feredat. En aquell moment, va ser Adolf Eichmann l’encarregat de buscar un lloc on portar tots els jueus d’Europa; i el va trobar: Madagascar. Aquest primer pla es va desestimar i, finalment, va ser el mateix Eichmann l’encarregat de dissenyar «la solució final».
Som a Europa i és 2026. Que tingui ulls i orelles a la cara qui vulgui i sàpiga llegir i veure-hi, perquè són un altre cop aquí i deixar-los dir alegrement paraules com aquesta ens apropa un pas més al genocidi industrial de fa gairebé cent anys, a la seva repetició o a la seva «millora».
