Iru Moner, Secretari d’Acció Social de la CGT Catalunya
Des del govern i els sindicats del règim se’ns escup a la cara que l’economia va «com un tiro», que cada dia som més les persones donades d’alta a la Seguretat Social, que l’ocupació creix i que els salaris “aguanten”. Però la gent mirem els diners que tenim a final de mes i sentim una altra cosa. Entre 2021 i 2024 hem patit una de les majors pèrdues de poder adquisitiu dels darrers anys. No per una fatalitat inevitable, ni per culpa d’un virus o d’una guerra, com ens han intentat fer creure, sinó per un saqueig planificat: salaris que pugen poc, preus que es disparen, beneficis empresarials en màxims històrics i un preu de l’habitatge impossible.
Salaris de merda.
A Catalunya, el salari mitjà brut1 ronda els 30.000 euros anuals, però aquesta xifra amaga la realitat de la majoria de persones. Convenis com els de la neteja, el comerç, l’hostaleria, les cures o la logística situen milers de treballadores entre els 15.000 i els 20.000 euros anuals, és a dir, sous nets d’entre 1.100 i 1.300 euros mensuals.
Però encara és més revelador mirar el salari modal, és a dir, el que més quantitat de persones cobra. A causa de la pujada del Salari Mínim Interprofessional, segons l’Enquesta d’Estructura Salarial, el sou més habitual se situa al voltant dels 15.575 euros bruts anuals, una mica per sota de l’SMI (segurament degut a les jornades parcials no voluntàries) i molt lluny del relat oficial de “la economía va como un tiro”. Aquests 15.575 €2 els cobra un 4,6% de la població. Una de cada quatre treballadores estan en la forquilla salarial entre 15.000 i 20.000 € anuals bruts. Es tracta majoritàriament de persones que treballen en sectors altament precaris i fan jornades de menys de 40 hores.
El salari més habitual no permet ni pagar un sostre, ni res que s’hi assembli.
A l’àrea metropolitana de Barcelona, el preu mitjà d’un pis supera els 250.000 €3. Per a qui cobra el salari modal, això significa més de 16 salaris anuals complets per pagar un habitatge estàndard. En el cas del salari mitjà, en calen més de vuit. Alguns estudis indiquen que a la dècada dels vuitanta una treballadora mitjana necessitava 3,5 salaris anuals per pagar un pis. Treballar tota una vida no garanteix tenir casa.
Si mirem les quotes hipotecàries, la situació és també insostenible. Quotes de 600 a 1.000 euros mensuals suposen entre el 50 i el 90% del salari modal net. Fins i tot amb salaris mitjans, la hipoteca s’endú prop del 40% dels ingressos.
I abans d’arribar a la hipoteca hi ha l’entrada, que suposa un 20% del preu més en despeses. Són uns 70.000–90.000 euros, l’equivalent a quatre o cinc anys sencers del salari més habitual. Es tracta d’una barrera infranquejable per a la majoria, si no tens uns pares que t’ajudin o et toca la bonoloto.
Tot això passa mentre l’IPC —l’indicador que regula les pujades salarials— només pondera el lloguer de l’habitatge principal en un 4% i no contempla en absolut el cost de la hipoteca per considerar-la una inversió. L’element central de la nostra vida queda fora del càlcul. Cada pujada del preu de l’habitatge és una retallada salarial encoberta que no es compensa en cap conveni, ja que l’IPC no els contempla i, per tant, no mesura la realitat del cost de la vida.
Un país on cada dia menys persones acumulen més cases.
Costa trobar dades concretes, però l’Observatori de l’Habitatge de Barcelona (OHB) apunta que a la ciutat un 40% de la població viu en propietat ja pagada o heretada, un 24% en propietat pagant encara la hipoteca i un 30% de lloguer. Altres fonts, com l’INE a l’Enquesta de Condicions de Vida, indiquen que el 31% viu de lloguer (pis, habitació o lloguer informal). Per tant, podem concloure que més de la meitat de la població pateix la càrrega de pagar-se un habitatge. Per altra banda, l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA) apunta que cada any que passa hi ha més població llogatera i menys persones que poden accedir a una hipoteca, però un petit grup de propietaris, empreses o particulars acumulen més habitatges.
Davant d’aquesta realitat, cal obrir un debat sindical urgent. Igual que existeixen complements per fills, nocturnitat o perillositat, per què no hi ha clàusules de garantia habitacional als convenis col·lectius? Clàusules que ajustin els salaris al cost real de l’habitatge del territori i protegeixin el poder adquisitiu davant l’especulació immobiliària.
El peix que es mossega la cua.
Però no ens enganyem, això només és una part de la solució. Moltes vegades amb companyes del Sindicat de Llogateres hem discutit si cal apostar-ho tot per regular els preus de l’habitatge o no, ja que cada pujada salarial podria veure’s engolida per un augment d’aquests preus. Però la discussió és molt més complexa. El problema de fons de l’habitatge és que s’ha convertit en un actiu financer i això és incompatible amb una vida digna. Cal treure’l del mercat, igual que la salut, l’educació, l’aigua o els aliments. Si els rics volen invertir, que ho facin en or, rellotges, cotxes de luxe o art, però no en allò que és indispensable per viure.
El cost de la vida i la desigualtat perjudiquen també a les persones que tenen un habitatge o que viuen en zones poc tensionades pel que fa al preu de les cases. Per elles la lluita per uns salaris dignes i unes condicions de treball compatibles amb una bona vida es fa indispensable. I aquí és on rau la nostra força: actuar allà on la gent treballadora té problemes. El sindicalisme de la CGT ha d’estar arreu, superant l’economicisme de les grans centrals sindicals i analitzant la complexitat dels factors que ens condemnen a una vida precària.
Què fem davant aquest panorama?
En aquest sentit, hi ha un rum-rum dins el moviment per l’habitatge i el sindicalisme laboral en el qual es parla d’un nou cicle de lluita i de la vaga general per l’habitatge. Aquest moviment està protagonitzat per les joves i precàries, però cada dia són més, recolzades pels sindicats i les treballadores als centres de treball.
Si ens hi fixem, estem veient noves postures per part del sindicalisme de concertació. Les joventuts de la UGT, Avalot, s’han posicionat sobre la qüestió en comunicats, informes i actes i CCOO Catalunya ha creat una secretaria d’habitatge. Tot i que amb poc impacte, comencen a fer acte de presència a la majoria de manifestacions per la qüestió. Veurem quin és el seu límit en aquesta lluita quan el PSOE els toqui el crostó, però de moment, allà estan picant pedra. Nosaltres, el sindicalisme de combat, com a aliats principals del moviment per l’habitatge, haurem de fer un pas endavant per garantir que la gent treballadora no sigui escanyada entre sous precaris i lloguers o hipoteques impossibles.
La classe treballadora no necessita pedaços ni pactes a la baixa. Necessita organització i capacitat de pressió per forçar els agents econòmics del capitalisme i els governs a retrocedir. Necessita salaris que permetin viure bé i un sostre garantit. I això, com sempre, no vindrà dels despatxos ni de la bona voluntat dels governants, sinó de l’organització, el conflicte i la lluita col·lectiva.
El combat està servit. Veurem qui colpeja més fort.
1Idescat 2023
2INE 2023
3GENCAT.cat
