Gemma Casal i Fité
Antropòloga i membre de Fruita amb Justícia Social – CGT Lleida.
El passat 12 de juliol, la població de Torre Pacheco es convertia en l’epicentre d’una onada d’aldarulls racistes promoguts per la ultradreta. Una onada de joves (i alguns no tan joves), atrets per l’augment de discursos d’odi a les xarxes i les crides d’abanderats neofeixistes es personaven a la localitat murciana per convertir-se en justiciers d’una agressió contra un dels seus habitants.
L’objectiu: atemorir tota la població marroquina que viu i treballa a Torre Pacheco, i intentar la seva expulsió. Una fantasia feixista d’executar un pogrom que va topar amb una defensa policial molt tèbia, però amb una població treballadora que no es va deixar intimidar ni arrossegar per les crides.
Uns dies després, els habitants de Piera, a l’Anoia, es despertaven amb la notícia de l’incendi de la nova mesquita. Tot apuntava a una acció premeditada en un poble que no hi havia hagut incidents xenòfobs ni racistes destacables.
Els dos incidents passen a conformar part de la geografia islamòfoba i racista de l’Estat, i ens menen fins a El Ejido, a Almeria, on l’any 2000 inauguraven el segle amb un aixecament racista contra la població treballadora d’origen marroquí. El capitalisme ha realitzat un curt camí per subjugar els subalterns.
Quina connexió hi ha entre Torre Pacheco, Piera i El Ejido? L’agricultura industrial, la que necessita milers de braços, la que obté els beneficis de l’extrema precarització dels seus treballadors. L’agricultura intensiva a l’estat espanyol – i en bona part de l’àrea mediterrània europea –, continua requerint contingents importants de mà d’obra fixa i temporal. En el segle XXI hi ha hagut un augment de la vulneració de drets de tota classe al camp. Tot això, acompanyat d’una alta insostenibilitat ecològica i humana d’aquest model productiu.
El camp es prepara, se sembra, i es fa la collita amb mà d’obra fonamentalment immigrant. La fruita i les hortalisses són encaixades per a la seva exportació amb més braços immigrants. Els subalterns, els desnonats dels drets laborals s’han convertit en nòmades i recorren l’estat espanyol a la cerca d’ocupació a les campanyes agràries, altres – com els de Torre Pacheco o Piera – aconsegueixen assentar-se i construir vida i família en els pobles rurals dels quals la població autòctona ha fugit ja fa dècades. Per què, doncs, aquestes persones, imprescindibles per a l’agricultura d’exportació, són assenyalades per la ultradreta?
El miracle de l’agricultura intensiva per a l’exportació es deu a factors molt terrenals. Per una banda, la Política Agrària Comuna (PAC) de la UE i les ajudes que generen la imatge d’un camp insostenible i inviable sense el subsidi públic, per altra la manca de límits mediambientals a un model productiu expansionista i consumidor sense mesura de recursos finits: terra i aigua, que surten ecològicament molt perjudicats per l’agroquímica. A més, el model està ben acomboiat per unes polítiques de fronteres i una llei d’estrangeria que proveeixen el mercat laboral agrari de persones desvalgudes de drets i amb necessitats econòmiques bàsiques i urgents. I finalment, uns sindicats agraris (la patronal agrària) ancorada a la ultradreta a l’estat espanyol amb ASAJA, i amb discursos menys virulents però amb praxis i arguments similars a Catalunya amb les JARC i la Unió de Pagesos. La patronal reivindica menys drets laborals per a les persones treballadores del camp, es nega a actualitzar els convenis laborals, no vol pagar hores extra, obvia les mesures en matèria de salut laboral, deixa els seus treballadors al camp enmig d’onades de calor que seguen vides. No és un miracle l’agroindústria, ni són or les maduixes de Huelva, ni l’horta de Cartagena, ni la vinya del Penedès o l’Anoia, ni els préssecs de Lleida; és explotació laboral i acumulació dels beneficis en poques mans.
Els aldarulls racistes atiats per la ultradreta pretenen trencar la unitat de la classe treballadora, confrontar-la i desestabilitzar comunitats per evitar l’organització laboral en defensa dels drets al camp.
El sociòleg britànic Michael Mann analitza el feixisme global i els diferents genocidis que han acompanyat al capitalisme en “El costat obscur de la democràcia” sota el concepte d’etnocràcia com a model, on l’estat pertany a una ètnia cultural, i on la immigració viu sota control i sense drets.
No hi ha ni el context global ni local a favor, sinó uns governs plegats al capitalisme salvatge. Així doncs, la força transformadora dels sindicats de classe és imprescindible. És indispensable fer acció sindical amb urgència en el sector agrari. Cal acompanyar a la població treballadora del camp, i també teixir aliances amb la pagesia que practica l’agroecologia per tal de canviar el model productiu. Cal que la classe treballadora sigui la que culli els fruits de l’arbre dels drets als camps europeus.
